divendres, 31 d’agost de 2012

Independentisme: Moda, necessitat, sentiment, o fer volar coloms ?

Primer que res hauria de dir que tot i sentir la necessitat d'escriure sobre el tema, les respostes a les preguntes que faig al titular, no estic segur de tindre-les. És probable que sigui una mescla de tot, però. 
Fa anys, quan el sentiment independentista - si més no, el que s'exterioritzava- no era ni de bon tros el d'ara, al menys pel que ens diuen les enquestes, sempre m'havia manifestat, inclús amb vehemència, que el desig de la independència per a Catalunya no podia passar pel davant d'altres aspiracions que miraven més cap a les persones que no pas als territoris, això, des d'un plantejament d'esquerra sembla obvi: primer les persones i les seves necessitats. Cal, mentre hi hagi motius ( que els hi havia i els hi ha ) dedicar tots els esforços i energies a combatre les desigualtats, i això no és precisament el nacionalisme en el seu conjunt qui ho defensa, i aquí, naturalment, és on s'aixopluga l'independentisme.  
La qual cosa, com és lògic, tampoc ha de fer-nos prescindir de l'estima a la nostra terra, al que mamem i sentim més proper, així com la seua gent, tan com calgui i defensar-ho sempre i on calgui. Més enllà dels trets diferencials ( que tothom en pot reivindicar ), a Catalunya, sembla prou constatable que existeix un sentiment prou estès sustentat en una cultura, llengua etc. que es tradueix en una voluntat  d'identitat pròpia i que uns el manifesten i canalitzen d'una manera i altres d'una altra. Ho podríem resumir: catalanisme i nacionalisme. 
Passa que, com es prou evident, els últims temps, ja sigui per la crisi, pel sentiment honest de cadascú, per la sensibilització que -majoritàriament- des dels mitjans de comunicació i els partits nacionalistes ( en principi no independentistes ), ens han anat inculcant, el cert és que la reivindicació d'independència per a Catalunya, pel que fa a la quantitat de persones que s'hi han apuntat, està creixent de manera important. 
A tot això, també hi han contribuït de manera decidida, el treball d'entitats com Òmnium cultural, l'Assemblea Nacional catalana, Municipis per la Independència i, els precursors ( si ens referim exclusivament als darrers 5 anys ): les consultes populars organitzades a diferents pobles i ciutats preguntant al respecte.
No cal insistir massa - per conegut- amb la teoria de que per al govern de CIU l'atiament d'estos sentiments, la seva potenciació i la explotació del dèficit fiscal etc. els permet amagar polítiques pròpies de retallades a dojo i dèficits en la pròpia gestió. Cortines de fum en definitiva.
A tot plegat, cal dir-ho, s'hi ha sumat la poca sensibilitat, quan no directa hostilitat i mala llet, de mitjans de comunicació de la dreta extrema qui, de manera conscient o inconscient, no fan res més que fer créixer els independentistes a Catalunya. La política que mira excessivament als vots i que massa sovint es fa a Madrid envers Catalunya, amb la falta de voluntat en intentar solucionar de manera real el dèficit fiscal existent també es determinant com és lògic. A banda d'altres tics centralistes. Tinc clar, però, que per a Catalunya no és el mateix que, a Espanya, governi el PP que el PSOE, però no és menys cert que aquest darrer alguna vegada ( també ) s'ha deixat arrossegar pel pes dels vots de la resta de l'estat abans que per la raó i la conveniència que aconsellaria fer unes polítiques més dirigides a buscar el tan socorregut i necessari encaix. 
Al marge de les raons ( que analista tampoc ho soc ), el cert és que pels motius que es vulgui o cregui cadascú hem arribat on som. El sentiment existeix i ara mateix entre els partits parlamentaris que es declaren independentistes més els que no s'hi mostren del tot en contra, sembla que hi hagi majoria. Entre els primers, tindríem ERC i SÍ i entre els segons CiU i ICV . En el cas de CiU amb l'ambigüitat més o menys calculada de sempre de jugar al que convingui. Mentre estan parlant de sobiranisme, fa uns dies, l'alcalde de BCN, Trias, ens surt dient que ara la independència no és lo prioritari. I sinó n'hi ha prou amb Trias, sortirà Duran i Lleida per acontentar a l'ala menys sobiranista de CIU. ( de moment ja ha sortit el Conseller Pelegrí ) A l'altra banda, trobaríem al PSC ( federalista ), el PP i Ciutadans, el primer clarament sucursalista sinó espanyolista i l'altre, més o menys homologable .  
No cal dir que el sentiment de cadascú es lliure i intransferible, ara, veient certes persones onejant l'estelada, francament, con diuen en castellà, em cauen " los palos del sonbrajo" . En conec que, han arribat a l'independentisme sense passar pel catalanisme. Licit, però curiós. Han agafat l'estelada abans d'agafar la senyera. En este grup hi inclouria a més de persones concretes, a determinada premsa que, sense embuts i potser ( segur ) per oportunisme també han agafat el tren i no ho dissimulen. M'estic referint al grup de comunicació de l'Ebre. A la seva tele, L'EBRE TV, ( que rep diner públic, per tant, de tots ) no paren de ballar l'aigua a tot el que fa olor a independència, amb cobertures i entrevistes que van més enllà del que seria lògic dedicar d'acord un criteri professional. Inclús fan un programa " Xarxa per la independència" dedicat exclusivament a l'Assemblea Nacional Catalana i les seues activitats. És el que toca ara. No patiu, si arriba el moment, sereu degudament recompensats. 
Jo era dels que argumentava que si les ànsies d'independència es basaven amb raons econòmiques, aquestes, tenien poca consistència i poc valor, ja que calia suposar que en el cas de que s'acabessin els motius i raons econòmiques, s'acabaria l'ànsia. La qual cosa, semblava poc rigorosa. O dit d'una altra manera: si s'aspira a la independència amb l'exclusiu motiu de viure millor, amb els impostos que no se'n van etc. que vol dir, que quan no es visques millor ( i es presumeixi que amb Espanya sí ) tornaríem a demanar annexionar-nos ?. Ho veia poc seriós. Seriós o no, no deu ser casualitat que, amb la crisi, dèficit fiscal etc. moltes persones han pujat al carro independentista motivades per aquestes circumstancies. Carod Rovira tenia clar el camí: Cap a la independència per la cartera. Dit això, avui dia, comprenc que pugui hi haure gent que, tipa de determinades actituds i, sobre tot, cants de sirena que prometen poc menys que el paradís, s'agafi a un ferro roent. Cosa diferent, igual de respectable però més comprensible i racional, son aquells que, per raons identitàries, d'honesta consciencia de pertanyen-sa es consideri exclusivament català, només català i res més que català, i a partir d'aquí la seu aspiració només sigui una: La independència. Res a dir.
Des del meu entorn ideològic, no especialment procliu a la independència, ja sigui per reforçar els arguments o per trobar justificacions per dissimular-ne altres menys políticament correctes, es sol dir que "jo soc internacionalista". Això te´una ràpida i contundent resposta: Una cosa no treu l'altra, o és què a França o Italia, per no anar molt més lluny, no n'hi han d'internacionalistes ? I ben bé que es declaren francesos o italians i res més que francesos i italians, no ?. Un pot ser molt d'esquerres, fins i tot comunista, i voler un estat propi per a Catalunya. De fet, a ICV i el mateix PSC, algun n'hi ha.  L'argument de pes però, es el del federalisme, en tant que un es federalista dintre l'estat espanyol, no és independentista. També res a dir, una opció. Afegeixo immediatament, però, que per un estat federal calen federalistes i, a Catalunya potser en queden, però a la resta d'Espanya, si n'hi han, darrerament semblen amagats.  
Per altra part, no aval·lar les aspiracions d'independència per raons d'inviabilitat ( i deixar-ho aquí ) a més d'amagar la posició d'un, és com aquella parella que no es separa no per falta de motius i ganes, sinó perquè no seria rendible econòmicament fer-ho. Clar que també hi han parelles de fet que no legalitzen la seva situació per no perdre determinades prestacions econòmiques. 
A banda d'opinions sobre la qüestió, no estaria bé, desprès del rotllo, no manifestar-me al respecte. Pos bé, no vull fugir d'estudi: ara mateix no estic a favor de la independència, tampoc en contra. L'afegitó " ara mateix " no té res d'estrany: Algú sap que passarà, en qualsevol aspecte de la vida, d'aquí 30 anys ?. Sí que estic a favor d'una consulta o referèndum que ens digues exactament quina és la voluntat majoritària i expressada de la manera més real que és coneix: les urnes.
En les circumstancies actuals on les prioritats son altres i urgents ( no cal insistir-hi massa ) encetar un proces d'independència faria més mal que bé. Penso que molts del que ara ho reclamen, estan influïts per circumstancies conjunturals i que poc contribueixen al debat serè i racional. Inclús acceptant  les influencies que el debat una mica pervertit té sobre els sondejats i hipotètics futurs votants, no és possible una independència amb un percentatge de favorables que estigui per baix del 70/80 % del votants, penso. Lo altre seria dividir la societat. Però he dit que tampoc hi estic en contra: amb una immensa majoria a favor, un demòcrata, encara que sembli una obvietat, res té a dir. Acceptar-ho, i casi defensar-ho.
Això sí, espero que mai ningú em posi la pistola al pit per triar entre Catalunya i Espanya. Fent un paral·lelisme i per aquells que ho troben tant estrany:  Tampoc vull que em facin triar entre Jesús i Tortosa. Mira si és fàcil. Trobo que no cal.
I sí, clar que sí, de raons d'emprenyament amb ganes d'enviar-ho a fer punyetes n’hi han, de comprensió cap a persones que pensen honradament que no hi ha res a fer, també; per a mi, ara per ara, i amb el canvis que son imprescindibles, això sí, la situació actual, perfeccionada i/o encaminada cap a l'estat federal, ja em va bé. Perfeccionar la situació actual voldria dir, per exemple, la revisió de l'estat de les autonomies. Amb un finançament just ( diguem-li Pacte fiscal o com es vulgui ) i equitatiu i que s'acabes amb el " cafe para todos " que va servir per aigualir-ne d'altres. Amb comunitats amb capacitat i voluntat real d'autogovern. Diem-li les històriques, bàsicament. 

dissabte, 25 d’agost de 2012

Jesús ! No és molt difícil.



Tothom sabem que  treure un costum arrelat és d'allò més difícil. Així és. Jesús, està constituït administrativament o políticament ( com és vulgui dir ) amb la forma jurídica d'Entitat Municipal Descentralitzada ( EMD ). A hores d'ara està sobre la taula del govern de Rajoy l'eliminació d'esta figura de descentralització que permet un nivell prou interessant d'autonomia municipal. A la resta d'Espanya es coneix com Entitat Local Menor. Avui, però, tot i que em manifesto contrari a n'aquest intent de supressió, l'objecte d'este post és un altre.
Se que tindré el mateix èxit ( o sigui, cap ) que he tingut quan he 
defensat que el màxim mandatari polític de Jesús rep el nom de President de l'EMD i no d'Alcalde, de la mateixa manera que els components de la Junta Veïnal no son regidors. Per intentar-ho que no quedi.
Pos bé l'altra qüestió és que sovint ( molt sovint ) quan des dels mitjans de comunicació, és refereixen a Jesús, ho fan amb l'afegitó de EMD. Dos exemples recents: La Marfanta, " Èxit de la piscina d'estiu de l'EMD de Jesús" i l'Ebre:  "Acumulació de senyals a l'accés a l'EMD de Jesús" . Fent un paral·lelisme amb altres situacions, no crec que mai és digues "Èxit a la piscina d'estiu de l'Ajuntament de Tortosa" ( a més ara seria un sarcasme ), ni tampoc..." Acumulació de senyals a l'accés a l'Ajuntament de Tortosa" ( si estem parlant -com a Jesús- de l'entrada a la ciutat ). Ningú quan, per carretera, entra a Jesús, entra a l'EMD; entra a un poble o a qualsevol altre nom que defineixi un nucli de població. 
Val a dir que aquesta mateixa reflexió la vaig fer al bloc de   Riberaonline   quan van parlar de les festes majors de Jesús, i molt amablement, van atendre el meu suggeriment. 
Diria més, independentment de la forma polític/jurídica que pogués fer servir Jesús, ara, abans i sempre -mentre no es canvii el nom del poble- sempre serà Jesús i punt. No és molt difícil. 

Amb tot, estic a l'espera de més autoritzada veu en contra. La meua opinió és la que he expressat. 


dimarts, 21 d’agost de 2012

Qüestió del color del vidre


Ens anuncien que als aturats que se'ls hagi esgotat la prestació i que cobraven 400 €, passaran a cobrar-ne 450. Bé en principi, val més 50 d'augment que 25 de reducció. 
Anant al títol del post, que d'això es tracta, hi han una serie d'aspectes col·laterals dignes de parar-nos-hi cinc minuts: L'anunci de la "gràcia"  per part de la ministra Bañez ha estat d'allò més solemne i prescindible: Ho ha fet davant una càmera, tota sola i sense preguntes; allò que normalment es reserva a declaracions institucionals i d'alçada. No recordo que mai cap ministre/a hagi fet una cosa així i sobre tot per anunciar una cosa de transcendència relativa. L'augment, serà només per a persones que acreditin tenir-ne un parell al seu càrrec. Em pregunto, que deu sentir una persona que anuncia una cosa així i ho fa com si anuncies la fi d'una guerra mundial ? " Aquellas persona con 2 o más hijos a su cargo y sin otros ingresos se les aumentarán.......(tachan...........) 50 € ".
L'altre detall paral·lel. Tots hem viscut o veiem per anuncis mil, que quan ens volen vendre una assegurança, una línia d'ADSL  , un producte x a pagar a terminis, fins i tot associar-mos a una ONG, ens diuen el que ens costa diàriament per minimitzar al màxim la xifra ( encara no he vist que ens diguin el preu/hora, però arribarà ), " però si pel que val un cafè " " només li surt a 50 ctms diaris " etc. Però que curiós ( o no, clar )  quan es tracta de cobrar ningú ens diu a com surt el dia. En el cas que ens ocupa, 50 € surten a 1.66 diaris ( això els mesos de 30 dies ) . Com a ajuda per a una família amb " dos hijos o más a su cargo " no està malament. Jo, si ho hagués d'anunciar no en faria cap de declaració institucional. per això potser no serè mai ministre. ( només per això ? ). 

diumenge, 19 d’agost de 2012

Hemeroteca personal


Mentre  el senyors ( o senyores ) Google/blogger m'ho facilitin i permetin, continuu fent us de la seva amabilitat i, abusant-ne una mica, ja fa uns dies que vaig inaugurar un nou bloc. 
Es tracta d"hemeroteca personal" on aniré penjat tot allò que vagi trobant als diaris, revistes, fulletons etc. que tinc per casa o que caigui a les meues mans i que considere que, pels motius que siguin, val la pena guardar en format digital per al record, i la consulta si cal.   

dijous, 16 d’agost de 2012

Decàleg del bon comprador

Extret de EL PAIS SEMANAL. Pot servir.



 

divendres, 10 d’agost de 2012

Sempre Beatles

Res original, ans al contrari. Molt popular i reconegut per tothom:
Yerterday, amb Paul Mc Cartney 

dijous, 9 d’agost de 2012

Legitimitat discrecional



El que va passar a Sevilla fa uns dies, l'assalt a uns supermercats per part de persones d’un sindicat andalús per emportar-se uns quants carros amb menjar per a entregar-ho als més necessitats, vull pensar que no es tracta de res més que d’una acció aïllada de propaganda i conscienciació. Si és així, ja em sembla bé. Que hi ha raons per l’emprenyament generalitzat i per determinades accions de protesta es evident, no cal insistir-hi. Ara, on està el límit ? qui el posa ? qui valora la legitimat ?.
Abans que l’assalt al supermercat, hauria de haure altres alternatives. No falta qui ho defensa amb l'excusa que no existeix anim de lucre; la cosa pot ser discutible: pot existir el lucre indirecte, però en qualsevol cas, això pot ser motiu d'atenuant i poca cosa més.  Abans d'arribar a este tipus d'accions tal vegada seria convenient fer-ne d'altres igual de contundents: la protesta decidida, generalitzada i sobre tot continuada. Proposava no fa molt de temps l’activista i monja Teresa Forcades una vaga indefinida, doncs això.
Seguint amb la dinàmica, el següent de la llista podria ser ben bé Zara, per què no ? encara que clar, afortunadament per a Amancio Ortega ( tercera riquesa mundial ) els vestits i camises -de moment- no es mengen, quina sort per a ell. Certament és immoral que determinades persones acumulin immenses fortunes mentre d’altres moren de fam. En este sentit, sempre hi haurà qui es trobi legitimat per a fer determinades accions, i no li faltaran  motiu.. Però clar, també pot existir qui, amb el seu raonament personal i intransferible pensi que s’haurien d’assaltar els béns i propietats, per exemple, dels catedràtics d'universitat, arquitectes, odontòlegs i registradores de la propietat....que no estiguin aturats clar, que també n'hi ha. 
També per a molts, seria del tot legítim que el nostre "primer món", fora assaltat ("expropiat") per gent del "tercer" i en este cas, no em refereixo a Mercadona o Carrefour exclusivament. Però amb tot, per a mi, els que tindrien que estar els primers de la llista per ser objectes d’"expropiació" són aquells que, amagats a casa seua, darrera d’una pantalla i teclat d'ordinador es dediquen a comprar i vendre, a especular -sense diners -, sense crear riquesa només que per a si mateixos, i a més a més, van donant cursets de com fer-ho ( "no necessiteu personal, ni grans costos de producció" diu Josef Afram ). Francament, no seré jo qui, defensi que les persones que van assaltar els supermercats tinguin que anar a la presó, però no per això no deixo de pensar que esta no és la solució. A més, d'expropiar res, s’expropia quan hi ha compensació econòmica i per part de qui està legalment reconegut per fer-ho, encara que el preu el posi l'expropiador. Per altra part,  a Espanya, als resultats electorals em remeto, a part de quatre, respectables això sí,  molts milions de persones partidàries d’altre sistemes que no siguin el que tenim amb una economia de lliure mercat i lliure competència, no en veig. No sóc dels que precisament tinguin una especial afecció a propietat privada, però no les regles del joc, de moment, son les que son. I no confonguem, perquè entre altres coses ( sempre que no parlem de presumir ), està prou generalitzat el pensament que el nostre veí sempre té més que un mateix. Clar que, per al veí, natros, som “el seu” veí. A pesar del que deia aquell, no està clar que ens acabem quedant amb la nostra moto més un tros de la del veí.

dimecres, 8 d’agost de 2012

Contenidors cadenats


Fa un parell de dies a Girona van adoptar la mesura de cadenar uns contenidors de brossa d'alguns hipermercats. La gran idea no persegueix res més que evitar que ningú no autoritzat pugui obrir-los per tal de treure el que hi ha. El personal dels establiments, que son els que tenen la clau, llencen determinats productes alimentaris als contenidors que tenen allí mateix a tocà de l'hipermercat.  Es tracta de productes no aptes per a la venda que, en algun cas, efectivament, no son bons  "per al consum" per estar passats, males condicions, però n'hi ha d'altres que son rebutjats per no tindre la suficient presencia per a ser exposats a la venda, ja sigui per l'envàs trencat, xafat etc.  
No costa molt endevinar com, en temps com els actuals, on cada vegada hi ha més gent amb els recursos més i més disminuïts -quan no pràcticament desapareguts- es veu abocada a regirar en estos contenidors en busca d'alguna cosa per menjar. 
Pos bé, ara, a Girona ( esperem que no s'estengui ) " per donar  dignitat " diuen, han decidit tancar els contenidors a pany i forrellat. En principi, si la mesura va acompanyada d'una alternativa per a totes aquestes persones que es veuen obligades a freqüentar els contenidors quan tanquen les botigues, ja em sembla bé. De moment ho dubto. Per altra part, si efectivament els donen solució, no caldrà tancar els contenidors i problema resolt, no ?.
Francament, no sé si estic radicalment en contra de la mesura però hi han alguns aspectes que son dignes de comentari i de dedicar-hi uns minuts de reflexió. 
Per la meua feina de fa uns anys, recordo perfectament, que des de fa ja molt de temps,  que els contenidors han estat remenats per persones en busca d'un tros de pa que endur-se a la boca. Llavors, que passa ? que aquelles persones no mereixien donar-los dignitat ? O és que eren els "miserables" de sempre ? O, lo que és pitjor, aquells es feien assumibles pels nostres sensibles ulls ( misèria tècnica, podrirem dir ) i ara, al ser més quantitat els hem d'amagar i no deixar ni que mengen el que els altres llencen ?.

divendres, 3 d’agost de 2012

" mili " ( la meua ) III



Al segon capítol ens havíem quedat al final del període d'instrucció, Com ja vaig explicar en el primer, tot i haver demanat altres tres destinacions, el destí va ser el mateix on estava, és a dir, el mateix campament ( el centre d'instrucció de reclutes ). La població del mateix estava als voltants de les 3.500 persones. Així, el futur dels següents mesos fins llicenciar-me ( així es deia quan s'acabava ) estava on havia estat els dos primers. En principi, de gràcia, no me'n va fer cap, el que vols d'entrada és anar a parar a una ciutat important ( Sevilla, Còrdova, Granada -Mérida també ho havia demanat- ) i Cerro Muriano estava a uns quants kms. de Còrdova, amb lo qual, cada dia no hi podies anar. Pensament equivocat però, no crec que ho hagués pogut passar més bé a cap altra destinació.  
La meua feina d'abans, relacionada amb l'alimentació, suposo que va servir per al destí concret dins del campament. Així que cap a "Viveres"  vaig fer cap. La dependència, que així és com se coneixien les diferents destinacions no relacionades amb la instrucció de reclutes directament, feia les funcions de proveïdor i distribuïdor al menjador del campament. Del primer dia que vaig anar-hi tinc un record olfactiu tant curiós com inesborrable i que no se me'n ha anat mai: L'olor a neteja-vidres Cristasol. És absolutament inqüestionable: destapo un envàs de Cristasol, oloro, i automàticament me transporta a aquells locals del CIR nº 5. Tal qual. "Víveres" disposava a més, d'un botiga per a oficials i sotsoficials però a la que també acudia algun soldat veterà. A més hi havia una sala de especejament amb un parell de carnissers. ( Lluis de Lleida i Josep de Vic -foto- ). Com qualsevol empresa, tenia els seu personal i directius: Un Capità, un tinent, un sotstinent i 6 soldats a més dels carnissers. 
Amb l'excusa de que a l'hora de les menjades no podia anar al menjador del campament, estava rebaixat de ranxo ( dispensat d'anar ), això, juntament amb el fet de ser cabo, feia que cobres -sinó recordo malament- unes 2.500 ptes. al mes, que, fa 35 anys, eren uns dinerets. Ara, la paradoxa era gran: mentre cobrava per no anar a menjar, els banquets que ens fotiem eren de categoria: els espàrrecs eren del calibre 11/14, i els llagostins també de mida interessant, així com els millors talls de carn. Tot era prou habitual, sense esperar que fos festa. 
Com deia més amunt, el funcionament, encara que amb trets propis de l'exercit, era com en qualsevol empresa de distribució. Tenien implantat un sistema d'inventaris que es feia cada 10 dies i es deia "valorada". La diferencia era sempre positiva. L'explicació no estava ( exclusivament ) amb la bona gestió; el tema era que per poder fer front a tot allò dels espàrrecs, llagostins etc., de la comanda que diàriament feien des de la cuina ( exemple: 150 Kgs. de fesols secs, 100 de costella, 200 de pataques, cafè, sucre, oli, ous... ) "detraiem" una certa quantitat. Això és feia després que l'oficial ( no recordo si de cuina o de guàrdia ) hagués vingut a revisar i donar el vist i plau a la comanda, preparada a un magatzem contigu, i del que teniem natros la clau. Vull pensar que tot ha prescrit. Lògicament, el parell de kgs. de fesols, els 3 de costella o els 10 de pataques, per a natros, és convertien en altres tipus de productes. I per a la "Valorada" el que contava era el valor del gènere més que la quantitat de producte. 
Recordo encara el nom d'un proveïdor de Còrdova: Peña y Jaen i subministrava milers de "filetes empanados" que, juntament amb el "pollo al chilindrón" era el plat més corrent a la cuina del CIR.
Diuen que la veterania és un grau, suposo que la frase deu venir de la mili precisament, allí funcionava molt. Llavors, els primers dos mesos de "soldat" no deixes de ser recent arribat "novato" i ets a qui li toca fer el que els altres no volen: atendre en hores de dinar si venia algun client, proveïdor, telèfon etc. després, ja en venien altres que substituïen als que és llicenciaven i tu pujaves un esglaó. Lògic. Va ser llavors, després d'establir una gran sintonia personal amb els tres oficials, em van permetre, a més de no anar a menjar amb la resta de soldats, que tampoc anés a dormir a la companyia i ho feia allí mateix en una llitera. Mal m'està el dir-ho però en més d'una ocasió havia pujat el Capità de Còrdova i encara no m'havia aixecat del llit ( si hagués de fer cas d'un recluta de Manresa, que em volia ensenyar parlar, hauria d'haver dit "llevat"; també "vas" i "escombra" ). 
En el pròxim capítol i suposo que últim, explicaré les relacions amb, sobre tot, capità i sotstinent. 


Aquí en plena acció peloteril, netejant el cotxe del sotstinent. 
I més amunt amb els dos carnissers i la moto del tinent

Continuarà.....( segur )