dijous, 2 de març de 2017

Veritat, posveritat...

Tothom coneixem allò de " nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira ". Dit així, la frase té molt de cert. Tots els dies en tenim exemples ben clars. Encara que, no tot és d'una manera o d'una altra, segons com ens ho mirem. Hi ha coses irrefutables t'ho mires com t'ho mires. 
Peró, ( ah, sempre el però ) ara em desdiré. Potser sí que tot és ( objectivament ) interpretable i, per tant, diferent segons el color del vidre. Fins i tot allò més aparentment objectivable i " científic ". No és estrany: estem en temps d'això que ara anomenen postveritat ( de postmentida no se'n parla, seria redundant ). L'important no és el fet en si mateix, la veritat, l'important són les conseqüències i interpretacions. I quin embolic !

Esta reflexió " a vuela pluma " bé a tom de determinades " noticies " que he vist compartides a Facebook els darrers dies: la mort de Pau Donés ( Jarabe de Palo ), José Mújica ( expresident d'Uruguay ) i de Chayane; al darrer no és la primera vegada que el maten. Qui diu morts, diu altres " bulos " o, pitjor, estafes en general. 

Mireu si és tot interpretable que ahir mateix escoltava una velada crítica a les persones que, com jo mateix, en vore una d'estes falses noticies s'apressen a rectificar o desmentir-ho. O sigui, criticaven més als que ens afanyem en contribuir a que no corri la mentida i desinformació que als que la propaguen i no es preocupen d'una mínima contrastació. És veritat que el que ho deia ho feia buscant alguna connotació estranya que porti a la gent a " salvar " altres de la mentida i l'engany. Ves a saber.

Potser l'explicació a tot plegat l'hem de buscar precisament a l'altra frase que precedeix a la de més amunt de Campoamor:


" Y ES QUE EN ESTE MUNDO TRAIDOR....."

divendres, 17 de febrer de 2017

Que pagui més qui més té


Aquesta màxima/eslògan, fins fa no res, era emprada per l'esquerra que era qui més l'esventava i en feia bandera. Avui dia, que tot és tan transversal, i al marge de que s'ho creguin o no, també des del centre dreta es diu. Fins i tot podríem trobar excepcions en les files de la dreta més liberal.  Té la seva explicació però.


La frase en si, efectivament, avui dia, pot ser exhibida per gairebé tothom si ens atenem a la seva literalitat. Qui pot estar en desacord en que pagui més impostos qui més diners té o més en guanya ?. Però no n'hi ha prou. Aquest mantra, que sembla una bandera especialment identificativa des de la CUP al PDECAT passant pel PSC i ERC o des de Podemos fins al PSOE, té trampa: dir " que pagui més qui més té " no explica gran cosa i permet interpretacions que poden satisfer tothom. El que volia dir aquesta frase des de sempre és que ha de pagar més el que més té però amb uns percentatges progressius, o sigui, que el que cobra 100 no ha de pagar el mateix tant per cent que qui cobra 1.000; si el primer paga un 10 %, el de 1.000 ha de pagar un 15, per exp., sinó és així, i tots dos paguen el mateix %, és cert que s'està complint, en termes absoluts, amb allò de "pagar més qui més té " però no amb el sentit autèntic i fidel de la frase. I en este sentit, ningú es pot omplir la boca amb dita frase i pensar que es compleix sinó va acompanyada d'una especificació concreta com ara: " Qui més té que pagui més, de percentatge "
Per cert, tampoc estaria malament un altre afegitó: " ..i tots " que seria la primera passa per una redistribució més justa de la riquesa.