Independentisme: Moda, necessitat, sentiment, o fer volar coloms ?

Primer que res hauria de dir que tot i sentir la necessitat d'escriure sobre el tema, les respostes a les preguntes que faig al titular, no estic segur de tindre-les. És probable que sigui una mescla de tot, però. 

Fa anys, quan el sentiment independentista - si més no, el que s'exterioritzava- no era ni de bon tros el d'ara, al menys pel que ens diuen les enquestes, sempre m'havia manifestat, inclús amb vehemència, que el desig de la independència per a Catalunya no podia passar pel davant d'altres aspiracions que miraven més cap a les persones que no pas als territoris, això, des d'un plantejament d'esquerra sembla obvi: primer les persones i les seves necessitats. Cal, mentre hi hagi motius ( que els hi havia i els hi ha ) dedicar tots els esforços i energies a combatre les desigualtats, i això no és precisament el nacionalisme en el seu conjunt qui ho defensa, i aquí, naturalment, és on s'aixopluga l'independentisme.  

La qual cosa, com és lògic, tampoc ha de fer-nos prescindir de l'estima a la nostra terra, al que mamem i sentim més proper, així com la seua gent, tan com calgui i defensar-ho sempre i on calgui. Més enllà dels trets diferencials ( que tothom en pot reivindicar ), a Catalunya, sembla prou constatable que existeix un sentiment prou estès sustentat en una cultura, llengua etc. que es tradueix en una voluntat  d'identitat pròpia i que uns el manifesten i canalitzen d'una manera i altres d'una altra. Ho podríem resumir: catalanisme i nacionalisme. 

Passa que, com es prou evident, els últims temps, ja sigui per la crisi, pel sentiment honest de cadascú, per la sensibilització que -majoritàriament- des dels mitjans de comunicació i els partits nacionalistes ( en principi no independentistes ), ens han anat inculcant, el cert és que la reivindicació d'independència per a Catalunya, pel que fa a la quantitat de persones que s'hi han apuntat, està creixent de manera important. 

A tot això, també hi han contribuït de manera decidida, el treball d'entitats com Òmnium cultural, l'Assemblea Nacional catalana, Municipis per la Independència i, els precursors ( si ens referim exclusivament als darrers 5 anys ): les consultes populars organitzades a diferents pobles i ciutats preguntant al respecte.
No cal insistir massa - per conegut- amb la teoria de que per al govern de CIU l'atiament d'estos sentiments, la seva potenciació i la explotació del dèficit fiscal etc. els permet amagar polítiques pròpies de retallades a dojo i dèficits en la pròpia gestió. Cortines de fum en definitiva.

A tot plegat, cal dir-ho, s'hi ha sumat la poca sensibilitat, quan no directa hostilitat i mala llet, de mitjans de comunicació de la dreta extrema qui, de manera conscient o inconscient, no fan res més que fer créixer els independentistes a Catalunya. La política que mira excessivament als vots i que massa sovint es fa a Madrid envers Catalunya, amb la falta de voluntat en intentar solucionar de manera real el dèficit fiscal existent també es determinant com és lògic. A banda d'altres tics centralistes. Tinc clar, però, que per a Catalunya no és el mateix que, a Espanya, governi el PP que el PSOE, però no és menys cert que aquest darrer alguna vegada ( també ) s'ha deixat arrossegar pel pes dels vots de la resta de l'estat abans que per la raó i la conveniència que aconsellaria fer unes polítiques més dirigides a buscar el tan socorregut i necessari encaix. 
Al marge de les raons ( que analista tampoc ho soc ), el cert és que pels motius que es vulgui o cregui cadascú hem arribat on som. El sentiment existeix i ara mateix entre els partits parlamentaris que es declaren independentistes més els que no s'hi mostren del tot en contra, sembla que hi hagi majoria. Entre els primers, tindríem ERC i SÍ i entre els segons CiU i ICV . En el cas de CiU amb l'ambigüitat més o menys calculada de sempre de jugar al que convingui. Mentre estan parlant de sobiranisme, fa uns dies, l'alcalde de BCN, Trias, ens surt dient que ara la independència no és lo prioritari. I sinó n'hi ha prou amb Trias, sortirà Duran i Lleida per acontentar a l'ala menys sobiranista de CIU. ( de moment ja ha sortit el Conseller Pelegrí ) A l'altra banda, trobaríem al PSC ( federalista ), el PP i Ciutadans, el primer clarament sucursalista sinó espanyolista i l'altre, més o menys homologable .  

No cal dir que el sentiment de cadascú es lliure i intransferible, ara, veient certes persones onejant l'estelada, francament, con diuen en castellà, em cauen " los palos del sonbrajo" . En conec que, han arribat a l'independentisme sense passar pel catalanisme. Licit, però curiós. Han agafat l'estelada abans d'agafar la senyera. En este grup hi inclouria a més de persones concretes, a determinada premsa que, sense embuts i potser ( segur ) per oportunisme també han agafat el tren i no ho dissimulen. M'estic referint al grup de comunicació de l'Ebre. A la seva tele, L'EBRE TV, ( que rep diner públic, per tant, de tots ) no paren de ballar l'aigua a tot el que fa olor a independència, amb cobertures i entrevistes que van més enllà del que seria lògic dedicar d'acord un criteri professional. Inclús fan un programa " Xarxa per la independència" dedicat exclusivament a l'Assemblea Nacional Catalana i les seues activitats. És el que toca ara. No patiu, si arriba el moment, sereu degudament recompensats. 

Jo era dels que argumentava que si les ànsies d'independència es basaven amb raons econòmiques, aquestes, tenien poca consistència i poc valor, ja que calia suposar que en el cas de que s'acabessin els motius i raons econòmiques, s'acabaria l'ànsia. La qual cosa, semblava poc rigorosa. O dit d'una altra manera: si s'aspira a la independència amb l'exclusiu motiu de viure millor, amb els impostos que no se'n van etc. que vol dir, que quan no es visques millor ( i es presumeixi que amb Espanya sí ) tornaríem a demanar annexionar-nos ?. Ho veia poc seriós. Seriós o no, no deu ser casualitat que, amb la crisi, dèficit fiscal etc. moltes persones han pujat al carro independentista motivades per aquestes circumstancies. Carod Rovira tenia clar el camí: Cap a la independència per la cartera. Dit això, avui dia, comprenc que pugui hi haure gent que, tipa de determinades actituds i, sobre tot, cants de sirena que prometen poc menys que el paradís, s'agafi a un ferro roent. Cosa diferent, igual de respectable però més comprensible i racional, son aquells que, per raons identitàries, d'honesta consciencia de pertanyen-sa es consideri exclusivament català, només català i res més que català, i a partir d'aquí la seu aspiració només sigui una: La independència. Res a dir.

Des del meu entorn ideològic, no especialment procliu a la independència, ja sigui per reforçar els arguments o per trobar justificacions per dissimular-ne altres menys políticament correctes, es sol dir que "jo soc internacionalista". Això te´una ràpida i contundent resposta: Una cosa no treu l'altra, o és què a França o Italia, per no anar molt més lluny, no n'hi han d'internacionalistes ? I ben bé que es declaren francesos o italians i res més que francesos i italians, no ?. Un pot ser molt d'esquerres, fins i tot comunista, i voler un estat propi per a Catalunya. De fet, a ICV i el mateix PSC, algun n'hi ha.  L'argument de pes però, es el del federalisme, en tant que un es federalista dintre l'estat espanyol, no és independentista. També res a dir, una opció. Afegeixo immediatament, però, que per un estat federal calen federalistes i, a Catalunya potser en queden, però a la resta d'Espanya, si n'hi han, darrerament semblen amagats.  
Per altra part, no aval·lar les aspiracions d'independència per raons d'inviabilitat ( i deixar-ho aquí ) a més d'amagar la posició d'un, és com aquella parella que no es separa no per falta de motius i ganes, sinó perquè no seria rendible econòmicament fer-ho. Clar que també hi han parelles de fet que no legalitzen la seva situació per no perdre determinades prestacions econòmiques. 

A banda d'opinions sobre la qüestió, no estaria bé, desprès del rotllo, no manifestar-me al respecte. Pos bé, no vull fugir d'estudi: ara mateix no estic a favor de la independència, tampoc en contra. L'afegitó " ara mateix " no té res d'estrany: Algú sap que passarà, en qualsevol aspecte de la vida, d'aquí 30 anys ?. Sí que estic a favor d'una consulta o referèndum que ens digues exactament quina és la voluntat majoritària i expressada de la manera més real que és coneix: les urnes.

En les circumstancies actuals on les prioritats son altres i urgents ( no cal insistir-hi massa ) encetar un proces d'independència faria més mal que bé. Penso que molts del que ara ho reclamen, estan influïts per circumstancies conjunturals i que poc contribueixen al debat serè i racional. Inclús acceptant  les influencies que el debat una mica pervertit té sobre els sondejats i hipotètics futurs votants, no és possible una independència amb un percentatge de favorables que estigui per baix del 70/80 % del votants, penso. Lo altre seria dividir la societat. Però he dit que tampoc hi estic en contra: amb una immensa majoria a favor, un demòcrata, encara que sembli una obvietat, res té a dir. Acceptar-ho, i casi defensar-ho.

Això sí, espero que mai ningú em posi la pistola al pit per triar entre Catalunya i Espanya. Fent un paral·lelisme i per aquells que ho troben tant estrany:  Tampoc vull que em facin triar entre Jesús i Tortosa. Mira si és fàcil. Trobo que no cal.

I sí, clar que sí, de raons d'emprenyament amb ganes d'enviar-ho a fer punyetes n’hi han, de comprensió cap a persones que pensen honradament que no hi ha res a fer, també; per a mi, ara per ara, i amb el canvis que son imprescindibles, això sí, la situació actual, perfeccionada i/o encaminada cap a l'estat federal, ja em va bé. Perfeccionar la situació actual voldria dir, per exemple, la revisió de l'estat de les autonomies. Amb un finançament just ( diguem-li Pacte fiscal o com es vulgui ) i equitatiu i que s'acabes amb el " cafe para todos " que va servir per aigualir-ne d'altres. Amb comunitats amb capacitat i voluntat real d'autogovern. Diem-li les històriques, bàsicament.