Alzheimer

Avui a El Periodico hi ha un article de Pasqual Maragall, amb motiu del dia mundial de l'Alzheimer, malaltia que ell va manifestar que pateix, ara fa uns mesos.
Tot seguit reprodueixo l'article ( inclòs un paren-tisi al mes pur estil maragallia sobre el Barça) que he trobat enginyi-os i alliçonador:

Amb motiu del Dia de l'Alzheimer viurem una apoteosi de la compassió, una hemorràgia d'altruisme i una merescuda sortida de l'armari per a les pobres famílies afectades per aquesta malaltia. I dic bé, les famílies, perquè són elles les que pateixen el que els malalts ni tan sols, potser, saben exactament què els afligeix.
I en aquesta exaltació compassiva em sembla haver entrevist l'existència d'una trama complexa de sentiments creuats: els que pateixen la malaltia, tal com dic, són realment les famílies, amb més o amb menys fermesa, amb més o menys elegància. Els malaltets, sí, es veuen envoltats d'afecte, però estan, entre la causa i la conseqüència, entre la malaltia i la gresca compassiva que els envolta, com una mica més atabalats que abans. Per què deu ser tant d'afecte i tant de soroll, sembla que es pregunten. Un dia a l'any no fa mal, certament: encara sort que només és un dia.
LA COMPASSIÓ fa miracles i fa estralls. I no sempre en el sentit que es podria imaginar. La necessiten tant els cuidadors com els cuidats. Laborate stanca, diu l'italià amb llatina concisió: treballar cansa. Doncs bé, el que treballa no és el malalt: és el cuidador.

¿Deixar que els malalts es perdin pel carrer? Home, no. Tampoc tant. Però el dolor que pateix qui torna a passar per un parc pel qual no passava fa mesos i que sent com si fes segles que no havia vist, és agredolç. És una pena, però és també un retrobament; trobar una altra vegada les coses conegudes, trobar jove el que és vell, sorprenent el que és sabut. ¡Aprofundiu en aquest punt, doctors! Investigadors, personal acompanyant, familiars: no busqueu només dins del malalt la causa de la malaltia, sinó en el seu entorn; i en l'activitat, el remei. No dic que no s'investigui la proteïna assassina, sigui beta o tau: demano que es busqui fora del cervell i no només a dins; en l'activitat, en la llibertat de moviment i no tan sols en la medicació pautada i la cura atenta. Demano que es busqui també en un altre lloc el remei de la malaltia. I aquest altre lloc és la diversió, la llibertat; a risc de perdre's, sí, d'extraviar-se, però amb la recompensa de divertir-se, d'emocionar-se amb un gol de l'equip de casa o amb una pel.lícula sensacional.

Del Barça més val no parlar-ne: és l'equip dels patidors, dels patidors nats, i del que es tracta és de passar-s'ho bé. I del Madrid en parlarem encara menys. És prepotent i al damunt tampoc convenç. El nacionalisme de les retransmissions de la selecció espanyola de futbol, o dels partits de tennis de
Nadal, és simple i barat, gairebé diria que ofensiu. Jo m'he acostumat a mirar la tele oficial, apagar el so, i escoltar el relat per la ràdio, per alguna ràdio sensata.

Tornant al tema d'aquella demència senil, com se l'anomena tècnicament, i en resum, demano que es noti l'efecte i no que se senti la cura. El refranyer segueix sent la font més important de saviesa, i això és una cosa que hauria de ser una cura d'humilitat per als especialistes.
Deixeu que els malaltets es diverteixin i ja veureu com deixen de ser-ho una mica. Porteu-los a les festes de Monòver --poble natal dels meus avis, on vaig ser fa poc-- si és que els seus avis són d'allà, i si no, porteu-los a les festes del poble o ciutat corresponent, i us asseguro que tornen, si no curats, com a mínim en forma. S'ho hauran passat bé. Hauran visitat els familiars, hauran retrobat el seu passat remot; fins i tot hauran ballat, s'hauran menjat un filet i hauran cantat: tot això és bo. Això cura. La compassió mata.
I AIXÒ no vol dir que sense ajudes els malalts es curin i que sense família i amics puguin sobreviure. En absolut. A mi m'han salvat la meva família i els meus amics i amigues. Sens dubte. No del tot, però sí més que a molts. I m'ha salvat la notorietat. Lògic. I no em perdo ni encara que volgués: em coneix tot déu i em conec la ciutat fil per randa, encara que de vegades no la reconec.
No sóc, doncs, un cas corrent, ni potser repetible. Però si alguna cosa puc ensenyar als altres de la meva experiència és això: feu-me cas, divertiu-vos, passeu-vos-ho bé. És la millor medicina.

Amb aquest article de Pasqual Maragall, que jo no hauria pogut escriure, vull simbolitzar a tots aquells que pateixen aquesta malaltia, encara d'impossible curació, i sobre tot als familiars que se'n fan càrrec d'ells que, sobre tot en estats avançats, son qui més en pateixen les conseqüències i encara pocs ajuts efectius. A tots els hi dedico aquesta cançó de Luz Casal:

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Infraestructures: Promeses i compromisos

Tolerància i respecte