ONG's, imprescindibles?


Després d'un temps d'inacostumada absència, amb el que les muses o bé no m'han visitat o quan ho han fet no m'han agafat davant el teclat, ja torno a ser aquí.
Ja fa temps crec que vaig escriure alguna cosa sobre l'altruisme en general i l'objecte d'agraïment que les persones que el practiquen mereixen, independentment del sacrifici que per cadascú representa el fer-ho. Les ONG's, òbviament, son les que més gent d'aquest tipus poden acollir al seu sí. Deu fer una setmana de l'alliberament de les dos persones que estaven segrestades al Magreb, membres de l'ONG Acció Solidaria de Barcelona, la veritat és que a banda de que s'hagi pagat el rescat i la conveniència o no així com la comparació amb altres casos, el fet de l'alliberament és motiu d'alegria.
De totes maneres, sempre he pensat en relació a aquestes organitzacions que, reconeixent el bé que poden arribar a fer als llocs on van, tot el dineral que gasten en el seu funcionament, amb personal, infraestructura, viatges, i algunes fins i tot en publicitat pagada, en algun cas pot ser més gran que el propi import que finalment arriba al destí. Tot aixo sense que, com han hagut casos, pel camí, hi hagi algun ( o més de quatre ) espavilats que entenguin que la solidaritat ven entesa comença per un mateix.
Per aquella persona que rep una ajuda ja sigui material personal o en forma d'infraestructura per a la col·lectivitat, aquesta, no cal dir-ho, és ben rebuda, acceptada i agraïda, i suposo que no l'importa massa si li ha arribat 10 i li podia haver arribar 30. Tampoc li deu importat gaire si els qui la porten ho fan amb un determinat sentiment, per una determinada raó, o per auto-realització.
El cas és que jo no puc deixar de pensar quan veig totes aquestes ( o moltes, per no ser injust ) ONG's amb la seua parafernàlia de màrqueting, publicitat, viatges de vegades exòtics etc. que alguna cosa no es del tot "pura" i que, a part del resultat final, i veig massa gorres amb la visera convenientment corbada, ulleres fassion, armilles amb logos tipus Paris/Dakar i caravanes pel desert que potser recorden més un safari fotogràfic que no pas un convoy humanitari. Ja no vull entrar a valorar allò tant comentat de que no cal anar tant lluny per practicar l'ajuda humanitària. Ara, per a mi, qui més s'assembla al que jo entenc com gent que es desviu pels altres, sense cap tipus de reconeixement, ni tant sols mediàtic, son organitzacions com Caritas o La Creu Roja, aquests, de gorres amb visera corbada, administratius, caps de premsa i de gabinet i camions amb molts logos de propaganda, més aviat pocs.
El que és indecent i una immoralitat és que encara avui dia tanta gent al mon hagi de dependre de la solidaritat individual i no s'arbitren les mínimes mesures per a que, al menys, ningú passi gana mentre altres llencen el menjar. Al cap i a la fi, el que fan la majoria d'aquestes organitzacions no és res més què el que sempre s'ha criticat, des de determinades opcions ideològiques al menys, la caritat abans que la justícia.
Per suposat no estic parlant d'aquelles persones ( bombers, metges, infermers etc ) que davant de catàstrofes concretes acudeixen en auxili d'altres persones que ho necessiten.


Recomano la lectura d'aquest article de Joaquim Pisa del seu bloc Aventura en la tierra

.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

I....Tortosa ?

Leonard Cohen

Sorpresa i temor ( molta temor ) i 3