Serà que estic a mig fer?


Reconec que el tema de l'estatut i la sentencia del TC està posant a prova la meva identitat pel que fa al sentiment sobre Catalunya, Espanya i el nacionalisme. Fins ara sempre havia mantingut una certa actitud sobre la que fins i tot en presumia. Mai m'he declarat nacionalista, ni català ni espanyol; se que molts nacionalistes catalans no admeten que un pugui no ser nacionalista ni d'aquí ni d'allà, però és exactament així. Em podria considerar, aixo si, catalanista, en tant que defensor de les nostres coses, i per sobre d'elles la llengua que crec és el tret diferencial més clar i identificador. Es podrà dir que si un és catalanista forçosament ha de ser nacionalista, bé, jo no m'hi sento, sovint aquest sentiment solt anar acompanyat de voluntat d'exclusió, d'uniformitat i d'enfrontament. Tot i acceptant que, de fet, no és el mateix el nacionalisme català ( a la defensiva ) que l'espanyol ( històricament utilitzat per atacar ) .
Quant a l'Estatut, més enllà de les consideracions jurídiques, el que emprenya de veritat és la retallada que ha sofert aquesta norma fonamental per a l'autogovern i, a més a més, després de quatre anys d'aplicació. La menció explicita en vuit ocasions a la " indivisible unitat d'Espanya " és provocadora i innecessària. La referencia al nul valor jurídic de la menció nació al preàmbul, l'eliminació del concepte "prioritària" en l'ús de la llengua als estaments oficials, juntament a les radicals retallades sobre la jurisdicció catalana i el Sindic de Greuges, anul·lant l'exclusivitat i deixant actuar al Defensor del Pueblo; aixi mateix, cal fer menció especial de l'afectació pel que fa a la implantació de les vegueries. Aquestes son algunes de les més importants mutilacions passades pel ribot. Com deia abans, la sentencia ( contra ) l'estatut, no cal insistir amb el referèndum que l'aval·la, fa trontollar algunes de les meves postures de sempre.
Ja deia al títol d'aquest escrit que "serà que estic a mig fer" i, malgrat tenir una edat, quan el normal es tenir-ho tot més clar, aquest no és el meu cas.
Ja sigui per la meva pròpia idiologia, incompatible en bona mesura -per a mi- amb la defensa exclusiva d'un territori abans que la gent, o per vivències ( imposades o no ) al llarg del anys, el cas és que, tot i les agressions a Catalunya, encara avui dia, continuo sent partidari d'un estat federal ( asimètric, a ser possible ) així com del exercici del dret d'autodeterminació.
No vull deixar de dir, però, (..... amb la sinceritat, no sempre ben acceptada ni afavoridora ) què, de la mateixa manera que dic tot l'anterior, també dic que soc dels que, aquest darrers dies, i espero que diumenge també, ha xalat d'allò més amb les victòries de la selecció espanyola de futbol al Mundial. Aixo no vol dir que hagi d'exhibir cap bandera, però de moment, si Espanya marca, me'n alegro. El dia que aixo no passi, ja em faré d'ERC. Personalitat complexa? Potser si. I?
Desitjo que la manifestació que hi ha convocada per a demà a Barcelona sigui autènticament multitudinària.

Comentaris

Anònim ha dit…
Acabes de dibuixar al catalá majoritari. Felicitats
La pregunta que et faré unes preguntes:

Es pot ser català i en lloc de ser del Barça, ser del Liverpool, posem pel cas?


Es pot ser català i agradar-te més la literatura americana que la catalana?

Es pot ser català i veranejar a Astúries?

Es pot ser català i es pot veure vi de la Ribera del Duero o blanc d'Alsàcia?

La meva resposta a les quatre preguntes és afirmativa.

Però sí et faig aquesta altra pregunta, la meva capacitat de decisió passa per que la me la doni un altre?

La meva resposta és negativa. I la sentència contra l'Estatut, diu tantes barbaritats, com que nosaltres no som territoris històrics com Navarra i el País BAsc, sinó que la nostra autonomia ens la dona la Constitució.

Però el més fort, és que els magistrats del Tribunal Constitucional, en aquest punt, tenen tota la raó jurídica, perquè precisament és això el que diu la Constitució.

El camí és o reformar la Constitució o el trencament. La Constitució és una eina no un límit i el constitucionalisme nascut després de la Revolució Francesa, implicava un reconeixement de la soberania del poble, per damunt de la desl monarques absolutistes de l'Antic Règim.

Per tot això, cal dir, no a l'Estatut, no a la Constitució, sí a la soberania del poble de Catalunya, sí al dret a decidir.
ximo ha dit…
Jo com no ho tinc tot tant clar, ja dic que encara no estic fet del tot, també me'n faig de preguntes i algunes les puc contestar afirmativament i negativa.
La primera i per posar-hi humor, segurament que es pot veure vi de la Ribera del Duero o d'Alsàcia i ser català, el que no se si és possible és ser mileurista ( català o no )i veure aquest vi.
Les resposta a les quatre preguntes que et fas son del tot obvies: Clar que si. Ara, tu saps com jo que si canvies lo de català ( ni tan sols has dit catalanista ) per nacionalista radical, les respostes potser serien unes altres, i si canvies Liverpool per R. Madrid, literatura americana per espanyola i Astúries per Madrid les respostes potser no serien tant afirmatives i contundents. Peró també respectables, per cert.
A mi, el que no em serveix és, per exemple, el que vaig veure l'altre dia; l'inefable flagell d'espanyolistes i declarat independentista Salvador Sostres parlant a la tertúlia política de Cuatro amb els termes: " nosotros en España", " nosotros los españoles" etc. i per suposat amb els convenients subterfugis "intel·lectualoides" voler que guanyi " La roja ", potser el mateix, que si vengues, diria Puigcercós.
Ah, per cert, si t'agrada molt el flamenc i el bous, molt molt català, des de segons quins ambient, no et consideraran.
O és que no hi ha qui vol acabar amb els bous per ser la " fiesta nacional " espanyola?.
De moment, m'agrada poder anar a Vall-de-roures i Cretes i no sentir-me estranger, ni que ells mi tracten a mi. Per què, estarem d'acord que allò es Espanya, no?
Un altre cop les derivades.
Si em estem parlant de sentiments nacionals, no barregem l'economia. Per simplificar. Perquè un mileurista, podria veure un Ribera de Duero justet, però potser no es pot permetre veure un bon Priorat.

Crec que també dius altres tòpics com un cabàs.

Primer: Que vols dir, que si Catalunya fos independent, no podria viatjar a Madrid? o no podria llegir literatura espanyola en castellà? La meva catalanitat no és tan limitativa ni excloent. Tant de bo, pogués llegir la literatura americana en anglès i igual que m'agrada París, Londres i Berlín, m'agradés Madrid o Caracas o Buenos Aires, on parlen el mateix idioma.

SEgon: Què vol dir això de catalanista? Perquè com a persona que es defineix com a no nacionalista, catalanista porta un sufix ista com una catedral.

Perquè jo em defineixo català i no catalanista, com els espanyols es defineixen a sí mateixos com espanyols i no com espanyolistes.

Tercer: Jo no diré que són la gent de Cretes. Si son aragonesos, espanyols o matarranyencs. Això ho han de dir ells. Que jo sóc coherent i crec que la gent s'ha de pronunciar per sí mateixos i per això mai imposaris uns Països Catalans, si altres territoris decidessin lliurement no formar-hi part.

Finalment, quan parles de "nacionalistes radicals", de que parles, d'independentistes?

Sí és així, inclou un altre grup al concepte: els espanyols constitucionalistes que defensen la unitat indisoluble d'Espanya amb la garantia de l'Exércit. No és aquesta la màxima radicalitat, la de defensar les coses per les armes?
ximo ha dit…
Veig que en tenies ganes, Emili.
Peró que sàpigues que algunes de les coses que dius les comparteixo i altres no m'hi sento al·ludit per a res, com tampoc vull que t'hi sentis tu amb les que diré tot seguit. No vull que t'ho agafis com una resposta a tu.

Uns fem derivades, potser perquè no en sabem més, i altres, sentencies filosòfiques, com el TC. Uns, tot i reconèixer estar per fer, ens mantenim amb la mateixa idiologia i sentiment ( amb les lògiques dents de serra com a conseqüència de les agressions o afecte rebut ), i altres el sentiment el modulen segons com convingui i depenent on estan ).
Si tu creus que es pot ser nacionalista català i alhora apassionar-li Espanya ( vins, ciutats, literatura etc. ) fins i tot voler que guanyi la seva selecció i no tindre o notar cap contradicció interna, no tinc res a dir. Jo, en qualsevol cas prefereixo la meva incoherència que la coherència d'altres. També cal reconèixer que el màxim exponent del nacionalisme pragmàtic, el pujolisme o convergecia, va permetre durant molts anys, simultàniament a declarar-se nacionalistes catalans, acceptar ( Pujol ) el guardo de "español del año" o parlar de país quan parlava d'Espanya.
Aixi, continuant amb les derivades ( pedestres, si vols ), si ens agrada Madrid, si ens pot agradar el Rioja, els bous, la literatura espanyola, Cervantes, " La Roja ", i el Real Madrid, potser que no hi donéssim tantes voltes: No som tant diferents ni aliens a Espanya, no?. Ara, si tot i aixo, algú es vol declarar oficialment alie, que ho faci.
Insisteixo, prefereixo viure amb la meva coherència que, tot i com deia al meu post, correspon a la d'una personalitat complexa, intento no defraudar-la.
Quant a lo de "nacionalistes radicals", potser el més adient hagués estat dir nacionalistes extremistes. Que, per entendre'ns i continuant amb les derivades, per a mi els diferenciaria dels catalanistes en que, mentre aquests podrien/em acceptar una bandera espanyola al balco d'un ajuntament o una E a la matricula del cotxe, els altres NO ( o al menys ens volen fer creure que no )
Per altra banda, ja sé que seria motiu d'altres consideracions i connotacions, però, mentre a mi "m'afecti" més un accident amb morts a Calatayud que a París, alguna cosa vol dir. Es podrà dir que es per raons de proximitat geogràfica, potser si.
De totes maneres, malgrat acceptar la complexitat de la meua personalitat, en aquest aspecte, això no vol dir ser passerell ni que em xuple el dit; tu, Emili, tot ho veus molt coherent i perfectament compatible, però la majoria dels que fan de nacionalistes militants no és aixi com actuen, Mira, un altre exemple, també d'anar per casa, però autentic: Fins la temporada passada ( ara no tant )a TV3 Fernando Alonso semblava que no havia de ser lògic i normal que agrades al personal d'aquí i per tant actuaven en conseqüència. Ignorant-lo tant com podien i amb "ninguneo".
Ja se que el que he dit mai formarà part de cap tractat de nacionalisme ni ciència política, però és el dia a dia del que cadascú ens trobem i sentim.

Ja ho he escrit alguna altra vegada: Prefereixo una Catalunya catalana ( que s'expressi en català ) amb l'estatus Quo actual o millorant-hi l'autogovern, que no una Catalunya independent que s'expressi en castellà. Lo dolent és què, tal com anem, potser no tindrem ni una cosa ni l'altra.
El dia que, tant de bo no arribi, al Parlament hi hagin 20 diputats del PSOE ( per una escissió ) dels quals 15 parlen castellà a la tribuna, ja hem begut oli.
ximo ha dit…
M'ho deixava:
A primer comentari et parlava de Sostres com exemple d'esquizofrènia, ara t'hi afegeixo Pilar Rahola, la més nacionalista de tots, però quan parla a La Noria o el seu dia Crónicas Marcianas, si convé parla d'Espanya en primera persona; un altre exemple de coherència ( ja se, ja se, que si anessin debades potser seria una altra cosa, o potser n'hi anirien ). Afegeixo que, mentre aquests mostren el seu nacionalisme catalano/espanyol a les tertúlies madrilenyes, jo, amb el meu simple catalanisme, t'asseguro que no hi ha ningú a Tortosa que envii més correus electrònics i comentaris crítics amb el nacionalisme espanyol, la sentencia i l'anticatalanisme als diaris digitals, televisions i ràdios de la caverna mediàtica. I gratis.

Una altra cosa, saps perfectament que si els espanyols -en general- no es defineixen com espanyolistes és per una pura raó de la connotació negativa ( per ultradretana i fatxa ) que aquesta té. Cosa que no passa en absolut amb catalanisme que, fins i tots des de fora, mai s'associat a res necessàriament negatiu.
emili nieto ha dit…
Ximo, totes aquestes qüestions dels sentiments de pertinença són complexos.

Però et ben asseguro que intento respectar tots els sentiments, encara que siguin diferents als meus. Puc exigir que respectin el meus sentiments? (no ho dic per tu, és una pregunta en abstracte)

Com podem tornar ara, gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional a una situació que teniem superada a Catalunya i que era la immersió lingÜística a l'escola? Ara un pare diu que vol escolaritzar en castellà al seu fill o filla i han de muntar una línia de primària o de secundària en castellà.

Em sento català (que no catalanista) i m'agradaria poder dir-ho al món sencer: País: Catalunya.

El que intento és no ser anti-rés i reconèixer les coses positives allí on estiguin, sigui a Melbourne, Telaviv o Cuenca, però no per això, seré australià, israelita o espanyol.

La manifestació ha estat un èxit i amb la sentència contra l'Estatut, els espanyols aconseguiran pujar l'independentisme català com l'escuma.

Entrades populars d'aquest blog

I....Tortosa ?

Leonard Cohen

Sorpresa i temor ( molta temor ) i 3