Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2009

La verdad de las cosas ( Ramón Cotarelo )

Imatge
Potser algú se n'ha adonat de que en la llista de links de la columna de la dreta en tinc un al bloc de Palinuro. L'autor es Ramón Cotarelo un catedràtic de ciències polítiques al que seguia fa anys a la Tertúlia radiofònica de Protagonistas de Del Olmo, de la que, segons em va dir en una resposta a un comentari meu, el van fer fora per pressions d'Aznar. Pos be, després de perdre-li la pista el vaig redescobrí al seu bloc, el qual segueixo assíduament i comparteixo la gran majoria d'opinions i reflexions polítiques i altres que hi publica.En aquesta ocasió acaba de fer un article sobre l'assassinat dels dos Guàrdies Civils a Mallorca que comparteixo totalment i que reprodueixo tot seguit:

La pureza de la raza, la Patria en peligro, los derechos inalienables del pueblo, el amor a la tierra, la cultura ancestral, la lengua originaria, el espíritu colectivo, la autodeterminación, los atavismos seculares, las peculiaridades locales, la riqueza del folklore, la sucesión…

Renaixement 2009

Imatge
Acabada la festa del Renaixement suposo que es l'hora de fer els corresponents balanços i valoracions, cosa que jo no faré, ja hi ha gent que esta per això. L'únic que des de fora es pot constatar es que, aparentment al menys, de gent ( mes/menys ) se'n ha vist molta com tots els anys, les nits del divendres i dissabte es veia prou concentració així com la tarda del diumenge amb la desfilada. Tot i declarar-me un fervent admirador dels Quicos, si que reconec que, a la Taberna D'Enrico, li caldria alguna innovació. Enguany mateix sinó hages estat pel canvi d'escenari i que la ballarina en compte de fer unes evolucions amb les cintes com feia altres anys, ara ho feia estil rapel penjada de la paret, ( per exigències de la nova ubicació ), les novetats haguessin estat inexistents, els mateixos gags, els mateixos acudits etc.Segur que es una tonteria, però, posats a donar idees, a la persona que durant la desfilada se'n encarrega d'arreplegar les caguerades de…

Al 2010 més ..( o potser abans? )

Imatge
De les fotos que vaig penjar a Picasa de les Festes Majors de Jesús em quedaria potser amb aquestes que ara vull destacar al bloc.


Sobre la primera ressaltaria el que es reflecteix en ella mateixa: festa i xalera, en la que uns protagonitzen i altre assisteixen com espectadors, uns actius i altres fins i tot passius.................Es la festa.

Com es pot veure no es altre que l'ex-cartero/Superman el que encapçala la desfilada.....


Les altres dos com es pot suposar corresponen a evolucions de retalladors de l'Aldea i Sant Jaume l'ultim dia de bous que, a pesar de no pogué fer-se el concurs, pel fort vent que feia, de retallades i salts igual n'hi van haver.



















Festes de Jesús

Imatge
Reina i acompanyant, tot just abans de sortir la vaqueta, clar.

Avui, amb l'estofat de bou i els focs d'artifici, s'acaben les festes Majors de Jesús, el festers han estat d'enhorabona des del dissabte passat ha hagut de tot, no se si per a tots el gustos, però cal dir que això sempre passa " nunca llueve a gusto de todos" . Si una cosa sembla que hauria de concitar unanimitat es el reconeixement que cal fer a totes ( suposo ) les persones que col·laboren per a que les festes tiren endavant. Un altre dia parlaré sobre el que penso de l'altruisme i col·laboracionisme al respecte, de moment acabem la festa en pau.
Voldria referir-me a un aspecte concret de la festa com son el que anomenem els bous. L'altre dia escoltava per la radio com una ex-ministra parlant dels Sanfermines defensava la regulació d'aquestes festes tipus encierros en la que les persones posen en perill la seva vida i ho comparava amb la obligatorietat que per exemple hi ha en l…

Em sento escriptor

Imatge
Els títols que poso sovint als meus escrits, com mana la mes elemental i mínima estratègia, intenten ser originals per tal de cridar l'atenció d'aquell hipotètic lector que circumstancialment o no aparegue per aquí; es per altra part, el que acostumen a fer els diaris amb l'objectiu d'atrapar al lector, aquests, inclús alguna que altra vegada porten tant lluny la filosofia del títol que el que diuen a l'escrit no correspon exactament amb el titular. En aquest cas, però, apart de complir amb el primer objectiu de flaix cridaner, compleix ( a mitges ) amb el rigor necessari, així, el titular intenta reflectir el que es diu aquí.
Dic que compleix a mitges en tant que si be es cert que em sento escriptor, aquest sentiment no correspon literalment a un estat de persona que escriu i per tant es escriptor que, dit així mateix, a part de pedant, seria incert i pretensiós. Em sento escriptor en la mesura que he entrat al bloc, allí on diu " nou escrit ", amb…

El cami es llarg.....

i.. "me'n vaig a peu". Aquest es el títol d'una de les cançons que mes m'agraden de Serrat de qui ja era hora que en pengés alguna. A mes a l'entrada de la interpretació fa unes reflexions, iròniques en algun moment, sobre el català i els catalans que comparteixo plenament. Parla de la "mania" que tenim (mira quines coses) els catalans de parlar, escriure, néixer, enterrar-nos etc. en català. I ho explica amb simpatia i cordialitat sense estridències i amb normalitat però amb fermesa.

"La poesia es un arma cargada de futuro"

Res puc, se ni tinc que afegir a la lletra ni a la interpretació de Paco Ibañez.
O si: la lamentable vigència de determinats actituds i comportaments.
Tot seguit, el poema de GABRIEL CELAYA sobre el que Ibañez en fa la versio:
Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas, cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades: Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo. Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo. Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica. Porque vivimos a go…