" mili " ( la meua ) I


Ara ja no se'n parla tant, però no fa molts d'anys que era prou habitual que en les "batalletes" que sovint solien explicar els més grans, inexorablement, apareixien sempre les de l'experiència del servei militar ( la mili ). Inclús als anys 90 la revista El Jueves publicava unes historietes de l'Ivà titulades " Historias de la puta mili " sobre les que és va fer un llibre i una pel·licula. Potser el motiu pel qual ja no se'n parli sigui, evidentment, el que hagi desaparegut la obligatorietat de fer-la, la qual cosa celebro, clar. Tot i que si he de parlar per mi i com m'ho vaig passar, de sacrifici i perjudici ( més enllà del laboral ) no me'n va representar cap, ans al contrari.
Aixi que, ja sigui perquè estic més prop dels grans que expliquen les "batalletes" o pel simple motiu de fer un apunt - o més- al bloc, explicaré la meva experiència " militar ".
Ara mateix, de memòria, no sabria dir l'any que la vaig fer; en qualsevol cas, si que feia poc de la mort de Franco, però es cert que, per aquesta circumstancia, i pel que als reclutes ens arribava, no recordo cap situació d'especial tensió i conflicte.


La sortida va ser cap a Tarragona, des d'on ens vam traslladar amb tren cap a Còrdova, arribant-hi al cap de 16 hores i haver parat a Castelló, València i altres ciutats. Des de la capital ens van traslladar a uns quant quilometres on es troba el Centre D'instrucció de Reclutes nº 5 ( CIR ) de Cerro Muriano poble que pertanyia a Còrdova i part de la base militar també pertanyia al municipi d'Ovejo on també hi havia un altre campament. A Cerro Muriano és on durant molts d'anys s'havia dit que Robert Capa havia fet la famosa foto del milicià tirotejat, després es va qüestionar l'autenticitat de la foto i el lloc. Crec recordar que tant bon punt vam arribar ens van donar l'equipament ( pantalons, camises, xaqueta, tres quarts, mudades, gorra, botes ), no recordo si el petate ( sac on es posava tot ) ens l'havien donat ja a Tarragona. A partit d'aquí, cadascú a la seva companyia ( jo a la 5 i amb el numero 155 ) i a començar el que anomenaven la instrucció o període de recluta, aproximadament dos mesos.
Al dia següent va contactar amb mi un tortosí ( Ll. C. ) al qui coneixia de vista de veure'l per Tortosa. I el que son les coses, mai hauria dit, per la impressió que jo podia tindre d'ell, el bé que es comportar i de la manera que se'm va oferir per al que necessites. Desprès vam treballar ala mateixa empresa. Ell estava de " cabo furriel " i per tant tenia una certa potestat per a " protegir-me " entre altres coses de les celebres putades als "novatos" , i així va ser, no me'n van fer cap.
Els dies transcorrien amb lo lògic en aquest casos: exercicis de tir ( a un camp que estava a 4/5 Km. ) i que anàvem a peu, instrucció, desfilades, teòrica sobre armament, sobre tot del fusell Cetme etc. Cal dir que la població del campament en aquell moment era de 4.000 persones, entre reclutes, veterans instructors, oficials etc. Al cap d'unes setmanes ens pregunten sobre les preferències de destí un cop acabat el campament, jo, per allò de conèixer llocs més atractius, vaig dir Sevilla, Cadis i Merida, bé, cap de les tres opcions en van respectar, en van destinar allí mateix, al campament. Encara que de moment no ho vaig acceptar molt bé, no estic gens penedit del destí com a "veterano".
El lloc més concret de destí va ser la dependència de "Víveres", on, suposo que per la meva experiència laboral, en van enviar. Quan hi vaig posar el peus el primer que en va vindre al nas va ser l'olor a netejavidres Cristasol; és molt curiós, sempre, sempre que olor-ho d'aquest producte, em veig transportat absolutament a aquelles dependències de Cerro Muriano. La dependència, com anomenaven, estava formada per una petita botiga on podien comprar oficials i soldats, una oficina amb un Tinent un Subtinent i una altre despatx per al Capita, a més d'una sala per a l'especejament d'animals o peces de carn per al menjador del campament.
La relació amb els oficials i companys de la dependència va ser molt bona.


Continuara.....


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Leonard Cohen

Mitjans públics ( i concertats ? )

Que pagui més qui més té