Petites obres d'art





Tothom hem pogut veure a traves d'imatges i vídeos que han circulat per la xarxa les conseqüències dels darrers aiguats, la majoria, d'afectacions sobre tot a zones urbanes. On no sembla haver hagut tantes conseqüències en esta ocasió ha estat al camp o més concretament als productes. Als productes potser no, però al camp, segons on i a què, sí.




Em refereixo, no crec que exageri, a estes petites obres d'art que ens podem trobar per les nostre muntanyes: els marges. Parets de pedra en sec que serveixen per separar bancals i que, sobretot en aquells casos de bancals a distint nivell, pels costers sobretot, poden ser d'altura considerable, no sempre rectes, amb escales etc. Per suposat aquestes construccions no es feien per contemplació ni per cap raó ornamental ( ara, segons on, potser si ), és feien per necessitat i un major aprofitament del terreny.



Passa que quan hi han forts aiguats, l'aigua que no filtra, juntament amb la terra que arrossega, produeixen esllavissades que s'emporta per davant molts d'aquest marges i fan les solsides que diem natros, solsides que, a l'hora de reposar, primer, la seva restauració resulta costosa, i segon, tampoc son tantes les persones que s'hi dediquen. Evidentment s'ha d'afegir que, sovint, per no dir sempre, estem parlant de terres improductives des del punt de vista de la rendibilitat, i per tant no és gens estrany que, cada vegada més, solsida que es fa, solsida que queda per a refer.
Amb tot, lo anterior no és res més que un preàmbul amb l'excusa de fer un reconeixement i proba d'admiració a totes aquelles persones que per un motiu o altre, anys enrrere s'hi dedicaven. No tothom però ho tenia com ofici propi, margener; lògicament, la majoria de persones dels que és dedicaven a la terra ho feien com una feia més del camp, al menys en determinats indrets.
Avui, contemplant alguna d'aquestes solsides, no he pogut per menys que pensar en el treball, esforç i suor, molta suor, que hi ha baix de totes estes pedres, terra, reble, ma-xaca......Alguns dels marges de les fotos els contemplen 30, 40 i 50 anys de vida, altres, més de 100.
Veritablement fa certa pena pensar que la majoria ja són irrecuperables. Per treure una mica de dramatisme: un parell de motius els podria salvar: Una primitiva o la crisi. Clar que aquest últim motiu voldria dir que la cosa no millora.




Comentaris

Anònim ha dit…
totalment d'acord

Entrades populars d'aquest blog

Veritat, posveritat...

Dia mundial de la ràdio

El perfum