dijous, 29 de juliol de 2010

Això és de bojos.......


.....O com a mínim ho pareix. No és la primera vegada que reconec en aquest bloc la meva malaltissa mania d'escoltar emissores i teles i llegir diaris que s'allunyen de la més elemental norma d'equitat i prudència. No diré que cadascú no hagi de tindre les seves opinions i defensar-les de la manera que millor considere, però fer-ho de forma tant sectària, insultant i tergiversadora de la realitat és un insult a la intel·ligència i quan no, una injustícia. També cal reconèixer que a casa nostra, potser no tant des dels mitjans, però si des de algun partit, es porta l'aigua al propi moli de manera exagerada i no menys insultant.
Ja en vam tindre prou mostres amb les reaccions que sobre la manifestació contra la sentencia del TC va haver a Barcelona. Per resumir-ho, en aquesta ocasió, acceptant, mes o menys, la gran participació, la coincidència des de aquesta premsa/radio/tele/tertulians va ser la de valorar més els que s'avien quedat a casa que no el que havien anat a la manifestació. Per altra part, hi ha qui va voler -i encara vol- vendre la manifestació com una inequívoca reivindicació de la independència de Catalunya.
Ara, sense temps per a respirar -ja no vull parlar de la llei de vegueries, comissió sobre cas Palau etc.- , ens trobem amb l'aprovació de la ILP sobre les corrides de bous. Aquí si que n'hi ha per acabar boig. Jo, pel que vaig comprendre quan reclamàvem la democràcia, ja entenia que aixo no era gens fàcil, de vegades incomode, que era més difícil de gestionar i el sistema era més complexe que l'anterior. Algú diu que és el menys dolent dels sistemes; jo vull creure que és el millor. Dit això, el que tampoc és normal és que sembla que hi hagi un especial interes en demostrar i posar l'accent en les coses que ens separen ( entre partits, països, persones ) que no pas en les que ens uneixen i que, com deia aquest mati el notari Lopez Burniol, encara que fos per pessetes i metres quadrats caldria ( com es fa amb el repartiment d'una herència entre germans que no s'entenen ) cal posar-se d'acord, deixant a banda els sentiments. En definitiva, pactar.
Tornant a les reaccions viscerals sobre la decisió del Parlament sobre les corrides, l'embolic -parlant de besties- és bestial: des de qui nega la legitimitat de Catalunya i el seu parlament per a prohibir la "festa" ( " Tienen potestat para regular, no para prohibir", " ¿quien es un parlamento regional para aprobar una prohibición así?)", el PP ja ha anunciat una iniciativa al congres per tal de declarar la "fiesta" d'interès cultural a protegir a tot l'estat. No cal dir que hi ha que hi veu, una vegada més, la mà negra del nacionalisme català ( "No nos engañemos, tras la prohibición está la rotura de lazos con Espanya" ) Per acabar d'adobar-ho, El Mundo, avui mateix fa una portada amb una foto de Montilla i Carod amb el peu "Tirunfan los animales", La immensa majoria de mitjans de Madrid, més bel·ligerants amb la prohibició del parlament, han destacat la llibertat de vot que tant CIU com el PSC van donar als seus diputats, ara bé, sobre el sentit del vot dels socialistes ( 31 a en contra de la prohibició ) no diuen res de res, és més, culpen Montilla ( que va votar també en contra ) d'aquesta prohibició, Esperanza Aguirre va més enllà, culpa directament Zapatero. Son les mateixes veus i plomes que normalment solen reclamar les llistes obertes, la llibertat de vot i de consciencia dels diputats, els que més escandalitzats es mostren davant la llibertat de vot en aquesta ocasió. Hem tingut que escoltar els argument de sempre respecte a la falta de representativitat d'uns diputats o d'un parlament quan una cosa no els agrada ( "nadie pedía un nuevo estatuto" , " en la calle no hay una demanda de la prohibición de las corridas" ) i la més demagògica i enganyosa: "los catalanes tienen otros problemas", segurament que tenim altres problemes i més grues, cert; però que passa quan parlem de finançament per tal de resoldre aquests problemes? llavors l'argument es que volem " continuar viviendo del resto de España".
En qualsevol cas, el conflicte permanent crec que no ens convé. Falta no res per tornar al boicot als productes catalans. I a més per a que, al cap i a la fi, acabéssim en un govern del PP a Madrid, amb el recolzament, si cal, d'aquesta CIU tant nacionalista i tant antitaurina.
Per altra banda, per acabar d'embolcallar-ho tot, els que defensaven, a Catalunya, la continuïtat de la "festa", parlant d'embolcallar, ho feien amb senyeres, barretines i en algun cas estelades, cal reconèixer però, que potser ho van fer per tal de fer-se perdonar entenent que podien ser titllats d'espanyolistes.
Formalment podríem dir que la prohibició, un cop descartada l'equivocada -per incerta- argumentació de falta de tradició, historia etc. s'ha basat més en el patiment i tortura del bou; llavors, si l'argument és aquest, sentint-ho molt, hauríem d'acceptar que algunes de les practiques dels nostres correbous ( embolat, capllaçat ) no son exemple de tracte exquisit i s'hauria d'actuar en conseqüència.
De totes maneres, sentir, com he sentit, que la decisió és pròpia d'"aldeanos," "provincianos," "incultos" i "cerrados". es una mica fort, sense anar molt lluny, a França, tret d'alguna zona de la Catalunya nord, a la immensa majoria del país no s'en fan, son aldeans i incultes, per aixo?, Clar que, Mas també ha dit que amb la prohibició deixa una Catalunya millor per als seus fills. Vols dir que aixo depèn de que a Catalunya es fessin 3/4 corrides d'importància a l'any?. Tampoc crec que els hi falta raó a aquells que defensen que donada la transcendència actual, no calia prohibir res, hauria mort tot sol per falta de parroquians.
Mai he assistit a una corrida de bous. Els correbous o bous al carrer, no m'agraden especialment, però no tinc cap inconvenient en reconèixer que el vídeo que vaig veure de José Tomás d'una corrida a la Monumental, em va agradar. I els que defensen que, amb els mateixos arguments, s'hauria de prohibir la caça, sinó és per motius de preservació de l'equilibri d'espècies, o supervivència, tenen més raó que un sant, amb el greuge que als moixons el disparen amb total impunitat i "desarmats".
En determinats àmbits la polèmica i debat de la tauromàquia la volen reduir a una qüestió identitària per part del nacionalisme català, encara que, curiosament, els mateixos que critiquen aquesta motivació, son els que més l'utilitzen com a "fiesta nacional", i anar contra ella, lògicament, és anar contra Espanya. Tampoc es pot amagar, però, que per l'altra banda, confessant-ho o no, aquest és un tema que serveix perfectament com a fet diferencial i diferenciador ( encara més amb tota la repercussió mediàtica internacional ) del que és Catalunya.
Arribats aquí, el que hagi tingut la paciència de llegir-ho, pot dir: sí, però tu, que hauries votat?. No es estrany. Jo m'hauria abstingut. Entenc que tots tenen RAONS, ara, no sé on esta LA RAÓ.
Potser el secret esta en relativitzar-ho tot una mica i no deixar-te arrossegar pels vents -tot i que inexorables- interessats d'uns i altres. Una altra cosa es aconseguir-ho.


* les frases entre cometes i en castellà son textuals. Escoltades o llegides. No son llicencies literàries.

.

dimarts, 27 de juliol de 2010

diumenge, 25 de juliol de 2010

Captadors d'instants

Quan encara no s'acabat la festa del Renaixement, vull dedicar aquest apunt i les fotos que penjo al Picasa, a tots aquells que, càmera en mà al llarg d'aquests dies han anat captant o enregistrant imatges de la festa, dels seus personatges, grups, escenaris, participants, visitants i espectadors alhora. N'hi ha de professionals; n'hi ha, com en el meu cas, d'aficionats, i d'aquests, n'hi ha que ho fan per gaudir-ne personalment, com record, per ensenyar-ho......i també hi ha qui, com jo, penja les imatges a la xarxa per tal de fer-ne una humil difusió, i si de passada a algú n'hi agrada alguna, pos a copiar-la i desar-la.

D'aquí uns dies ja penjaré la resta de fotos, pròpies de la festa.




dimecres, 21 de juliol de 2010

Renaixement ( XV edició )


Com qui no vol la cosa ja ens hem plantat en la quinzena edició de la festa del renaixement.
La festa es celebra tots els anys a finals de juliol i recrea i rememora l'Esplendor d'una Ciutat al Segle XVI com diu el seu subtítol, amb tota una serie d'activitats al carrer: espectacles, representacions, música, campaments, artesania, desfilades, jocs, tavernes, vestits d'època i mil i una activitats i sobre tot.....gent, molta gent.
Aquest any, la organització ha considerat oportú, coincidint amb el quinze aniversari, oferir la lectura del pregó a Ramon Cardus, principal impulsor i president d'honor de la festa del renaixement.

Aixi mateix es farà lliurament de l'estendard a Pilar Araujo per la seva aportació en estos 14 anys passats en el disseny i confecció del vestits d'època. Em sembla molt bé.
Penso, sense temor a equivocar-me, que aquesta festa concita una autèntica unanimitat per part de tothom, començant pel propi ajuntament. Prova d'això son les escasses variacions que els diferents equips de govern han anat introduint. Òbviament, hi haurà alguna que altra veu critica o discrepància concreta en aquell o altre detall, però en general, vull pensar que hi ha prou consens.
En alguna altra ocasió ja he dit que avui per avui, si, pels moments de crisi en que ens trobem, s'hagués de triar entre el Renaixement i les festes de la Cinta ( al menys amb el format actual ), no en tindria dubte: mantindria les que comencen demà. Per interès, per la difusió, per potenciació del turisme, per l'època en que es fan, per participació......i per aglutinadores.
Per tant, èxit, endavant i a potenciar-ho.

dilluns, 19 de juliol de 2010

Nou repte d'Albert Giné


Avui, fa unes hores, Albert Giné, ens ha desvetllat quin serà el seu proper repte més important.
Ja fa unes setmanes, des del seu bloc, havia convidat als seus lectors que li proposessin un nou repte i que ell valoraria les possibilitats etc. però finalment s'ha decidit per una fita que ningú no va proposar-li, entre altres coses perquè no existeix com a tal prova i els suggeriments que li van/m fer tots eren de proves " convencionals " i conegudes.
I ara, ens desvela el secret sorprenent-nos en que vol fer la volta a Catalunya a peu ( o corrent ) sortint des de Roquetes ( no podia ser d'altra manera ) fins Roses, travessar fins Vielha i baixar per Lleida fins a casa.
Ell mateix ens explica al seu bloc a grans trets els primers detalls de la volta, suposo que ja anirà donant més informació d'aquí al Febrer de 2011, què és quant té previst realitzar el repte.
A banda del propi repte de fer 85 km diaris durant 14 dies consecutius, la motivació que l'espenteja és la lloable pretensió d'aconseguir el doble de quantitat en Kg. de menjar i/o roba dels Km que ell farà. Total 2.400 Kg. per a donar "a tota aquella gent Saharaui que tant em van " marcar " ", diu.
Cal recordar que Albert va participar, la primera setmana d'Abril, a la Marathon Des Sables al desert del Sahara, fent una molt meritòria plaça.

A la foto, Albert amb el guanyador de Des Sables, Mohammed Ahansal

diumenge, 18 de juliol de 2010

Salvador Sostres. Quin paio, tu.


Després de veure la tertúlia de Cuatro on participa Salvador Sostres, vaig fer cap al seu bloc. M'he quedat bocabadat. Ja sabia, per haver vist alguna actuació del nacionalista Sostres en altres tertúlies de canals de televisió ( espanyols, aixo si -que paguen més-) quin es el seu estil provocador i de vegades reaccionari, masclista i més carca del que ell pugui arribar a imaginar.
Peró va ser al seu bloc, com dic, on no donava crèdit del que vaig llegir el dia 8 d'aquest mes. Ell, és ocurrent, intel·ligent, audaç, mordaç i polemista de mena, totes aquestes virtuts les té, li reconec i no em desagraden, però "faltón" ho és un rato llarg. L'altre dia va fer un article adreçat a Miquel Iceta del PSC , no cal dir que critic, en coherència amb la seva militància antisocialista. En el sentit critic d'aquest no mi poso, el que critico i rebutjo frontalment és la manera que té de referir-s'hi: "La senyora Iceta" li diu, en al·lusió a la seva condició d'homosexual. D'entrada ja, aquest era el títol de l'article, i aquesta forma és la que va utilitzar en mitja dotzena d'ocasions. Ridícul i vergonyós. A més de fer-ho de manera tant irrespectuosa com ignorant. Fins i tot amb maneres efeminades ( que no és el cas ) cap homosexual -home- deixa de ser home. Fent servir la seva ironia, si fos una dona i li agradessin els homes -com ara- seria heterosexual i si li agradessin les dones, seria lesbiana. I amb dos casos continuaria sent una dona. Que ho entens, Sostres?
Aprofito per dir que, dels quatre comentaris que li vaig enviar al bloc; un criticant el tractament burlesc a Iceta i altres criticant la defensa que feia, en una altra entrada, sobre Vicent Sanchis (ex-director de Barça TV) cap d'ells els ha publicat. Visca el contrast de parers.
Clar, després he sabut que el xiquet va ser l'autor, a traves del seu bloc, d'una infàmia sobre Maragall, per la qual va ser denunciat i condemnat, posteriorment va ser perdonat pel President.
O sigui que, ven bé de persones, no parlem. Ara, lliçons, les que vulgueu.

dimarts, 13 de juliol de 2010

Festes Majors

Primer premi de les Carrosses

Recent acabades les de Roquetes i sense solució de continuïtat, inclús solapant-se, ja estem celebrant les de Jesús. Si fa la pila d'anys ja es va canviar de dates ( abans eren a l'Octubre, per Sant Francesc ) entre altres motius, per evitar les inclemències del temps, de moment aquest any qui no surti al carrer no serà per fred o mal temps; fa una calor que bada les pedres. Com aperitiu deixo unes fotos d'alguns dels actes que ja s'han cel·lebrat. Cosso Iris i concurs de Playback on van participar 16 grups d'altres tantes penyes del poble i, cada any, els progressos son més evidents. Els guanyadors van ser la penya MLP.

Primer premi concurs de Playback ( MLP )


Més fotos..................................Aqui

dilluns, 12 de juliol de 2010

"és el que hi ha"


Com era d'esperar, encara coegen, i coejaran, les interessades interpretacions dels dos fets més importants dels darrers temps a Catalunya i Espanya com son la manifestació del dissabte a Barcelona en contra de la sentencia de TC, pel dret a decidir etc. Com sempre, cadascú agrana cap a casa i capitalitza les coses en funció dels seus interessos. Res de nou.
Tot i la punta que se li pot treure a tot plegat, ara, em detindre amb un fet concret d'exemple del que dic. El diumenge vaig veure com Alicia Sanchez Camacho ( PP ), amb l'evident interes de treure importància i desnaturalitzar la transcendència de la manifestació, va deixar anar què era molta més gent la que no va anar a la manifestació que no pas la que hi va assistir; evident, però home, primer, que no tots el que no hi van anar va ser per falta de ganes i després que lo lògic es mesurar la importància de les manifestacions, pels que assisteixen i no pels que no ho fan. Passa el mateix quan ens posem a interpretar les abstencions en les votacions polítiques. Peró clar, resulta que, fa unes hores, a Els Matins de TV3, he sentit com Jordi Barbeta feia servir el mateix tipus d'argument per tal de treure importància a la milionària audiència del partit de la selecció espanyola a Catalunya. Sobre la qual, deia Barbeta, caldria destacar que hi ha més gent que no el van veure que no els que si. Suposo que cal aplicar allò tant habitual de "és el que hi ha", però no m'hi acostumo.

Veig que, si més no, en una cosa coincidim tothom i arreu. La besada de Casillas a Sara Carbonero, que va ser autèntica i que, des del primer dia de la "polèmica", vaig desitjar i esperava que passaria. ( d'aquí la foto de dalt, clar )

dissabte, 10 de juliol de 2010

Manifestació


Quan encara ningú no dona la quantitat de manifestants, m'atreveixo a dir que aquesta sobrepassa, i molt, el milió de persones. Me'n alegro, que es sàpiga -una vegada més- de la voluntat de ser de manera ferma i decidida, sense retalls de competències i sobre tot de símbols.

divendres, 9 de juliol de 2010

Serà que estic a mig fer?


Reconec que el tema de l'estatut i la sentencia del TC està posant a prova la meva identitat pel que fa al sentiment sobre Catalunya, Espanya i el nacionalisme. Fins ara sempre havia mantingut una certa actitud sobre la que fins i tot en presumia. Mai m'he declarat nacionalista, ni català ni espanyol; se que molts nacionalistes catalans no admeten que un pugui no ser nacionalista ni d'aquí ni d'allà, però és exactament així. Em podria considerar, aixo si, catalanista, en tant que defensor de les nostres coses, i per sobre d'elles la llengua que crec és el tret diferencial més clar i identificador. Es podrà dir que si un és catalanista forçosament ha de ser nacionalista, bé, jo no m'hi sento, sovint aquest sentiment solt anar acompanyat de voluntat d'exclusió, d'uniformitat i d'enfrontament. Tot i acceptant que, de fet, no és el mateix el nacionalisme català ( a la defensiva ) que l'espanyol ( històricament utilitzat per atacar ) .
Quant a l'Estatut, més enllà de les consideracions jurídiques, el que emprenya de veritat és la retallada que ha sofert aquesta norma fonamental per a l'autogovern i, a més a més, després de quatre anys d'aplicació. La menció explicita en vuit ocasions a la " indivisible unitat d'Espanya " és provocadora i innecessària. La referencia al nul valor jurídic de la menció nació al preàmbul, l'eliminació del concepte "prioritària" en l'ús de la llengua als estaments oficials, juntament a les radicals retallades sobre la jurisdicció catalana i el Sindic de Greuges, anul·lant l'exclusivitat i deixant actuar al Defensor del Pueblo; aixi mateix, cal fer menció especial de l'afectació pel que fa a la implantació de les vegueries. Aquestes son algunes de les més importants mutilacions passades pel ribot. Com deia abans, la sentencia ( contra ) l'estatut, no cal insistir amb el referèndum que l'aval·la, fa trontollar algunes de les meves postures de sempre.
Ja deia al títol d'aquest escrit que "serà que estic a mig fer" i, malgrat tenir una edat, quan el normal es tenir-ho tot més clar, aquest no és el meu cas.
Ja sigui per la meva pròpia idiologia, incompatible en bona mesura -per a mi- amb la defensa exclusiva d'un territori abans que la gent, o per vivències ( imposades o no ) al llarg del anys, el cas és que, tot i les agressions a Catalunya, encara avui dia, continuo sent partidari d'un estat federal ( asimètric, a ser possible ) així com del exercici del dret d'autodeterminació.
No vull deixar de dir, però, (..... amb la sinceritat, no sempre ben acceptada ni afavoridora ) què, de la mateixa manera que dic tot l'anterior, també dic que soc dels que, aquest darrers dies, i espero que diumenge també, ha xalat d'allò més amb les victòries de la selecció espanyola de futbol al Mundial. Aixo no vol dir que hagi d'exhibir cap bandera, però de moment, si Espanya marca, me'n alegro. El dia que aixo no passi, ja em faré d'ERC. Personalitat complexa? Potser si. I?
Desitjo que la manifestació que hi ha convocada per a demà a Barcelona sigui autènticament multitudinària.