dimarts, 28 de setembre de 2010

29 S, clar que sí


Soc plenament conscient del descrèdit, guanyat a pols en no poques ocasions, i atribuït injustament, les més, per part de la caverna de sempre, de les organitzacions sindicals, però el que no es pot és perdre el nord i deixar-se arrossegar per la corrent actual de desprestigi dels sindicats. És veritat que aquests, en general, primer per consolidació i després per deferència, no han estat objecte de la crítica pública i, normalment, podríem dir que han estat tractades de manera condescendent, però una cosa es abandonar aquesta actitud certament benèvola i l'altra és atacar a tort i a dret, des dels alliberats passant per les subvencions que reben fins l'acció sindical que practiquen.
Els mateixos que fa un any criticaven la falta de pressió i mesures de força contra el govern, ara, son els que critiquen i no recolzen aquestes mesures. Evidentment contraposen la contradicció que els representaria l'està a favor d'una vaga general i el seu hipotètic redit electoral amb el suport a la patronal - amb Diaz Ferran al cap davant- i clar, no hi ha color. Cal acceptar, a més, que els sindicats, quan se'ls interpel·lava sobre la conveniència de fer vaga i se'ls criticava per no anar contra el govern, sempre havien dit que quan es toquessin drets dels treballadors en actiu o no i pensionistes ( reforma laboral ) es respondria amb conseqüència. I aixi ha estat.
Tot i no considerar-me persona fàcilment manipula-ble i resistir-me a ser utilitzat per uns i per altres i pecar més aviat de crític inveterat, prefereixo més ser utilitzat com a numero dels vaguistes que com a quartada del govern i patronal i dels que no l'han secundat.

Lamentablement, però, el meu recolzament nomes podrà ser simbòlic, com altres 4.500.000 més.

dilluns, 13 de setembre de 2010

" La Sra. Pepeta "


Amb aquesta expressió, ( perfectament intercanviable per la de Sra. Maria ) sembla ser que fa anys -potser encara avui- a TVE Catalunya es feia referencia a l'espectador/a de fa 20 anys, que des de casa seva contemplava aquella televisió. Se sobreentenia que " la senyora pepeta " era aquell espectador/a de perfil baix i amb limitada capacitat de compressió i, si aquests ho entenien, ja volia dir que ho entenia tothom i, encara què sense la competència de les teles privades, ja devia ser important l'audiència i aconseguir com més espectadors millor.
L'admirat antropòleg, com demostra l'enllaç del costat, Manuel Delgado, llavors participava en un programa a TVE Catalunya que molts de la meua quinta recordaran, es deia "Tribunal Popular", es tractava de la simulació d'un judici on ell feia de fiscal i Ricard Fernandez Deu d'advocat. Alguns programes de l'estil s'han intentat fer després però..."nunca segundas partes fueron buenas". El mateix Delgado conta al seu bloc, què quan el programa, vista la seva acceptació, va passar a la primera cadena, el cap de programes -ja desaparegut- Joan Ramon Mainat, li va comunicar que per tal que la senyora Pepeta ho entengues, prescindien d'ell ( devia ser per massa intel·lectual ) i fixaven a Javier Nart ( aquell que ha acavat de tertulià d'Intereconomia ).
Per a mi deu ser un dels 10 programes de més grat record. Tot i la seva dosis de teatralitat televisiva; què de televisió es tracta, per altra part.

La referencia, a la part final del vídeo, a la "Senyora pepeta" i el somriure còmplice de la imatge última del "fiscal" explica tot el que he dit. És el mateix Delgado qui penja aquest i altres tipus de vídeo de fa uns anys al seu canal de Youtube:





dijous, 9 de setembre de 2010

Jordi Pitarque

No cal molta imaginació per entendre quin ha de ser el sentiment i la desolació dels pares, familiars i amics en general davant la mort del jove jugador del Reus i veí de l'Ampolla, que va morir dilluns.
Vaig escoltar a l'Ebre TV declaracions del president de l'Amposta, Tortosa, i els entrenadors Jordi Fabregat, Nacho Perez i Carlos Blanch. Les seves paraules eren certament emocionants. Tots van destacar l'educació, comportament i simpatia del jove jugador. Com molt bé va dir Ximo Rambla el sentiment de tristor i pena que puguen sentir tot el col·lectiu de futbolistes, coneguts i ebrencs en general, no és comparable, però, amb el de la seva família. Que descansi en pau.

No sé, lògicament, si les causes de la seva mort, han estat conseqüència de la pràctica del futbol, del propi partit del dia anterior al Prat o simplement ha sigut una desgraciada coincidència i, per tant, li hagués pogut passar igualment sense la necessitat de fer cap esport. De fet, encara que excepcionalment, sempre hi ha hagut casos de gent jove que mort de manera relativament fulminant i sobtadament i sense cap sobre-esforç previ.
El que si crec saber, és què els controls mèdics que és fan habitualment als equips d'inferior categoria ( amateurs ) no son ni molt menys tot l'exhaustius que caldria, ja no parléssim dels del futbol base que, a més, en la mesura que és quan comencen a practicar de manera regular l'esport, caldria fer-ho amb tot el rigor precís per tal de detectar certes anomalies i evitar mals pitjors. Aquí, però, cal dir que els pares, de manera conscient o inconscient, estan/em assumint un risc que, sent coneixedors del tema, ho passen per alt, ja sigui per no voler -o no poder- assumir els costos de les revisions o pel que sigui, però el cas és que s'està acceptant un risc. Cert és què, pels centenars de milers de persones que practiquen esport, és molt baix el numero de persones que es veuen afectades per algun tipus d'incapacitat, i nomes se'n parla quan toca de prop o afecta a algun esportista d'elit, primera divisió etc.
Anit vaig veure una entrevista a un preparador físic d'un equip de tercera de Madrid, ell mateix va dir que eren més importants les proves físiques que va passar ell mateix per fer de preparador que no les dels propis jugadors. Increïble.
Diria més, i sense entrar en massa detalls, hi ha casos de metges que firmen un determinat document oficial ( comprat prèviament ) certificant una capacitació de cara a afronta unes probes d'esforç físic ( per exemple per a entrar INEFC, etc. ) que, en algun cas, NI VEUEN a l'interessat.


dimecres, 8 de setembre de 2010

Nou bloc


Coincidint amb l'inici de la temporada futbolística i de la mateixa manera que vaig fer les darreres tres temporades amb el juvenil del Jesús Catalònia, aquesta, la 2010/11, he obert un altre bloc, JesúsCata, (Jesuscata.blogspot.com), dedicat a l'equip filial del club, que competirà a la categoria de la tercera territorial. A la columna de la dreta hi ha l'enllaç.
L'altre bloc del juvenil continuarà obert per si algú li pot interessar.

dissabte, 4 de setembre de 2010

"La llorona "

Deixo aquest cançó ( en aquest cas sense imatge ) que interpreta Joan Baez d'aquest tema popular mexicà, encara que no hi ha unanimitat en ubicar els seus orígens de manera definitiva. N'hi ha moltes versions, entre altres, Chavela Vargas i Raphael. Mägo de Oz també va fer una versió instrumental titulada La "leyenda de la llorona"

Més informació respecte a la llegenda de LA LLORONA

dijous, 2 de setembre de 2010

ONG's, imprescindibles?


Després d'un temps d'inacostumada absència, amb el que les muses o bé no m'han visitat o quan ho han fet no m'han agafat davant el teclat, ja torno a ser aquí.
Ja fa temps crec que vaig escriure alguna cosa sobre l'altruisme en general i l'objecte d'agraïment que les persones que el practiquen mereixen, independentment del sacrifici que per cadascú representa el fer-ho. Les ONG's, òbviament, son les que més gent d'aquest tipus poden acollir al seu sí. Deu fer una setmana de l'alliberament de les dos persones que estaven segrestades al Magreb, membres de l'ONG Acció Solidaria de Barcelona, la veritat és que a banda de que s'hagi pagat el rescat i la conveniència o no així com la comparació amb altres casos, el fet de l'alliberament és motiu d'alegria.
De totes maneres, sempre he pensat en relació a aquestes organitzacions que, reconeixent el bé que poden arribar a fer als llocs on van, tot el dineral que gasten en el seu funcionament, amb personal, infraestructura, viatges, i algunes fins i tot en publicitat pagada, en algun cas pot ser més gran que el propi import que finalment arriba al destí. Tot aixo sense que, com han hagut casos, pel camí, hi hagi algun ( o més de quatre ) espavilats que entenguin que la solidaritat ven entesa comença per un mateix.
Per aquella persona que rep una ajuda ja sigui material personal o en forma d'infraestructura per a la col·lectivitat, aquesta, no cal dir-ho, és ben rebuda, acceptada i agraïda, i suposo que no l'importa massa si li ha arribat 10 i li podia haver arribar 30. Tampoc li deu importat gaire si els qui la porten ho fan amb un determinat sentiment, per una determinada raó, o per auto-realització.
El cas és que jo no puc deixar de pensar quan veig totes aquestes ( o moltes, per no ser injust ) ONG's amb la seua parafernàlia de màrqueting, publicitat, viatges de vegades exòtics etc. que alguna cosa no es del tot "pura" i que, a part del resultat final, i veig massa gorres amb la visera convenientment corbada, ulleres fassion, armilles amb logos tipus Paris/Dakar i caravanes pel desert que potser recorden més un safari fotogràfic que no pas un convoy humanitari. Ja no vull entrar a valorar allò tant comentat de que no cal anar tant lluny per practicar l'ajuda humanitària. Ara, per a mi, qui més s'assembla al que jo entenc com gent que es desviu pels altres, sense cap tipus de reconeixement, ni tant sols mediàtic, son organitzacions com Caritas o La Creu Roja, aquests, de gorres amb visera corbada, administratius, caps de premsa i de gabinet i camions amb molts logos de propaganda, més aviat pocs.
El que és indecent i una immoralitat és que encara avui dia tanta gent al mon hagi de dependre de la solidaritat individual i no s'arbitren les mínimes mesures per a que, al menys, ningú passi gana mentre altres llencen el menjar. Al cap i a la fi, el que fan la majoria d'aquestes organitzacions no és res més què el que sempre s'ha criticat, des de determinades opcions ideològiques al menys, la caritat abans que la justícia.
Per suposat no estic parlant d'aquelles persones ( bombers, metges, infermers etc ) que davant de catàstrofes concretes acudeixen en auxili d'altres persones que ho necessiten.


Recomano la lectura d'aquest article de Joaquim Pisa del seu bloc Aventura en la tierra

.