29 S, clar que sí

Soc plenament conscient del descrèdit, guanyat a pols en no poques ocasions, i atribuït injustament, les més, per part de la caverna de sempre, de les organitzacions sindicals, però el que no es pot és perdre el nord i deixar-se arrossegar per la corrent actual de desprestigi dels sindicats. És veritat que aquests, en general, primer per consolidació i després per deferència, no han estat objecte de la crítica pública i, normalment, podríem dir que han estat tractades de manera condescendent, però una cosa es abandonar aquesta actitud certament benèvola i l'altra és atacar a tort i a dret, des dels alliberats passant per les subvencions que reben fins l'acció sindical que practiquen.
Els mateixos que fa un any criticaven la falta de pressió i mesures de força contra el govern, ara, son els que critiquen i no recolzen aquestes mesures. Evidentment contraposen la contradicció que els representaria l'està a favor d'una vaga general i el seu hipotètic redit electoral amb el suport a la patronal - amb Diaz Ferran al cap davant- i clar, no hi ha color. Cal acceptar, a més, que els sindicats, quan se'ls interpel·lava sobre la conveniència de fer vaga i se'ls criticava per no anar contra el govern, sempre havien dit que quan es toquessin drets dels treballadors en actiu o no i pensionistes ( reforma laboral ) es respondria amb conseqüència. I aixi ha estat.
Tot i no considerar-me persona fàcilment manipula-ble i resistir-me a ser utilitzat per uns i per altres i pecar més aviat de crític inveterat, prefereixo més ser utilitzat com a numero dels vaguistes que com a quartada del govern i patronal i dels que no l'han secundat.

Lamentablement, però, el meu recolzament nomes podrà ser simbòlic, com altres 4.500.000 més.