Diàleg " interruptus "

Avui a El Periodico, a la secció de cartes dels lectors, que en no poques ocasions aporten més que els propis diaris, n'hi ha una que reprodueixo. Sobre el tema que tracta, que hi he pensat moltes vegades, estic totalment d'acord.

Sempre m’ha resultat incomprensible que una trucada telefònica prevalgui, de forma descarada, sobre els qui estan dialogant cara a cara. Però no és la meva intenció culpar a qui fa la trucada, sinó a qui l’atén.
Vostè està sol·licitant informació en una botiga, demanant cita per al seu metge, parlant amb el seu cap al despatx, amb el mecànic del seu automòbil, i, de cop i volta, sona el telèfon del nostre interlocutor, i aquest –en comptes d’haver desconnectat abans el telèfon o anul·lar la trucada en aquell moment–, agafarà el telèfon. Llavors, vostè –amb cara de tonto i la paraula a la boca– esperarà, resignat, que l’innocent intrús es desfogui convenientment.
Després, a l’acabar la trucada, el seu interlocutor li dirà educadament: «Perdó, ¿què em deia?». I vostè, posant a prova el seu autocontrol, intentarà una altra vegada el diàleg amb el seu desconsiderat interlocutor, preguntant-se per quina raó es concedeix, a qui truca per telèfon, el privilegi de colar-se en qualsevol conversa presencial.
Pedro Serrano Martínez

Per la meva part nomes l'hi afegiria una cosa, el que truca, fins i tot ho pot fer des de la tranquil·litat i comoditat del sofà de casa.