" mili " ( la meua ) III

Al segon capítol ens havíem quedat al final del període d'instrucció, Com ja vaig explicar en el primer, tot i haver demanat altres tres destinacions, el destí va ser el mateix on estava, és a dir, el mateix campament ( el centre d'instrucció de reclutes ). La població del mateix estava als voltants de les 3.500 persones. Així, el futur dels següents mesos fins llicenciar-me ( així es deia quan s'acabava ) estava on havia estat els dos primers. En principi, de gràcia, no me'n va fer cap, el que vols d'entrada és anar a parar a una ciutat important ( Sevilla, Còrdova, Granada -Mérida també ho havia demanat- ) i Cerro Muriano estava a uns quants kms. de Còrdova, amb lo qual, cada dia no hi podies anar. Pensament equivocat però, no crec que ho hagués pogut passar més bé a cap altra destinació.  

La meua feina d'abans, relacionada amb l'alimentació, suposo que va servir per al destí concret dins del campament. Així que cap a "Viveres"  vaig fer cap. La dependència, que així és com se coneixien les diferents destinacions no relacionades amb la instrucció de reclutes directament, feia les funcions de proveïdor i distribuïdor al menjador del campament. Del primer dia que vaig anar-hi tinc un record olfactiu tant curiós com inesborrable i que no se me'n ha anat mai: L'olor a neteja-vidres Cristasol. És absolutament inqüestionable: destapo un envàs de Cristasol, oloro, i automàticament me transporta a aquells locals del CIR nº 5. Tal qual. "Víveres" disposava a més, d'un botiga per a oficials i sotsoficials però a la que també acudia algun soldat veterà. A més hi havia una sala de especejament amb un parell de carnissers. ( Lluis de Lleida i Josep de Vic -foto- ). Com qualsevol empresa, tenia els seu personal i directius: Un Capità, un tinent, un sotstinent i 6 soldats a més dels carnissers. 

Amb l'excusa de que a l'hora de les menjades no podia anar al menjador del campament, estava rebaixat de ranxo ( dispensat d'anar ), això, juntament amb el fet de ser cabo, feia que cobres -sinó recordo malament- unes 2.500 ptes. al mes, que, fa 35 anys, eren uns dinerets. Ara, la paradoxa era gran: mentre cobrava per no anar a menjar, els banquets que ens fotiem eren de categoria: els espàrrecs eren del calibre 11/14, i els llagostins també de mida interessant, així com els millors talls de carn. Tot era prou habitual, sense esperar que fos festa. 

Com deia més amunt, el funcionament, encara que amb trets propis de l'exercit, era com en qualsevol empresa de distribució. Tenien implantat un sistema d'inventaris que es feia cada 10 dies i es deia "valorada". La diferencia era sempre positiva. L'explicació no estava ( exclusivament ) amb la bona gestió; el tema era que per poder fer front a tot allò dels espàrrecs, llagostins etc., de la comanda que diàriament feien des de la cuina ( exemple: 150 Kgs. de fesols secs, 100 de costella, 200 de pataques, cafè, sucre, oli, ous... ) "detraiem" una certa quantitat. Això és feia després que l'oficial ( no recordo si de cuina o de guàrdia ) hagués vingut a revisar i donar el vist i plau a la comanda, preparada a un magatzem contigu, i del que teniem natros la clau. Vull pensar que tot ha prescrit. Lògicament, el parell de kgs. de fesols, els 3 de costella o els 10 de pataques, per a natros, és convertien en altres tipus de productes. I per a la "Valorada" el que contava era el valor del gènere més que la quantitat de producte. 

Recordo encara el nom d'un proveïdor de Còrdova: Peña y Jaen i subministrava milers de "filetes empanados" que, juntament amb el "pollo al chilindrón" era el plat més corrent a la cuina del CIR.

Diuen que la veterania és un grau, suposo que la frase deu venir de la mili precisament, allí funcionava molt. Llavors, els primers dos mesos de "soldat" no deixes de ser recent arribat "novato" i ets a qui li toca fer el que els altres no volen: atendre en hores de dinar si venia algun client, proveïdor, telèfon etc. després, ja en venien altres que substituïen als que és llicenciaven i tu pujaves un esglaó. Lògic. Va ser llavors, després d'establir una gran sintonia personal amb els tres oficials, em van permetre, a més de no anar a menjar amb la resta de soldats, que tampoc anés a dormir a la companyia i ho feia allí mateix en una llitera. Mal m'està el dir-ho però en més d'una ocasió havia pujat el Capità de Còrdova i encara no m'havia aixecat del llit ( si hagués de fer cas d'un recluta de Manresa, que em volia ensenyar parlar, hauria d'haver dit "llevat"; també "vas" i "escombra" ). 

En el pròxim capítol i suposo que últim, explicaré les relacions amb, sobre tot, capità i sotstinent. 

Aquí en plena acció peloteril, netejant el cotxe del sotstinent. 

I més amunt amb els dos carnissers i la moto del tinent

Continuarà.....( segur )