Primer de Maig

Fa anys vaig escriure un comentari per a una revista de la federació del PSC sobre el primer de maig, allí, davant l'eterna discussió sobre si aquest dia havia de tindre un caràcter festiu o reivindicatiu, defensava que la diada hauria de ser una mescla de tots dos aspectes:

Festiu, en tant que de joia per la diada en si mateixa, per la cel·lebració de la consecució d'uns drets que es van començar a gestar a Chicago el 1886 pels que després és coneixerien com els màrtirs de Chicago on la seva principal reivindicació era la jornada laboral de 8 hores ( 8 hores de treball, 8 de descans i 8 d'oci ), llavors, també hi vaig afegir l'orgull de pertinença a una determinada classe, la treballadora; ara, no estic del tot convençut de que aquests orgull existeixi i, més aviat, qui més qui menys, desitja deixar de pertanye-hi per a situar-se en l'altra. El que abans es deia, saltar el taulell.

Reivindicatiu, en la mesura que malgrat el avenços i drets aconseguits, que son evidents, sempre existiran motius i raons per reclamar millores. Inclús més enllà de temes concrets relacionat estrictament al mon laboral i amb els assalariats, sempre hi hauran altres aspectes polítics o socials que afecten en tant que ciutadans i son dignes de reivindicació des de la classe treballadora.
Aquesta polèmica entre festa i reivindicació, que sempre acompanyarà la diada, penso que a dia d'avui, s'hauria d'aparcar i circunscriure-ho exclusivament a la vessant reivindicativa. Amb el 20 % d'aturats, que és tradueix en 4,6 milions de persones, la cosa no esta per a massa festes i si per a exigir A QUI SIGUI la màxima eficàcia en la creació de llocs de treball, que de moment, amb totes les interpretacions interessades de totes bandes que es vulgui, la cosa no acaba de millorar o en tot cas no ho fa al ritme necessari i imprescindible. Soc prou conscient que, vist de manera egoista si es vol, sort encara que no és la dreta qui esta al govern i d'aquesta manera s'ha pogut frenar la temptació de reduir drets, assistenta i prestacions a la gent que més ho pateix i necessita; però no n'hi ha prou, no n'hi ha prou amb el pa, s'ha de donar la canya.
Ara no cal entrar en culpabilitats, tot sabem que uns van tardar molt en reconèixer la crisi, altres volen aprofitar-se de la situació i amb l'excusa d'aquesta desfer-sen de personal i altres fer demagògia política i culpar de tots els mal el govern i intentar amagar que la crisi ha vingut d'on ha vingut: del mom financer i dels capitalisme més salvatge a més del seu component internacional.

Foto ( d'avui ): EFE