Pensions, mala peça al teler !


És prou conegut que el sistema de pensions esta basat en el que s'anomena repartiment; és a dir, a partir de determinades condicions, com ara el temps de cotització  i les aportacions que ha realitzat el cotitzant al llarg del temps requerit, s'estableix la pensió i la seua quantia. Cal recordar que els diners que el treballador ha anat aportant, contràriament al que alguns encara pensen, no es guarden en un calaix a l'espera de que un es jubili, ans al contrari: El que un cobra quan se jubila és perquè uns altres treballadors en actiu estan aportant en aquell moment. Lo qual no deixa de ser un sistema solidari que contrasta amb l'altre: el de capitalització individual. (cobrar, el pensionista o els descendents, el que un ha posat ). Mentre que en el de repartiment, donant per fet que es tingui el dret, en principi, i independentment de l'aportació, no hi ha límit quant als anys de percepció. També és cert que la quantia pot variar ( fins ara el normal era fer-ho, més aviat poc que molt, cap amunt. Per a les pensions assistencials o no contributives, evidentment  el que genera el dret són uns altres circumstancies.
Fa una quinzena d'anys ( per posar un xifra ) se'ns venia per tot arreu que era del tot imprescindible que ens féssim un pla de pensions privat. Normalment, qui ho intentava vendre ( i no és metàfora ) argumentava que tal com anàvem les pensions no estaven garantides, això els més optimistes, els altres, que no les arribaríem a cobrar mai, que era insostenible, que la població, l'embelliment etc.  Tot i que la estratègia de venda era present, ves per on al cap dels anys, els arguments, s'han tornat prou vàlids. 
Confesso que era un dels que no volia escoltar als comercials que venien amb la cantarella. Em treia de polleguera que qualsevol amb escassa, quan no nul·la preparació, et podia picar a la porta  i després de la salutació de rigor a modo de pregunta/amenaça amollava : " vostè ja sap que no cobrarà la pensió " ?. La meua resposta: " I a tu qui t'ho ha dit això ?. 
El cas és que, uns eren convençuts, altres ho consideraven com un "producte" d'estalvi més i altres, els més, perquè les aportacions al pla de pensions tenien desgravacions fiscals. Sense tenir massa present que a l'hora del rescat, Hisenda esperava/rà a la cantonada. 
Ara, torna la invitació i els arguments que el més lògic i prudent és fer-se un Pla de pensions que pugui, si més no, complementar la jubilació de la S.S. Observo però que, al menys de moment, la resposta no sembla tant contraria.
Però anem a la realitat. Un Pla de pensions, al cap i a la fi, sinó fos per les bonificacions fiscals ( que ara desconec si encara existeixen ), no és res molt diferent de qualsevol altre dipòsit a termini. Per tant, podrim concloure que, més que un Pla de pensions, els que cal és estalviar. Més enllà de la formula. Però és aquí que topem amb la realitat: ja sigui amb unes aportacions periòdiques a un Pla o una llibreta, la mare dels ous ara mateix, per a un treballador que cobri 8/900 o 1.000 €/més, quan pot dedicar a l'estalvi ? . Llavors, la conclusió, desgraciadament, és clara. Veiem un exemple: Una persona que es jubila als 65, que no hagi pogut fer un racó -posem per cas- de 40/50.000 €, ha begut oli. I els que l'hagin fet, amb una expectativa -gens optimista- de vida de 80, i complementant la seua pensió pública en 300 €, en 12 anys, s'ho ha polit tot( 12x12x300 = 43.200 € ) . Però clar, amb els salaris actuals, qui podrà estalviar, per exemple, 200 €/mes ?. Amb aquesta mitjana, per estalviar els 43.200, farien falta 18/20 anys. 
Per altra part, sempre he pensat que amb un sistema solidari -i ara més- no poden hi haure pensions públiques de 2.400 € . Tornant a la problemàtica actual, tot plegat, i les pensions no podien ser una excepció, estem davant un peix que es mossega la cua. Sinó hi ha ingressos no pot haver despeses, no pot haver consum; i sinó hi ha salaris mínimament dignes, no pot haver estalvi i per tant, hem arribat al cap del carrer: amb menor nivell d'ingressos, menys consum, menys feina i menys remunerada, menys cotitzants i menys nivell de les cotitzacions. Cercle viciós. 
Sóc pessimista ? Em temo que, si les coses no canvien molt, no. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Leonard Cohen

Mitjans públics ( i concertats ? )

Que pagui més qui més té