Petites obres d'art





Tothom hem pogut veure a traves d'imatges i vídeos que han circulat per la xarxa les conseqüències dels darrers aiguats, la majoria, d'afectacions sobre tot a zones urbanes. On no sembla haver hagut tantes conseqüències en esta ocasió ha estat al camp o més concretament als productes. Als productes potser no, però al camp, segons on i a què, sí.




Em refereixo, no crec que exageri, a estes petites obres d'art que ens podem trobar per les nostre muntanyes: els marges. Parets de pedra en sec que serveixen per separar bancals i que, sobretot en aquells casos de bancals a distint nivell, pels costers sobretot, poden ser d'altura considerable, no sempre rectes, amb escales etc. Per suposat aquestes construccions no es feien per contemplació ni per cap raó ornamental ( ara, segons on, potser si ), és feien per necessitat i un major aprofitament del terreny.



Passa que quan hi han forts aiguats, l'aigua que no filtra, juntament amb la terra que arrossega, produeixen esllavissades que s'emporta per davant molts d'aquest marges i fan les solsides que diem natros, solsides que, a l'hora de reposar, primer, la seva restauració resulta costosa, i segon, tampoc son tantes les persones que s'hi dediquen. Evidentment s'ha d'afegir que, sovint, per no dir sempre, estem parlant de terres improductives des del punt de vista de la rendibilitat, i per tant no és gens estrany que, cada vegada més, solsida que es fa, solsida que queda per a refer.
Amb tot, lo anterior no és res més que un preàmbul amb l'excusa de fer un reconeixement i proba d'admiració a totes aquelles persones que per un motiu o altre, anys enrrere s'hi dedicaven. No tothom però ho tenia com ofici propi, margener; lògicament, la majoria de persones dels que és dedicaven a la terra ho feien com una feia més del camp, al menys en determinats indrets.
Avui, contemplant alguna d'aquestes solsides, no he pogut per menys que pensar en el treball, esforç i suor, molta suor, que hi ha baix de totes estes pedres, terra, reble, ma-xaca......Alguns dels marges de les fotos els contemplen 30, 40 i 50 anys de vida, altres, més de 100.
Veritablement fa certa pena pensar que la majoria ja són irrecuperables. Per treure una mica de dramatisme: un parell de motius els podria salvar: Una primitiva o la crisi. Clar que aquest últim motiu voldria dir que la cosa no millora.




Comentaris

Anònim ha dit…
totalment d'acord

Entrades populars d'aquest blog

Mitjans públics ( i concertats ? )

Que pagui més qui més té

Veritat, posveritat...