Crisi: Sí, però......
A aquestes alçades qui mes qui menys estem ja una mica tips de sentir parlar de la crisi i les seves conseqüències. No hi cap dubte de la seva existència i dels efectes de la mateixa, cal dir però que, per a molta gent, més de la que ens podem imaginar, aquests efectes ja es deixen notar des fa molts anys, no sé si sempre en les mateixes persones ( que moltes vegades també ) però si en uns determinats sectors de la societat que, o bé estan amagats i dissimulats en el conjunt o bé no es mostren ni tenen capacitat de protesta i no en fem cas o fem com que no ho sabem. Vull dir, que fins uns determinats nivells de marginació, de persones indigents o amb recursos molt limitats, la societat ja ho assumeix i ho donem com a normal en tant que habitual. Lògicament, en aquest grups, no em refereixo a aquells que es troben en aquestes situacions però que poca cosa fan per sortint-sent. Fins i tot hi ha un límits estadístics que estableixen la "normalitat " i l'"acceptable" de la situació.
I és amb les actuals circumstancies que dintre del col·lectiu de persones que es veuen abocades a situacions de precarietat es troben les que primerament son acomiadades de la feina i posteriorment se'ls esgota el subsidi d'atur i si a la família no hi ha ningú mes que aporti ingressos....... la cosa es posa de color canari.
En la societat actual ja semblen caducades o, si mes no, son extraordinàriament minoritàries, les idees d'esquerra radical que preconitzi l'autèntica transformació com s'ha demostrar ara, amb la crisi, que lluny de hi haure un "aprofitament" partidista pel fracàs de les idees capitalistes o del radical liberalisme que ens han conduit a aquest situació, el que es fa, majoritàriament, és aprofundir en el sistema, sense entrar en l'aplicació d'altres alternatives ni casi plantejar-les.
Es curiós, no obstant, veure que per una part no es qüestiona la situació del sistema actual del capitalisme i per una altra tothom acudeix al pare estat quan les coses es torcen i tant si val empreses com assalariats, tothom demana ajudes, subvencions, prestacions. etc. Però clar, tothom - independentment de la seva contribució prèvia- te el mateix dret moral d'exigir a l'Estat ( a tots ) que acudim en la seva ajuda?. Evidentment que no; no vull donar lliçons a ningú però quantes vegades em ve al cap aquella frase que molts em escoltat: Estirar mes el braç que la manega.
Lògicament les necessitats bàsiques de supervivència han d'estar cobertes, per a tothom, ara, reconeguen aquesta màxima i acceptant-la, quantes persones abans d'arribar a situacions de necessitat han estat fent allò que deia abans d'el braç i la manega i mentre aquestes no paraven de consumir i consumir, diem-li cotxes per sobre -molt per sobre- de l'estatus propi, sortides, menjars, vacances etc.; altres potser s'ho estaven mirant tot pensant en el futur més immediat, i ara, a "subvencionar" a aquells.
Ho assumeixo, però que se sàpiga i consti.
Un altra qüestió de la crisi. Si aquesta es tant greu ( que ho deu ser ), si els recursos dels que es disposa son escassos i com que no es crea riquesa els ingressos de les administracions baixen per tant la redistribució dels mateixos ha de ser adjudicada amb rigor i adreçada a aquells que més falta els fa, em pregunto, com es que no es prescindeix de fastos i celebracions sumptuàries?. Sovint sentim comparar a l'administració publica amb una família , en el sentit de les despeses, ingressos.....que si a una família no hi ha prou ingressos s'ha d'estrènyer el cinturo, s'han de reduir o fins i tot eliminar despeses supèrflues etc. Pos bé, no és ara l'hora de predicar amb l'exemple?. En el cas dels ajuntaments sense anar mes lluny i mes concretament en el meu, Tortosa. Per què, de manera excepcional lògicament, no es suprimeixen les festes de la Cinta en aquells aspectes que mes despeses comporten i es limiten a aquells actes més tradicionals i de cel·celebració?. Estaríem parlant perfectament de 250/300.000 Euros. Crec que es podria ajudar a mes d'una família amb penúries i necessitats ja sigui directament o a traves d'organitzacions com Càritas per exemple. Ja no entro en l'altra festa per excel·lència de Tortosa com el Renaixement, per una qüestió de rendibilitat; la qual, possiblement genera activitat comercial i turística present i futura i es una manera de crear riquesa.
He torna't a ser ingenu?. Molt possiblement.
En la societat actual ja semblen caducades o, si mes no, son extraordinàriament minoritàries, les idees d'esquerra radical que preconitzi l'autèntica transformació com s'ha demostrar ara, amb la crisi, que lluny de hi haure un "aprofitament" partidista pel fracàs de les idees capitalistes o del radical liberalisme que ens han conduit a aquest situació, el que es fa, majoritàriament, és aprofundir en el sistema, sense entrar en l'aplicació d'altres alternatives ni casi plantejar-les.
Es curiós, no obstant, veure que per una part no es qüestiona la situació del sistema actual del capitalisme i per una altra tothom acudeix al pare estat quan les coses es torcen i tant si val empreses com assalariats, tothom demana ajudes, subvencions, prestacions. etc. Però clar, tothom - independentment de la seva contribució prèvia- te el mateix dret moral d'exigir a l'Estat ( a tots ) que acudim en la seva ajuda?. Evidentment que no; no vull donar lliçons a ningú però quantes vegades em ve al cap aquella frase que molts em escoltat: Estirar mes el braç que la manega.
Lògicament les necessitats bàsiques de supervivència han d'estar cobertes, per a tothom, ara, reconeguen aquesta màxima i acceptant-la, quantes persones abans d'arribar a situacions de necessitat han estat fent allò que deia abans d'el braç i la manega i mentre aquestes no paraven de consumir i consumir, diem-li cotxes per sobre -molt per sobre- de l'estatus propi, sortides, menjars, vacances etc.; altres potser s'ho estaven mirant tot pensant en el futur més immediat, i ara, a "subvencionar" a aquells.
Ho assumeixo, però que se sàpiga i consti.
Un altra qüestió de la crisi. Si aquesta es tant greu ( que ho deu ser ), si els recursos dels que es disposa son escassos i com que no es crea riquesa els ingressos de les administracions baixen per tant la redistribució dels mateixos ha de ser adjudicada amb rigor i adreçada a aquells que més falta els fa, em pregunto, com es que no es prescindeix de fastos i celebracions sumptuàries?. Sovint sentim comparar a l'administració publica amb una família , en el sentit de les despeses, ingressos.....que si a una família no hi ha prou ingressos s'ha d'estrènyer el cinturo, s'han de reduir o fins i tot eliminar despeses supèrflues etc. Pos bé, no és ara l'hora de predicar amb l'exemple?. En el cas dels ajuntaments sense anar mes lluny i mes concretament en el meu, Tortosa. Per què, de manera excepcional lògicament, no es suprimeixen les festes de la Cinta en aquells aspectes que mes despeses comporten i es limiten a aquells actes més tradicionals i de cel·celebració?. Estaríem parlant perfectament de 250/300.000 Euros. Crec que es podria ajudar a mes d'una família amb penúries i necessitats ja sigui directament o a traves d'organitzacions com Càritas per exemple. Ja no entro en l'altra festa per excel·lència de Tortosa com el Renaixement, per una qüestió de rendibilitat; la qual, possiblement genera activitat comercial i turística present i futura i es una manera de crear riquesa.
He torna't a ser ingenu?. Molt possiblement.
Comentaris