Entre apocalíptics i messiànics: les 7 plagues d'Egipte i el paradís


Així es com em sento. Els que, com jo, tenim les nostres idees i la nostra, mal que bé portada, idiologia és difícil que no se'ns adjudiqui d'entrada un interes de part o un partidisme gens digne de ser escoltat, més enllà del que es digui. Això, ho puc fins i tot compartir -no sempre- en la mesura que l'aplicació de determinada mesura, acció, posició etc. beneficia directament o indirecta qui ho propugna i defensa. 
Quan parlo del benefici que la defensa de determinades posicions pot comportar no em refereixo exclusivament als econòmics o socials, també hi entren els psicològics o estrictament sentimentals . Ara mateix, per cert, jo, també estic defensant una determinada opinió o postura. Però al que no si val és a enganyar o menysprear a l'altre per defensar la nostra. I menys si este "altre" és la població en general. Al que aspiro és a que, independentment de la postura individual de cadascú, davant d'un tema concret, el que no es pot fer, per arrimar l'aigua al propi moli, es enganyar.
Anem al titular. Aquests dies, amb relació a la manifestació de l'11 de Setembre i les posteriors conseqüències, com no pot -ni deu- ser d'altra manera, tothom diu la seua. Per una banda els apocalíptics, els que estàn en contra de la independència de Catalunya amb el sospitós argument ( tot preocupant-se per Catalunya i els catalans, diuen ara ) de que amb la secessió ens caurien a sobre les 7 plagues d'Egipte: fora de l'euro, 10 anys per entrar a l'UE, pèrdua de vendes a Espanya, no cobrar les pensions, pagament de la part alíquota del deute d'Espanya i un llarg etcètera que fa tremolar. Molts li diuen fer temor.  En canvi, curiosament, mai parlen del que els representaria a Espanya quant a nivell d'atur, ingressos, impostos etc la pèrdua d'una part molt important del territori, i mira que tenen interès en parlar del que representaria, segons les seues teories, per a Catalunya. 

vinyeta de l'Ebre

I clar, els altres, no menys subjectius, els messiànics, els que venen el paradís. Els que parlen dels hipotètics beneficis i res diuen dels hipotètics perjudicis. En este cas, reconec d'entrada que tothom té dret ( amb l'exercici democràtic a traves d'una consulta o referèndum ) a decidir sobre el seu futur en este àmbit i altres, per tant, encara que el paradís no fos tal, hi ha dret a que, qui vulgui, s'hi apunte. Però el que no és menys criticable és que per part de l'independentisme es vulgui vendre la idea que amb un estat propi les coses anirien molt millor. Els analistes més independents ( per neutrals, en este cas ) no asseguren res. Ningú pot quantificar l'abast ni les conseqüències de la independència. 
Valorar-ho i com hipòtesi ho podem fer tothom, però, per favor, sense amenaces ni coaccions, però també sense messianismes ni promeses intangibles. Una cosa si que sembla evident: Amb estat propi o no, el que fa canviar les circumstancies de benestar i millores socials son les polítiques que s'hi apliquen i qui les aplica, no la forma legal en nom de la que s'apliquen. Si, és cert,  el dèficit fiscal, però això s'hauria de poder resoldre d'una altra manera. 
Que cadascú reclami el que més l'interessi o, honestament cregui que li convé. El que reclamo és realisme i veritat. De tots.


Comentaris

Carles ha dit…
Una opinió molt assenyada i respectable, sobretot quan dius "reconec d'entrada que tothom té dret (amb l'exercici democràtic a traves d'una consulta o referèndum) a decidir sobre el seu futur", però ai las! qui no permet este dret és una de les "parts en conflicte". Pretens posara als dos "bàndols" al mateix sac quan és un d'estos qui no permet que sigue el propi poble qui decidisca. I en el bàndol que no permet l'autodeterminació estan els dirigents del PSOE tan a nivell estatal com català, que n'opina Pere Navarro del "dret a decidir el pròpi futur"? entenc però que pugues opines diferent que la cúpula en este aspecte, però no creus que és una cosa prou rellevant? Salut!
ximo ha dit…
La veritat es que no tenia molt clar si contestar o no. Si ho faig, sembla que tingui ganes de gresca i si no, em sembla a mi mateix, que soc descortès i que passo. I com no passo....

No se'm pot dir que pretenc posar als dos "bàndols" al mateix sac quan estic acceptant explícitament el dret a decidir a traves d'una consulta. Poso als dos al mateix sac quan parlo de que mentre uns fomenten l'alarmisme, per a altres tot son flors i violes. És en este sentit que equiparo.
Respecte a la rellevància de l'eventual negativa del PSC a fer un referèndum ( cosa que a mi no em consta ) sí, en té.
Ara bé, com crec saber qui ets, en base a n'esta sospita, i en forma de pregunta, com tu has fet, et dic: No creus què ERC quan va estar cogovernant a la Generalitat ( 7 anys, no 7 mesos ) va tenir massa amagada la seua principal reivindicació d'independència i que, els seus militants tenien motius sobrats per fer alguna cosa més que discrepar de la seua cúpula ? Segurament que van prioritzar o posar en una balança i pesava més el possibilisme que l'ADN.
Amb tot, accepto que si hi ha algun partit que pot donar lliçons ( o millor, mostres ) de com conviure amb contradiccions, renovacions, daltabaixos, canvis etc. és ERC.

Entrades populars d'aquest blog

Mitjans públics ( i concertats ? )

Que pagui més qui més té

Veritat, posveritat...