dimecres, 31 de desembre de 2008

Conte


Oscar, amb el rostre abatut de pensar, es reuneix amb la seva amiga Emília en un bar a prendre un cafè. Deprimit, descarrega en ella les seves angoixes: .. Que el treball, que els diners, que la relació amb la seva parella, que la seva vocació ... tot semblava estar malament en la seva vida. Emília va introduir la mà a la cartera, va treure un bitllet de 100 euros. I li va dir:
- Oscar, vols aquest bitllet?
Oscar, una mica confós al principi, immediatament li va dir:
- Doncs clar, Emília ... són 100 euros., Qui no els voldria?
Llavors Emília va agafar el bitllet en una de les seves mans i el va arrugar fins a fer una petita pilota. Ensenyant la ma amb la "piloteta" verda a Oscar, va tornar a preguntar:
- I ara, encara el vols?
- Emília, no sé què pretens amb això, però segueixen sent 100 euros., Doncs clar que els agafaré si me'ls dónes.
Llavors Emília va desplegar l'arrugat bitllet, el tira a terra i el trepitja amb el seu peu, estava brut i marcat.
- El segueixes volent?
- Mira Emília, segueixo sense entendre que vols, però aquest és un bitllet de 100 euros i mentre no el trenquis conserva el seu valor ...
- Llavors, Oscar, has de saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols, encara que la vida et colpege o t'enfonsa, segueixes sent tan valuós com sempre ho has estat. El que has de preguntar és quant vals en realitat i no com puguis estar de destrossat en un moment determinat.
Oscar va quedar mirant a Emília sense encertar a dir cap paraula, mentre, l'impacte del missatge penetrava profundament en el seu cervell. Emília va agafar l'arrugat bitllet i amb un somriure còmplice va agregar:
- Pren-lo i conserva'l, perquè et recordis d'això quan et sentis malament ... però em deus un bitllet nou de 100 euros. ¡Per poder usar-lo amb el pròxim amic que ho necessiti!
Va donar un petó a la galta d'Oscar -que encara no havia pronunciat paraula - i alçant-se de la seva cadira es va allunyar amb el seu atractiu caminar, cap a la porta. Oscar va tornar a mirar el bitllet, va somriure, el va guardar a la cartera i dotat d'una renovada energia va cridar al cambrer per pagar el compte ... "

Copia't i traduit del castella,
del bloc "Hoy quiero contarte....un cuento"

dimarts, 30 de desembre de 2008

Reconeixement


Ahir al migdia vaig sentir una entrevista per Radio Ebre a Lluis Garcia, propietari del restaurant L'estany casa de fusta, al Delta, com en altres vegades, van parlar una mica de les perspectives que ell veu sobre el turisme al territori. No fa gaire que la Generalitat li ha atorga't la medalla de turisme en reconeixement a la seua " dedicació i esforç continuat en favor del turisme a Catalunya" des de fa mes de 20 anys. Vaig notar, no obstant, un cert ressentiment per la tardança en que ha arribat el reconeixement, la qual cosa, sembla signe de falta de modèstia, però jo ho entenc com un rampell de sinceritat i absència d'hipocresia; vaig entreveure en les seves paraules ( pot ser una apreciació subjectiva) un lament perquè al territori ningú hagués mogut un dit per aquest reconeixement , cal dir que la iniciativa va sorgir, segons ell mateix va dir, d'una associació provincial, no voldria pensar -o si- que això ha estat degut al seu pas per la política ( va ser regidor pel PSC a Amposta fa 15 anys ) i animadversions d'uns i altres, però el cert es que ho sembla massa. Pel que he pogut llegir, escoltat i observar, tenint en compte la seva contribució a la divulgació de les nostres tradicions com les diades dedicades a la plantada i sega de l'arros, cantades de jota, també a la gastronomia, penso que el reconeixement es tant merescut com tarda.
Sempre que l'he sentit per la radio, tele, etc. s'en fa un tip de cantar les excel·lències del territori, no limita'n-se a la seua parcel·la o comarca.
Peró, si per alguna cosa em trec el barret, es pels comentaris que va fer en relació a la crisi. Resumint-ho, va dir: El que hem de fer, ara, els restaurants es "congelar" els preus al public, intentant reduir costos, esperar que vinguin millors èpoques, i "intentar mantindre com sigue el nostre personal" pensant que "gracies a ells" hem tingut uns temps en que s'han pogut guanyar diners. Chapeau.

diumenge, 28 de desembre de 2008

Monument

Els que han pasat pel pont de l'Estat aquest mati ja ho han pogut contemplar; uns amb satisfacció, altres amb rabia o tristor, pero tots amb incredulitat. Encara no se sap ni com, ni qui, el que si se sap es perquè, però el cert es que el "monument" motiu de tanta polemica pel seu enderrocament o no, ara fa unes setmanes, ha aparegut tot pintat de roig . ( quina casualitat de color, no? ). La policia ho esta investigant.

divendres, 26 de desembre de 2008

Quan la guitarra parla ( 5 )

Seguint amb la serie d'interpretacions a la guitarra, avui presento una peça molt coneguda " El Condor pasa". L'interpret es el peruà Raúl García Zárate i nomes cal donar una ullada a aquest enllaç per saber el que s'ha escrit d'ell. De la seva Web he extret el següent fragment de la seva biografia:

"Raúl García Zárate, abogado de profesión, cesante del Poder Judicial con 25 años de servicio y músico autodidacta con más de 60 años de trayectoria artística, nació en el año 1932 en la ciudad de Ayacucho. Interpretó la guitarra desde la edad de ocho años y ofreció su primer recital a los doce años en su tierra natal".

dijous, 25 de desembre de 2008

M'agrada el Nadal, hi ha algun problema?

De fet, nomes pel títol que he posat, ja dono a entendre que si que hi ha algun problema, segons en quins ambients, sembla que hagis de demanar perdo. Ja escrivia fa uns dies, sobre el tema, i avui dia 25 hi torno. Accepto que la component de consumisme a la que ens volen arrossegar en aquests dies comporte cert rebutj de molta gent, uns perquè no hi poden arribar, altres per militància no consumista i altres per les dues raons a l'hora; encara que, ves per on, en l'època de vaques magres en que ens trobem, sembla que tothom esta d'acord en que per a la sortida de la crisi es fonamental el consum per tal de fer volta la roda i que aquesta no pare. El que cal es el consum responsable ( necessari per viure, per altra part), es quan no es responsable que es converteix en consumisme.
Les empreses de colònies facturen en aquestes dates el 80 % de tot l'any, mes o menys passa el mateix amb les de guisquis, caves etc., molt normal no ho sembla.
Anant al fons del tema, i deixant a banda les consideracions comercials i de que cadascú se'n pugui lliura mes o menys, que una cosa es predicar i una altra " dar trigo", jo, amb el que em quedo es amb l'altra vessant, de la fraternitat, desitjos de pau, harmonia, felicitat, retrobaments familiars etc. De fet, el que mes lamento es que demà dia de Sant Esteve la meua dona hagi de treballar i no pugue estar amb tota la família. Que això ho hauríem de desitja tots i cadascun dels dies de l'any?, evident, però, una cosa exclou a l'altra?. Amb el nom de que, qui, o perquè es el de menys, mentre els desitjos siguen positius!!!!
Salut, bon Nadal i millor any nou.

dissabte, 20 de desembre de 2008

Fotos "robades"

Al meu altre bloc Jesusbloc, que dedico al juvenil del Catalònia, vaig penjar una foto ( la mateixa que poso aquí), juntament amb un parell mes, a l'entrada del partit Roquetenc-Catalònia. A mes, també acostumo a posar un enllaç al meu àlbum de Picasa amb mes fotos.
Ja se que no soc el primer que li passa i pel que sembla tampoc seré l'ultim, però el cas es que aquesta foto que parlo es la que ha fet servir el setmanari E4Comarques al seu quadern central dedicat al futbol base, per a la portada d'aquesta setmana, així com una altra a l'interior. En principi no cal dir que al veureu sens un cert orgull de veure una foto teua publicada, però aquest sentiment es transforma automàticament en una mica de ràbia en el moment en que, lògicament, vas a veure l'autor de la mateixa i aquest no apareix per enlloc. No em serveix l'excusa de que desconeixen el meu nom, en tinc prou en que diguen Jesusbloc.
En el moment en que deixes unes fotos a la xarxa sense cap restricció, ja es dona per fet que el qui vulgue les copiara; entre altres motius, es podria dir que precisament per això les penjo, per a compartir-les. Ara be, una cosa es compartir-les a nivell personal o particular i una altra es fer-ne un us o explotació comercial. Es evident que no estem parlant d'Interviu ni de l'Sport, però les formes son les mateixes i el mínim sentit de la ètica hauria d'aconsellar, si mes no, posar l'autor de la foto que encara que sigue en una petita mesura, contribueix a que una empresa comercialitze el seu producte. Si es en mes o menys èxit i rendibilitat es un altra qüestió.

dimarts, 16 de desembre de 2008

Sinistralitat laboral

Avui, a Mallorca, s'ha produït l'ensorrament d'un hotel que s'estava reconstruint i han resultat morts quatre treballadors. Segons diuen les primeres noticies l'obra no tenia els permisos necessaris i existien ordres de paralització de les obres. Independentment de la responsabilitat de l'Ajuntament al no executar l'ordre de paralització a traves de la policia local, també cal dir que la inspecció de treball hauria d'esmerçar-se mes en el seguiment i control de determinades obres que, com sembla en aquest cas, les mesures de prevenció de riscos laborals, no devien ser precisament respectades especialment. Peró també s'ha de reconèixer que en massa ocasions passem per davant d'una obra on podem veure als treballadors sense casc que, com diu la llei, es un equip de protecció individual ( EPI) que no sempre es respecta i, vull pensar, que es un element que les empreses si que proporcionen al personal, una altra cosa son les mesures i proteccions que l'empresa ha d'aplicar per obligació i de mes elevat cos. En el cas d'avui, segons s'ha dit, el fet de tractar-se d'una reconstrucció, afegeix mes elements de risc als habituals.
Un dirigent sindical de les Illes denunciava que en casos com aquest es sol optar per la rehabilitació quan el lògic seria la demolició i construcció nova, però clar, llavors potser no podrien continuar amb l'alçada anterior, cosa que ara si. Per tant, una vegada mes es prima la rendibilitat en contra de la seguretat.
Encara falta molta conscienciació ( per part de tots segurament ) en la prevenció de riscos laborals, uns per presumpta incomoditat i mals hàbits adquirits i altres per costos i desídia.
Precisament quan escoltava a la radio aquesta noticia, en un parentisi per a la publicitat , han posat un anunci d'una empresa ( Legalitas) que entre altres coses oferia serveis d'assessorament en matèria de prevenció de riscos, però amb la intenció d'evitar "multes i sancions", no per evitar accidents i conseqüències dramàtiques....Increible!!!!


dijous, 11 de desembre de 2008

Quan la guitarra parla ( 4 )

Deixo una altre clàssic de la guitarra espanyola: Recuerdos de la Alhambra. La interpret es diu Heike Matthiesen. Aquesta peça musical em transporta a fa uns quants anys, quan vaig vulgue fer uns "pinitos" amb l'aprenentatge de la guitarra. Va passar el que havia de passar: Massa mestre per a tant poc alumne. El mestre era de la meva edat, i no era professional, però per a mi, a pesar de la absència d'estudis de música, era un virtuós. Es deia -i diu- David i forma part del quartet Saba Nova, ahir l'hi vaig parlar, d'aquí també el record i la dedicatòria d'aquest vídeo.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Jose Luis Mora

Ja fa uns dies, vaig sentir unes declaracions del president de la cambra de comerç de Tortosa on arremetia contra l'ex-alcalde Sabate, tot contestant a les critiques que aquest va fer amb motiu de que la organització de la fira CASAinNOVA fos encarregada a una empresa de Tarragona i no a una d'aquestes terres.
Mora s'ha felicitat de manera irònica de que Sabate es dediques a defensar les empreses de les Terres de l'Ebre i de que no fes com quan la darrera Vaga General, que l'acusat de ser el màxim instigador i líder dels piquets " quan anava pels comerços aconsellant a la gent que millor que tanquessin les portes" .
Potser es que ha sortit del armari, però, la vehemència verbal del Sr Mora crec que mes valdria que la reserves per a ocasions mes productives, ja que parlem d'empreses.
Sr. Mora, una cosa es tindre una empresa, una altra es ser un emprenedor i una altra es dirigir o presidir una entitat d'empreses. De fet el seu predecessor potser no podia presentar un gran currículum com empresari però presidia, m'explico?.
El divendres al migdia a la tertúlia de la SER, Wifredo Miro, Secretari general de la UGT a l'Ebre, ja li va deixar ben clar, i jo ho corroboro. Si parlem del personal de comerç ell com ningú hauria de saber -en aquest cas si que li pot servir la seva condició d'empresari del comerç tèxtil- que les seves condicions laborals no sempre son les mes idònies ni sempre son respectades, diem-li que per l'ambient familiar quan no paternalista, hores extra no remunerades, contractes precaris etc.. I es amb aquestes condicions que el personal s'ha d'enfrontar a una situació d'incomoditat amb el cap que, com deia Wifredo, en moltes ocasions, com ara davant la convocatòria d'una vaga, son els mateixos treballadors que avisen als piquets o sindicats per a que el vagin a veure per tal de poder tenir una coartada/excusa amb l'empresa.
Li agrade o no al Sr. Mora, el cert es que s'han passat molts anys reivindicant l'organització de les fires per tal de professionalitzar-les etc. i ara que se'ls dona l'oportunitat, entre la cambra i l'Ajuntament, el que fan es encarregar-ho a una empresa externa i de fora. Com ve a dit el PSC una fira que no ha arriba't a la trentena d'expositors be podia haver estat organitzada pel propi personal de fires de l'Ajuntament o de la mateixa cambra.
Aixi doncs, desafortunades declaracions les del Sr. Mora que, per altra part, demostren davant la vinguda aquest dijous dels Prínceps, per a la celebració dels actes de cloenda del centenari de la cambra, molt poc tacte, professionalitat i ganes d'enrarir l'ambient gratuïtament.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Nadal


Ens trobem ja en unes dates en que des de posicions que pretenen ser originals però que cada cop ho son menys, hi ha molta gent que fan saber la seva opinió respecte al Nadal i la seva animadversió. Alguns ho argumenten amb el rebutj que els provoca el fet que necessàriament sembles obligat a ser bo i tenir bons sentiments, justament en aquests dies, en tingues o no ganes. Altres per tractar-se d'unes festes d'origen religiós i que la seva celebració sembla incompatible amb el seu agnosticisme. Tampoc falta el qui des d'un esquerranisme mal entès creu que no esta en els canons de la progressia.
No hi estic d'acord i, sigue amb l'excusa que sigue, benvinguts siguen aquests dies en els que es fomenta la fraternitat, els desitjos de pau i prosperitat etc. Si, es cert que aquests desitjos s'haurien d'estendre a la resta de l'any i no exclusivament a uns dies concrets que, a mes a mes, sembla que ens obliguen a sentir d'una determinada manera; però per una altra part si tinguessin la seguretat que passant d'aquests dies ens asseguraríem aquests sentiments la resta de l'any.....però no es així.
Una cosa si que rebutjo, la "obligatorietat" a la que et volen avocar de fer honor al consumisme desaforat, mes enllà d'aquells petits obsequis o detalls mes importants pel seu valor simbòlic que econòmic. Això si que no aporta res al Nadal i al seu esperit, es mes, s'hauria de veure si aquells que mes critiquen aquestes dates, no son els que mes tribut rendeixen al consumisme.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Baldana

En el primer post que vaig fer d'aquest bloc, algú, no sense raó, em va criticar que el bloc es titules baldana, ja que el nom al que mes convidava era a pensar que es tractava d'un lloc de receptes o gastronòmic. Ja vaig dir llavors que el nom obeïa a dos motius, un es que estava lliure i l'altre que era un nom i producte ben nostre. No obstant per a fer una mica d'honor al nom i perque a la qüestió gastronòmica m'hi agrada fer-li tots els reconeixements ( sobre tot explicits), he posat aqui al costat uns enllaços de llocs que considero prou interessants i que si son de receptes i cuina.

dissabte, 6 de desembre de 2008

Poquesvergonyes

Darrerament s'esta comentant sobre la intenció del govern de regular els concursos televisius que es fan sobre tot per les nits i que la gent hi participa a traves del telefon. Segons denuncies d'alguna associació de consumidors hi ha gent que ha rebut factures de telefon per import de 6/7.000 Euros. Tot arranca a partir del moment que es truca a aquests programes que fan servir els numeros 905, que de fet ja son mes cars que els normals ( mes d'un euro/minut ), la veu enregistrada convida a la gent a pitjar una tecla si es vol que de manera automàtica i continuada es vagi trucant fins acabar el programa que de manera mecànica, la qual cosa pot representar de l'ordre de 600 trucades. El greu de la situació es que la " veu virtual ", del que no adverteix es del que pot representar les successives " rellamades". D'aquí la denuncia dels consumidors.
Val a dir que, exceptua'n les cadenes publiques, de les privades, no n'hi ha cap que se'n hagi pogut estar d'aquests concursos: Telecinco, Cuatro, Antena3, 8tv, la Sexta i centenars ( o milers ) de locals.
A mes a mes de l'engany del numero de trucades, també ho fan amb les trucades que decideixen quan i quines han d'entrar a participar; es passen el programa demana'n trucades quan n'hi han centenars esperant.
També cal dir, però, que hi ha gent que sinó es mereix aquest engany o estafa si que es mereix algun tipus d'escarment. Com es pot ser tant crèdul i passerell? Que no ho veieu que es tracta d'un flagrant engany?.

divendres, 5 de desembre de 2008

Pont

Tinc un dubte existencial.

Puc estar equivocat, com no?, però, si demà dissabte es festa, si el diumenge també i el dilluns tres quarts del mateix................perquè dimonis tothom i a tot arreu diu EL PONT DE LA PURISIMA?. Algú m'ho podria explicar?.
Pont no es quan, entre mig de dos festes, hi ha un dia laborable que es fa festa?

El perfum

Ahir es va fer public que Tortosa formara part d'un catàleg on apareixen pobles i ciutats candidats a acollir rodatges d'espots o pelicul·les amb l'oferiment d'uns indrets concrets de la ciutat: La llotja, Jardins del príncep, Xiquina, Carrer Sant Domenech etc.
Aquest fet m'ha fet vindre al cap quan, ara fa 3 anys, es van rodar unes escenes de la pel·licula El Perfum, concretament al riu, al davant del mercat i mes amunt, a l'alçada de l'escorxador a Remolins.
Juntament amb una quarantena de persones més vaig participar-hi com a figurant. Era una experiència que valia la pena viure, si més no, per poder contar-ho, la cosa va anar així:
Primer vam haver d'anar al club de rem que és on ens van fer una foto i demanar les dades, telefon, edat i poca cosa mes. Fent-ho gros podríem dir que es tractava del casting. Al cap d'uns dies em van trucar per a dir-me que havia estat seleccionat i que un determinat divendres de no recordo quin mes, em presentes a l'escorxador per tal de provar el vestuari, així ho vaig fer; em vaig provar pantalons, camisa, jaqueta i espardenyes que, per cert, ens van dir que a pesar de l'aspecte, absolutament tot havia estat confeccionat per a l'ocasió, i per tant era "nou" de trinca. Ens van convocar per a l'endemà a les 6 del mati al mateix lloc, allí estàvem tots els "escollits" suposo que qui mes qui menys pensant que érem els protagonistes de la cosa mes important del mon.
Després de vestits i lleugerament maquillats ens van reunir a tots i van tindre el detall de fer-nos cinc cèntims de la pel·licula i del que anàvem a fer, vam pujar a l'autocar i ( gran viatge) vam anar al mercat on, baix al riu, estava l'escenari natural on s'havien de fer les gravacions. El que es volia recrear era el riu Sena amb el seu mercat, i cal reconèixer que l'ambientació del lloc era extraordinària. Ens van donar unes petites instruccions, la mes important, la que tots sabem, que quan es comença a gravar diuen: "Acció", i que cadascú s'havia de limitar, a partit d'aquell moment, a deambular per allí tal com se li havia indicat: uns agafant sacs ( que no pesaven) i dipositar-los en una barqueta que estava al riu, a mi em va tocar portar dos poals, un a cada extrem d'una barra i que transportava amunt i avall, altres amb paneres plenes de roba i altres simulant estar comprant a una paradeta de peix. També es van gravar escenes amb les barquetes conduïdes pels seus perxers pel mig del riu. ( un d'ells era el conegut restaurador del Delta, Lluis Garcia ).
Val a dir que vaig protagonitzar, juntament amb una dona ( Vichy ) l'única escena, diguem-ne particular, es tractava d'anar darrera de la "parteneire", que baixava per la rampa que hi ha al costat del mur, agafar-la del braç tot simulant que li cridava l'atenció. Aquesta, com la resta d'imatges, les enregistraven des d'una grua que hi havia a l'altra banda del riu, davant de l'edifici de la Torre a Ferreries.
El debut cinematogràfic, això sí, va representar 10/12 hores de presencia, encara que va ploure molt i les interrupcions van ser constants així com les entrades i sortides al mercat per a refugiar-nos, recordo que tot el dia estàvem menjant, sucs, entrepans, cafè etc. El dinar va ser a la Llotja del Parc amb un catering que van portar de fora.
No cal dir amb l'expectació en que s'esperava l'estrena de la pel·licula: Mira que si sortia per algun raconet?. Pos no, a part de la cosa particular, la decepció va ser monumental, no entenc ( potser es això) com troben necessari anar a gravar a un determinat lloc si després, aquest, no apareix en absolut. Jo al menys, no vaig saber identificar res de les escenes que es van fer al riu, al mercat; el que sí que es va veure lleugerament va ser el que es va fer a Remolins, a l'altura de l'escorxador, l'escena d'un noi treien aigua amb uns poals ( que devien ser els que portava jo ), que va ser el que van rodar l'ultim dia i a ultima hora de la nit.
La pregunta es obvia, per a que tant de muntatge i diners per a no fer-ne us?. Al cap i a la fi si es per imatges d'aigua....perquè la simulació del Sena i un pont al fons, com sortia a la pel·licula, ja ens van dir que ho farien amb tractament informàtic.
Moltes vegades he fet la gracieta que la llàstima es que no ens haguessin agafat per a les escenes finals de la pel·licula: multitudinària orgia a una plaça. Una altra vegada serà.
En acabar, a l'escorxador, des de l'autocar fins a l'interior, el diluvi que va caure va ser impressionant. Van demanar voluntaris per al dia següent, jo, ja no vaig aixecar la ma. Entre l'aigua i el cansament, com el que volia era l'experiència, ja en tenia prou.
Al cap d'unes setmanes vaig rebre l'import del catxe: 60 Euros. estic a l'espera de noves ofertes.


dimarts, 2 de desembre de 2008

Quan la guitarra parla ( 3 )

Deixo un parell de vídeos del lider del llegendari grup Shadows, Hank Marvin, el primer es diu Riders In The Sky i l'altre l'arxiconegut Apatxe.




Sorpresa i temor ( molta temor ) i 3

Per llegir els anteriors capítols cliqueu.... primer, segon.

De manera inesperada, el que m'havia estat apuntant amb el revòlver, amb un gest dirigit a un dels seus companys ( el que semblava mes desequilibrat, encara que sempre he pensat que ho simulava ) li va donar a entendre que se'n fes càrrec del que possiblement podia tenir les claus o combinació de la caixa fort que, per la inconscient insinuació de la companya del costat, s'havia entès que era jo. S'atansa cap a mi i amb l'escopeta de canons retallats em fa els gest inequívoc de que l'acompanye ( era el mateix que ja ho havia fet al començament de la nit) dient-me: " a la caja". Efectivament, al costat, a deu metres, en mig de les oficines, hi havia una caixa fort d'aquelles d'abans la guerra, de més de metro i mig d'altura, un cop allí amb els canons a la mandíbula pressionant lleugerament, em deia repetidament: " abre la caja", i jo, també repetidament: " no las tengo, yo no las tengo, si las tuviera....". Per segona o tercera vegada a la nit, els sants del dia, el destí o ves a saber qui, es van conjurar i sense mes, amb una lleugera espenteta em va conduir un altre cop al vestíbul, amb els meus companys. En aquells moments, qui mes qui menys, pensaria amb quina seria la resposta dels assaltants davant el nul resultat obtingut i, amb l'angoixa pròpia del moment, se'ns diu que deixem les carteres i la documentació damunt la tauleta que hi havia allí amb l'advertència del perill que corríem si fèiem alguna acció, denuncia etc. A part de les pertinències particulars que cada un vam deixar, de l'empresa l'únic que van aconseguir va ser uns pocs milers de pessetes d'algun calaix.
Un cop presa la decisió d'abandonar, ens diuen a tots que els acompanyem al final del passadís, i allí ens van tancar entre el quarto del "botiquin" i un quartet on es guardaven els utensilis per a la neteja; a mi em va tocar aquest d'uns 2 metres quadrats i on n'érem cinc, amuntegats -literalment- entre poals i motxos, els dos quartos estaven separats per un barandat sense arribar al sostre, per tant ens podíem parlar amb la resta de companys.....que feu?, esteu be? .i vatros?. Òbviament ens van tancar en clau; el meu primer pensament ( per si no n'havia tingut prou) i donat que estava pegat a la porta, va ser: ara, abans d'anar-se'n ens fotran un tiro a la porta. Afortunadament no va ser així. Al cap d'uns pocs minuts, el viatjant que estava en natros que tenia un mòbil ( no massa habitual llavors), ens va dir de telefonar a la policia, però la resta de gent vam decidir no fer-ho. Tots vam pensar que es podia muntar un dos de maig si es trobaven la policia i els atracadors amb la possibilitat d'agafar-nos a natros com a ostatges..........per tant podia ser pitjor el remei que la malaltia.
Al cap d'uns minuts de incertesa per si ja se'n haurien anat i si tombàvem la porta, a l'altre quarto, a traves del pany d'on justament es veia el passadís, van veure com un company ( ja estranyat de no veure a ningú per les oficines) havia pujat del magatzem. Van avisar-lo i no cal dir l'ensurt i sorpresa que s'endugué. I sense dramatitzar, però es pot dir que vam ser alliberats " sans i estalvis ".

Després d'avisar a la policia que va vindre tot seguit, i parlar amb el propietari/gerent vaig anar a la comissaria a fer la denuncia i després de veure dos o tres àlbums plens de fotografies de sospitosos me'n vaig anar a casa on m'esperava la família que ja estava assabentada. Sopar si, que la gana no la perdo mai, però dormir, ja em va costar més.
Encara que no he dit el nom de l'empresa ni de cap persona, no cal dir la gracia que em faria que algú dels que eren allí i que s'hagi sentit identificat, fes algun comentari.
L'experiència no la recomano a ningú, ara be, després de 10 anys i sense que hagués passat res d'important, pos home, m'ha servit, si mes no, per poder fer tres post a un blog, que en aquell moment ni se'n parlava.