divendres, 20 de setembre de 2013

Falta honestedat intel·lectual. I potser de l'altra



Deixant a banda els anhels, aspiracions o preferències de cadascú, i receptant-les totes clar. 
Ha passat un any, per no anar-mon molt més enllà, des de que va començar amb força tot el procés que estem vivint a Catalunya pel, diguem-li, dret a decidir, sobirania o independència. I indiscutiblement ha anat en augment, les causes que ens han portat on som són de tota indole però, ara, és igual.

Desprès d'un mesos de certa "calma" ara, des de poc abans de la Diada fins ara, els articles, tertúlies i altres tribunes dels mitjans no paren de parir tota classe de comentaris, texts i/o documents intentant convèncer que els arguments respectius són els bons, els autèntics. ( esta mateixa setmana la tertúlia matinal de Catalunya ràdio, quatre del cinc dies, ha dedicat el 100 % del seu temps " al tema " ) . I no cal dir en quin sentit. Si que sembla que per part dels no independentistes les aportacions diguem-ne acadèmiques al debat són menys abundants. Al menys pel que arriba públicament, quan a articles, la cosa deu estar més o menys equilibrada. Potser perquè fins ara, no es prenien del tot seriosament l'envit secessionista. Tot esperant que amaines. 

Ja des de fa molt de temps, i alguna vegada ho he dit, no deixa de sorprendrem com, sobre tot en professionals com ara economistes, advocats, inclús des de mon universitari de professors i catedràtics, els criteris i argumentacions de cada un d'ells venen a coincidir fil per randa  amb el que, ideològicament, pensen o defensen. Ho trobo profundament deshonest i mancat d'absoluta professionalitat. No trobaràs cap independentista que digui que els problemes de la aventura seran importants o les incerteses massa grosses. No cal dir que els no independentistes res trobaran de positiu en la independència. No és lògic. Com a molt, els partidaris admetran ( darrerament més, certament ) que serà difícil però que amb coratge, valentia etc. es pot aconseguir. En este sentit, també s'està acceptant de manera prou majoritària que la secessió podria comportar la sortida automàtica de l'UE . Els partidaris més acèrrims diuen que no i els més moderats que podria ser però que " bueno" tampoc seria cap problema, atès que podríem continuar amb l'Euro tot pertanyen a l'Eurozona, sense necessitat per tant, de ser membres de la Unió europea. Per altra banda, també podríem forma part de l'Associació de lliure comerç EFTA. Com deia, m'atreveixo a assegurar que des d'un temps cap aquí s'ha temperat una mica allò de que tot semblava flor i violes. Ara toca Europa, fins fa quatre dies tocava dèficit fiscal, suposo que en acabar amb Europa si, Europa no, tornarem al dèficit fiscal.



I, per suposat, des de l'altra banda ( la dels no partidaris de la independència ) , tot són un no parar de mals. El que deia abans, professionals de similar o equiparable reputació ( dic jo ), i sense fixar-nos massa amb els extremistes i autèntics generadors de pors, asseguren que, no se quantes milers d'empreses fugirien de Catalunya, ( els pro diuen que no, que si estan bé per què se'n han d'anar?), que les empreses catalanes perdrien molta facturació que ara fan a la resta d'Espanya ( els altres diuen que això quedaria compensat amb més exportacions a Europa -faltaria veure si hi han aranzels o no- ), també diuen que no es podria fer front al deute sobirà que tocaria assumir de la part proporcional que en aquell moment tingues Espanya, i darrerament també es parla de que no hi hauria lliure circulació de capitals a banda de mercaderies ( veure nota al final ). En este sentit ens diuen que al no ser dins la UE, deixaríem de pertànyer al que s'anomena espai o zona Schengen  on es contempla la lliure circulació de persones i, per altra part, també hi ha qui defensa que, paradoxalment, en tant que previsibles posseïdors de la doble nacionalitat, i que la Constitució diu que no es pot desposseir de la nacionalitat, amb aquesta, també, nacionalitat espanyola, podríem circular lliurement. Embolica que fa fort. 

Quant a la fugida d'empreses importants, ahir escoltava al guru Xavier Sala Martin que, per convèncer que les empreses com ara SEAT-Volkswagen o les químiques de Tarragona, per exemple, no se'n anirien deia que ja es preocuparien de pressionar a " la Merkel " , per tal que Catalunya no hagués de pagar aranzels. Bé, no deixa de ser una hipòtesi. Segur que, encara que no ho he escoltat, hi ha altres gurus -de l'altre costat- que diuen que poc a poc. Així, el que volia destacar es la poca credibilitat, en general, que ofereixen tota la gent que, en principi, ens haurien d'assessorar a la ciutadania sense apriorismes i segons el seu " leal saber y entender " com diuen en castellà. De manera honesta i sense deixar anar la seua ideologia en els seus anàlisis. Perquè resulta obvi que uns o altres ens estàn enganyant quan no, en algun moment, tots. Sembla de lògica, no ? O estic molt equivocat ? . 

Amb tot, els creadors d'opinió i els propis partits que ho tenen més complicat són els que defensen una posició que, tot i estar amb el dret a decidir, en la mesura que és percep com que no estan ni en uns ni amb els altres, són els que ho tenen més pelut. Això sí, a l'hora de capitalitzar el posicionament del partits que, també, són partidaris del dret a decidir, no hi ha cap problema en comptar-los per fer força, per sumar. Mentrestant, no sé, no sé, si demostren ser prou bons catalans ( ironia ) 

Pel que fa a la temor de la que tant es parla i sempre s'acusa que ens volen inocular des de Madrid i " alrededores ", moltes vegades no hi falta raó, però, posats a ser sincers també podríem acceptar que quan des d'aquí, per exemple, s'adverteix, com s'ha fet, que les mercaderies que Espanya vulgues exportar a la resta d'Europa, casi forçosament han de passar per Catalunya... llavors, això, sinó temor, no és una certa amenaça ? 


Nota.- Com sigui que es públic, ho explico.
No fa gaires dies, amb un intercanvi epistolar virtual dels que mantinc sovint al Facebook amb el catedràtic ebrenc Germá Bel, davant el meu repte que anava en el sentit d'este post ( si s'hi jugarien alguna cosa molts sobre les coses que ens diuen ) ell, es va jugar 10.000 € a que en una Catalunya independent, hi hauria lliure circulació de mercaderies i capitals. És cert que jo li havia proposat l'aposta sobre si sortiríem o no de l'UE. Però bé, no tots els que pontifiquen, aquí i allà, ho farien.
"per cert, jo ja t'accepto ara l'aposta del 10.000 Euros (és públic) a que a Catalunya no es suspèn (per més d'uns pocs mesos, i si de cas) la lliure mobilitat de mercaderies i capitals amb la UE "


Relació d'enllaços, sense ànim de ser exhaustiu, d'articles i informes de signe diferent per triar i remenar: ( i llegir ) .

La consulta sobre el futur polític de Catalunya  [ Consell assessor per a la transició nacional ]

El reto de España
En retaguardia                      [ Lluis Bassets ]     


Una nueva realidad política   [ Lluis Foix ]

Cataluña: Utopía insurreccional o federalismo [ Joaquim Coll ]

El derecho a decidir  [ Juan José López Burniol ]

El pollo no engaña: economía y retórica del debate territorial [ Germá Bel ]

Independència i pensions: la mentida més innoble
Europa, Europa [ col·lectiu Wilson ]


( Europa, Europa curiosament, tot i aparèixer profusament a les xarxes socials aquests darrers dies, l'informe és del Novembre del 2012, quan no hi havien tantes veus com ara que asseguressin que Catalunya quedaria fora de l'UE )

Estat propi i Euro [ Jordi galí ]
Los costes económicos de la independencia de Catalunya [ José Carlos Díez ]


La independència i els contes de fades [ Joan Tapia ]

Las prisas por lanzar Catalunya, SA [ Juan José Ganuza ]

No en aquesta legislatura [ Javier perez Royo ]

Catalunya europea [ El Pais ]


dissabte, 14 de setembre de 2013

Cadena humana i efectes col·laterals [ i 2 ]




Un cop celebrada la cadena humana que amb motiu de la Diada va organitzar l'ANC, cal fer unes quantes reflexions.

Primera i fonamental, la cadena va ser un èxit rotund, sense pal·liatius, negar-ho seria ridícul i, es pot fer de tot menys el ridícul. Èxit de participació, de saber fer i, sobre tot, de saber estar. No s'ha fet prou esment, però em sembla molt digne de destacar l'absència de crits, insults etc. ni tan sols la presencia d'aquells cartells tan habituals a les manifestacions darrerament, criticant a uns o altres o els de més enllà. Tot això, per altra part, a banda del reconeixement que faig explícit de la bona educació mostrada, també denota que es tractava d'una manifestació molt festiva i fins i tot familiar. Que hi ha un cansament sí, que hi ha una desafecció sí però, quan existeix un cansament insuportable potser es inevitable que apareguin tota classe de improperis i excesos. No va ser el cas. 


Sobre les xifres. No importa que siguin 1,6 milions, 1,4 o 900.000. és moltíssima gent i més si tenim en compte desplaçaments etc. Ara, al fil d'això, penso que, donant per bona la xifra de 1.6 milions de persones, implícitament, estem donant per dolenta la de l'any passat ( 1.5 i algú fins i tot deia 2 milions ). Si veiem imatges de la cadena, em pregunto: si al llarg de 400 Kilòmetres, amb molts llocs on, més que cadena hi havia grups importants, quants Passeigs de Gràcia no s'omplirien amb la cadena del dimecres ? Vull dir que si l'altre dia eren 1.6 milions, és impossible que a la manifestació de l'any passat hi haguessin els mateixos.   
Continuant amb les xifres. El govern central ha volgut ( excepte el ministre Margallo ) treure-li importància tot i que saben, com tothom, que la té. Apel·len a la resta de persones que no es van manifestar. La majoria silenciosa li diuen. Òbviament, del total de la població la que no es va manifestar són/m 6 milions. Però l'argument és poc vàlid, tant poc com que se li podria aplicar al mateix govern i veure si els vots que els hi permeten governar corresponent a la majoria dels ciutadans o hi ha una "majoria silenciosa" que no els ha votat. No és menys cert que, tot i els escarafalls, jo també he sentit dir al govern Mas que quan es protesta per les retallades o altres, no tothom s'ha manifestat. 
Amb tot, amb la demostració de força, amb el muscle -com ara es diu- demostrat etc. no deixa de ser cert que encara que tot i les enquestes, que situen el vot independentista pràcticament amb un empat amb el no independentista, i suposant que la immensa majoria del que hi eren ho son i per tant votarien, és lògic pensar que si, per les causes que fossin, hi havia gent que votaria independència i no estava, aquest numero, més/menys podria quedar compensat per les que estaven i no necessàriament acabarien votant-la ( a banda dels menors que podien haver-hi ). Amb lo qual vull dir que a pesar de la exhibició, només les urnes poden i deuen determinar el que.

Finalment, un parell d'anècdotes, encara més col·laterals. Vaig escoltar per TV3 com una dona molt gran, emocionada, recordava com a la postguerra li havien fet copiar 1.000 vegades " No hablaré en catalán ", estava molt contenta perquè aniria a la cadena per tal de que no torni a passar més allò. A banda que fa més de 35 any que això no passa, i demostra que no té perquè anar lligat a la independència ( alguns diuen que al contrari ), el que més em va fer pensar en el que havia dit la senyora va ser quan a l'endemà de la cadena, vaig veure la foto d'una persona que hi havia anat i que molts dels que llegiu això coneixeu, que havent nascut aquí, amb -suposo- l'excusa de pares castellans, no parla català només que quan li dona la gana, sabent-lo perfectament. Lo qual, no seria especialment criticable; entraria en la llibertat de cadascú. Ara, jo, digueu-me primmirat, estes coses em grinyolen. I la senyora, companya de cadena, no sé que en pensaria.  

dimarts, 10 de setembre de 2013

Foto/vídeo curses de muntanya

Ara mateix ja en són més de vint les curses de muntanya que es fan a les nostres terres al llarg de l'any. La immensa majoria, puntuables per al Circuit de curses de muntanya de les Terres de l'Ebre.
Dit sigui amb afecte i amb to humorístic: Passarà com amb les fires, el poble que no en tingui una, no serà res. 
Notes una especial sensació quan, estant al lloc -minuciosament buscat- per disparar la càmera, veus com, de cop, com del no res, comencen a aparèixer corredors ( I CORREDORES ) lluitant, uns per guanyar, altres per aconseguir un bon registre, altres per millorar l'anterior i altres, per acabar la cursa. Tots/es dignes d'admiració. I si l'admiració s'hagés de mesurar en funció del sacrifici de cadascú, no és exagerat pensar en que el dels últims és com el dels primers. Si més no.