" mili " ( la meua ) II

Repassant entrades antigues del bloc me n'adono que fa més de dos anys vaig fer-ne una sobre la mili la qual acabava dient continuarà.... Pos bé, continuarà però potser no amb l'ordre cronològic que seria normal. Aquí està la segona entrega. 
( abans d'anar a l'entrada anterior potser millor començar per esta ) :


La mili, excepte alguns joves, tothom sap que era com es coneixia aquell període de temps on, als voltants dels 20 anys, els nois eren cridats a fer el Servei Militar. No faltava qui, de manera rim-bombant deia per a "servir a la pàtria". 
Cap al final del franquisme van començar a aparèixer els anomenats objectors de consciència, es tractava de joves que es negaven a fer la mili emparant-se en raons ètiques i morals de caràcter antimilitarista que els impedia complir amb la -llavors- obligatorietat del servei. En algun cas van fer cap a la presó; al 1.984 es va regular aquesta objecció de consciència que, bàsicament, consistia amb un servei social substitutori. Al 1.997 es varen presentar 130.000 sol·licituds d'objecció i al 1.998 estes ja superaven al número de reclutes.  Va ser un govern d'Aznar, ves per on, qui va anular-ne la obligatorietat ara fa 11 anys, passant a un exercit professional. No costa molt intuir que passaria en l'actualitat amb l'efervescència nacionalista que hi ha sumada a l'antimilitarisme.   
Fa més de 35 anys que la vaig fer, per tant, amb Franco ja mort ( feia any i mig ) amb tot lo que representava però, començant una transició que ningú sabia on i com acabaria. No obstant, al campament de recluta i després de veterà, la tranquil·litat, aparentment, era absoluta. El lloc concret: Centro de Instrucción de Reclutas ( CIR ) Nº 5. Cerro Muriano, Cordova.
Tot i que, lògicament, no parlem d'èpoques de gana ni misèria, si que encara podies trobar-te amb reclutes vinguts d'altres llocs -rurals sobre tot- que s'agafaven la mili com una oportunitat per a sortir de casa i com una escola " per a fer-se un home ". Si l'estada no alterava greument la vida laboral, familiar, o professional, l'experiència no tenia perquè ser negativa. Al menys en el meu cas, no ho va ser. Ara, cal reconèixer  que la vida, poc o molt, evidentment l'alterava. 
Durant l'etapa de recluta ( d'instrucció li deien ), dos mesos,  no vaig vindre a casa cap vegada. A la jura de bandera van vindre a veure al xic, ma mare i mon germà. Gran alegria. 
Així, el primer cop que vaig vindre a casa va ser de soldat desprès de tres mesos en un Seat 127 que varem llogar entre 5 companys. Jo, el carnet de conduir me'l havia tret una setmana abans d'anar-me'n, al llarg dels casi 800 Km. algun que altre relleu em va tocar fer (Tortosa, Valencia, Montilla del Plancar, San Clemente, Valdepeñas, La Carolina, Bailen, Andujar, Montoro )  me'n recordo perfectament. 
Com vaig contar a l'altra entrada vaig tindre la sort de trobar-me amb un furrier ( "cabo furriel" ) tortosí que no em deixava tocar al terra. Per tant, les millors imaginaries, i altres favors. Per qui no ho sàpiga, la imaginaria és la guàrdia que es fa -o feia- per la nit a la companyia on dormien els reclutes, cada hora n'hi havia un; no cal dir que la pitjor era la de mitja nit i la millor l'ultima hora abans diana. Jo feia l'última. 
En el període d'instrucció vaig anar un parell de vegades a Sevilla, una vaig veure el Betis i l'altra el Sevilla, Tot lo altre no es pot contar. Algun altre cap de setmana ens allargàvem a Còrdova que, a més de fer lo propi de soldadets fora de casa i solitaris, també hi havia temps de visitar algun "tablao flamenco", la Mesquita, El Alcazar de los Reyes Cristianos, Museu Julio Romero de Torres, Pont Romà etc. Amb el casc històric més grans del mon, Cordova, és patrimoni de la humanitat. Tinc moltes ganes de tornar-hi. Per tot plegat. 

Continuarà.... ( si hi penso )






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Infraestructures: Promeses i compromisos

Tolerància i respecte