Sorpresa i temor ( molta temor ) i 3

Per llegir els anteriors capítols cliqueu.... primer, segon.

De manera inesperada, el que m'havia estat apuntant amb el revòlver, amb un gest dirigit a un dels seus companys ( el que semblava mes desequilibrat, encara que sempre he pensat que ho simulava ) li va donar a entendre que se'n fes càrrec del que possiblement podia tenir les claus o combinació de la caixa fort que, per la inconscient insinuació de la companya del costat, s'havia entès que era jo. S'atansa cap a mi i amb l'escopeta de canons retallats em fa els gest inequívoc de que l'acompanye ( era el mateix que ja ho havia fet al començament de la nit) dient-me: " a la caja". Efectivament, al costat, a deu metres, en mig de les oficines, hi havia una caixa fort d'aquelles d'abans la guerra, de més de metro i mig d'altura, un cop allí amb els canons a la mandíbula pressionant lleugerament, em deia repetidament: " abre la caja", i jo, també repetidament: " no las tengo, yo no las tengo, si las tuviera....". Per segona o tercera vegada a la nit, els sants del dia, el destí o ves a saber qui, es van conjurar i sense mes, amb una lleugera espenteta em va conduir un altre cop al vestíbul, amb els meus companys. En aquells moments, qui mes qui menys, pensaria amb quina seria la resposta dels assaltants davant el nul resultat obtingut i, amb l'angoixa pròpia del moment, se'ns diu que deixem les carteres i la documentació damunt la tauleta que hi havia allí amb l'advertència del perill que corríem si fèiem alguna acció, denuncia etc. A part de les pertinències particulars que cada un vam deixar, de l'empresa l'únic que van aconseguir va ser uns pocs milers de pessetes d'algun calaix.
Un cop presa la decisió d'abandonar, ens diuen a tots que els acompanyem al final del passadís, i allí ens van tancar entre el quarto del "botiquin" i un quartet on es guardaven els utensilis per a la neteja; a mi em va tocar aquest d'uns 2 metres quadrats i on n'érem cinc, amuntegats -literalment- entre poals i motxos, els dos quartos estaven separats per un barandat sense arribar al sostre, per tant ens podíem parlar amb la resta de companys.....que feu?, esteu be? .i vatros?. Òbviament ens van tancar en clau; el meu primer pensament ( per si no n'havia tingut prou) i donat que estava pegat a la porta, va ser: ara, abans d'anar-se'n ens fotran un tiro a la porta. Afortunadament no va ser així. Al cap d'uns pocs minuts, el viatjant que estava en natros que tenia un mòbil ( no massa habitual llavors), ens va dir de telefonar a la policia, però la resta de gent vam decidir no fer-ho. Tots vam pensar que es podia muntar un dos de maig si es trobaven la policia i els atracadors amb la possibilitat d'agafar-nos a natros com a ostatges..........per tant podia ser pitjor el remei que la malaltia.
Al cap d'uns minuts de incertesa per si ja se'n haurien anat i si tombàvem la porta, a l'altre quarto, a traves del pany d'on justament es veia el passadís, van veure com un company ( ja estranyat de no veure a ningú per les oficines) havia pujat del magatzem. Van avisar-lo i no cal dir l'ensurt i sorpresa que s'endugué. I sense dramatitzar, però es pot dir que vam ser alliberats " sans i estalvis ".

Després d'avisar a la policia que va vindre tot seguit, i parlar amb el propietari/gerent vaig anar a la comissaria a fer la denuncia i després de veure dos o tres àlbums plens de fotografies de sospitosos me'n vaig anar a casa on m'esperava la família que ja estava assabentada. Sopar si, que la gana no la perdo mai, però dormir, ja em va costar més.
Encara que no he dit el nom de l'empresa ni de cap persona, no cal dir la gracia que em faria que algú dels que eren allí i que s'hagi sentit identificat, fes algun comentari.
L'experiència no la recomano a ningú, ara be, després de 10 anys i sense que hagués passat res d'important, pos home, m'ha servit, si mes no, per poder fer tres post a un blog, que en aquell moment ni se'n parlava.

Comentaris

Anònim ha dit…
Hola,
pos si que ha canviat tot:
-ara tot és plé de mòbils.
-ara tenim els blocs per explicar la nostra.
-ara no s'haguessen conformat amb un "yo no las tengo" perquè hi ha molt de xoriço però també molt d'atracador professional...(i alguns provenen d'alguna magna professió i no estan per a tonteries, és fàcil passar d'un extrem a l'altre).
Me n'alegro que estigues aqui per a contar-ho.
Salut,
Fernando
ximo ha dit…
...i força. Jo també m'he n'alegro, Fernando, encara que no ho hagués contat.
leandro ha dit…
vaia historia guapa Ximo, fuaaa.. quin jinye viure la situació..!
ximo ha dit…
l'historia pot ser guapa, però els calçotets mai van tornar a ser els mateixos.

Entrades populars d'aquest blog

I....Tortosa ?

Leonard Cohen

Mitjans públics ( i concertats ? )