Mirar als ulls....


Moltes vegades hem sentit parlar, com a signe inequívoc, sobre la mirada als ulls de les persones amb les que parlem i la d'aquestes sobre els nostres, clar. Sempre que sento que algú ho comenta, no puc per menys que exclamar: "pos quina xorrada" ..... No obstant, sembla que hi hagi unanimitat absoluta al voltant d'aquest fet i la seva interpretació. Es habitual sentir comentaris del sentit.... "No me'n fio, no et mira al ulls", " Aquesta persona no mereix confiança, no et mira als ulls", "Fixa't, no aguanta la mirada, esta enganyant". I així molts de comentaris per l'estil. Estic completament en desacord amb aquestes afirmacions: No tothom, alguns per raons de timidesa -per exemple- es capaç de mirar als ulls de manera continuada i permanent sense ruboritzar-se i mes si es tracta -suposo- d'una persona del sexe que atrau al tímid/a. Si la teoria dels que defensen la mirada als ulls com a símptoma de veritat, sinceritat etc. fos certa, que hauríem de dir d'aquells contactes interpersonals que no son vis a vis?, i que es fan a traves del telefon, carta, Internet etc.?. I els invidents , com poden demostrar la seva fiabilitat o esbrinar la dels altres?, si no saben si els miren o si ens miren.
Lògicament no m'estic referint a aquella persona que et parla i al mateix temps contempla les musaranyes, això mes que poc de fiar es que no t'escolta.
El mes elemental sentit comú ens pot fer comprendre que, òbviament, qualsevol persona, alguns en mes esforç i altres en menys, pot mirar obsessivament al ulls de l'interlocutor i ser un perfecte canalla i mentider; de la mateixa manera que una persona sincera i de fiar, pot no resistir la mirada directa de l'altre ni el manteniment de la seva. Sembla evident.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Leonard Cohen

Mitjans públics ( i concertats ? )

Que pagui més qui més té