baldana

Fa un parell de dies a la tertúlia de Punto Radio, el periodista Fernando Jauregui explicava com Fernandez Ordoñez, poc abans de morir li va dir: "No te engañes Fernando, el problema de España no es el Pais Vasco, el problema es Catalunya". I això sembla que tothom n'és conscient, es digui amb la boca petita o la grossa, i per tal de fer front a aquest problema , des de determinats ambients, sembla que no es mira prim i es posa tota la carn a la brasa per tal d'erosionar i emmerdar tant com poden les relacions Catalunya/Espanya. És realment frustrant i una mica trist constatar com després de tant i tants d'anys de democràcia haguéssim avançat tant poc, sinó retrocedit, en el sentiment que envers Catalunya es te des del la resta ( jo encara ho dic així ) d'Espanya. . M'agrada fixar-me especialment, però, en veus de persones que veuen la "cosa" catalana amb respecte i sensibilitat i si han de discrepar o criticar ho fan, però sempre sense parti...

A principis de començar aquest bloc, concretament el 5 de setembre de l'any passat, vaig fer una entrada sobre el que considerava punts conflictius de transit per la senyalització, 15 mesos després tot esta igual. Amb l'esperança que a hores d'ara tingui mitja dotzena més de lectors i que algun d'aquests tingui la suficient potestat per a solucionar-ho i/o influir, torno sobre el tema. En aquest cas, a més, gracies als benvolguts amics de Google, amb el suport visual de la ferramenta de Google Maps. Mostra un mapa més gran En aquest cas podem veure com un senyal de cediu el pas causa uns malentesos innecessaris. Tot i que evidentment el que te el senyal l'ha de respectar i prou, el cert es que no sembla massa racional que un s'hagi de parar per a que el que ve per l'altre carril del mateix carrer tingui preferència si vol girar cap a l'esquerra. Llavors, passa que el que ve ( del riu ) , si no sap que l'altre te el senyal i vol anar a l'...

Avui fa 10 anys que moria Enrique Urquijo, cantant de Los Secretos entre altres grups. Una de les cançons que més èxit li va proporcionar va ser Agarrate a mi, Maria; majoritàriament sembla que hi ha acord en dir que la lletra li va dedicar a la seva filla Maria, que tenia 5 anys quan la va escriure; però també he llegit alguna altra opinió que diu que es tracta d'una apologia de la marihuana, llegint la lletra, realment, podria interpretar-se així. Val a dir, però, que veient el vídeo de Youtube, la xiqueta surt a les imatges i l'altra maria, jo no l'he vist. Prefereixo quedar-me amb la primera creença. Aquí trobareu més dades del cantant. Que millor homenatge que escoltar la cançó: En aquest enllaç es pot veure la interpretació ( potser millor ? ) de la mateixa cançó per part d'un altre cantant, també de veu esgarrada i també desaparegut: Antonio Vega: http://www.youtube.com/watch?v=s-f2yMjR2ps .

Fa un parell de setmanes va aparèixer als mitjans de comunicació, sobre tot, val a dir-ho, al recentment aparegut diari dretà i del grup d'Intereconomia La Gaceta, la "noticia" de que el sindicalista membre de l'executiva confederal d'UGT, Iñaki San Juán , havia estat sopant al restaurant El Bulli de Ferran Adrià. El tractament evidentment era de denuncia e indignació pel fet que un representant i defensor dels treballadors, molts d'ells en situació de desocupació, es permetis gastar-se 300 € en un sopar en un dels mes reputats, sinó el que més, restaurants d'Espanya. Es clar que el tema, amb les dosis apropiades d'hipocresia, pot donar de sí i es presta a la demagògia fàcil, al dia següent de fer-se publica la informació, el sindicalista va manifestar que ho havia fet amb els seus diners i que era un capritx que s'havia permès per primera vegada en la seva vida i afegia que segurament l'última. Aixi d'entrada, efectivament, pot xocar que ...

Avui he escoltat les noticies que deien que hi ha com una mena de cosa que dona entendre i deixa entreveure a traves d'una petita escletxa segons com i d'en quina manera que apareix una lleugera esperança que sembla donar a entendre la sortida de la crisi. Després he descobert el que es veia a traves de l'escletxa, es la imatge que encapçala aquesta irònica interpretació. A jutjar per la imatge el sector immobiliari ha tocat fons, i com sigui que més baix no és pot caure, a partir d'aquí...cap a munt. Metàfores a banda aquí tenim més informació del succés ( real ). .

Fantàstica cançó del gran Lluis Llach Si per les albes veieu passar un vaixell besant les aigües del mar bressol dels déus, feu-li senyal, que pugui veure on som i caminar amb nosaltres cap al nord. Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó, no penseu mai que ho hagi perdut tot, que el poble sempre podrà inflar el velam per guanyar onades fetes de por i de sang. Vaixell que plores igual que plora el meu, que duus la pena i el dol que porta el meu, vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro, infla les veles que anem al mateix port.

Òbviament aquest Ximo no soc jo però m'ha fet gracia. A pesar del munt de " X " del títol, l'acudit de verd no en te res. Ara, m'ha recordat un humorista valencià de fa uns anys que es deia Don Pio.

El diumenge passat El Periodico va publicar un Article de Vicenç Villatoro conegut escriptor i militant convergent on parlava sobre l'oasi català. Ell deia que aquesta expressió va ser encunyada l'any 1.936 i per raons que a la resta d'Espanya " es vivia un clima d’altíssima confrontació, crispació i violència " que no es vivia a Catalunya, motivacions que no es pot dir siguin homologables a les d'ara. El que si em sorprèn es que l'articulista no faci cap referencia a la utilització que, també els últims anys, se'n ha fet de l'expressió. Pel que jo he llegit i escoltat, sobre tot els darrers anys, aquesta expressió quan s'ha fet servir sempre ha estat en un sentit pejoratiu i irònic. Es a dir, es parlava de l'oasi català sobre tot des de fora de Catalunya amb un sentit irònic i vulguen donar a entendre quasi sempre que precisament d'oasi res de res, que si de cas era un oasi artificial on passaven exactament les mateixes coses que p...

foto: La Marfanta Després de l'èxit de la manifestació que es va cel·lebrar el dissabte a Tortosa demanant treball, industria etc. i amb el rerefons de l'amenaça de tancament de Lear, vull detindrem en alguns aspectes col·laterals, al marge de la pròpia reivindicació: El primer que sorprèn es la xifra que s'ha donat d'assistents, aquesta balla entre 16.000 i 20.000 segons sigui la font de la policia local o dels sindicats respectivament. Es una polèmica que darrerament ja ens te entretinguts cada cop que hi ha una concentració de gent als carrers, no fa gaire ja va tornar a plantejar-se en la que es va fer a Madrid en contra de l'avortament en la que els més optimistes parlaven de dos milions, els més moderats de mes d'un milió mentre que els es dediquen a analitzar-ho amb programes informàtics inclosos parlaven de 60.000. Sempre em pregunto: tant, tant, tant difícil es donar una xifra aproximada -realment aproxi...