Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2017

Veritat, posveritat...

Tothom coneixem allò de " nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira ". Dit així, la frase té molt de cert. Tots els dies en tenim exemples ben clars. Encara que, no tot és d'una manera o d'una altra, segons com ens ho mirem. Hi ha coses irrefutables t'ho mires com t'ho mires.  Peró, ( ah, sempre el però ) ara em desdiré. Potser sí que tot és ( objectivament ) interpretable i, per tant, diferent segons el color del vidre. Fins i tot allò més aparentment objectivable i " científic ". No és estrany: estem en temps d'això que ara anomenen postveritat ( de postmentida no se'n parla, seria redundant ). L'important no és el fet en si mateix, la veritat, l'important són les conseqüències i interpretacions. I quin embolic !
Esta reflexió " a vuela pluma " bé a tom de determinades " noticies " que he vist compartides a Facebook els darrers dies: la mort de Pau Donés ( Jarabe de Palo ),…

Que pagui més qui més té

Aquesta màxima/eslògan, fins fa no res, era emprada per l'esquerra que era qui més l'esventava i en feia bandera. Avui dia, que tot és tan transversal, i al marge de que s'ho creguin o no, també des del centre dreta es diu. Fins i tot podríem trobar excepcions en les files de la dreta més liberal.  Té la seva explicació però.

La frase en si, efectivament, avui dia, pot ser exhibida per gairebé tothom si ens atenem a la seva literalitat. Qui pot estar en desacord en que pagui més impostos qui més diners té o més en guanya ?. Però no n'hi ha prou. Aquest mantra, que sembla una bandera especialment identificativa des de la CUP al PDECAT passant pel PSC i ERC o des de Podemos fins al PSOE, té trampa: dir " que pagui més qui més té " no explica gran cosa i permet interpretacions que poden satisfer tothom. El que volia dir aquesta frase des de sempre és que ha de pagar més el que més té però amb uns percentatges progressius, o sigui, que el que cobra 100 no ha de pa…

Dia mundial de la ràdio

Imatge
AVUI ÉS EL DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO..  ( amb nostàlgia inclosa ) Sempre he estat un gran ( per quantitat ) oïdor de ràdio. Tinc la teoria que la ràdio, sobre tot escoltant-la amb auriculars ( o no necessàriament ) és inconscientment percebuda com si et parlessin a tu exclusivament, a cau d’orella. T’acompanya on sigui i a l’hora que sigui. Els records més vells que hi tinc són d’aquella Ràdio Tortosa dels anys 60 : Yunque programa dedicat al món del treball; Emisión infantil ( que hi vaig anar dues vegades ) una d’elles, també a cau d’orella, la gran Luz Acero, em va dir el nom del pollet ( una pregunta que es feia ); Calidoscopio femenino primer amb Odena i més tard amb Conchita Panisello, Fernando Andreu al so etc. Sense oblida Xerrades sense malicia, Cantando al trabajar, Discos solicitados etc. Quan a locutors, hi havia Paco Guimerà, Tio Armando, i més tard, Conrad Duràn, Ximo Rambla etc. Uns anys abans del seu tancament havia passat a pertànyer a Radio Cadena Española de RNE. Els dar…