baldana

Tothom coneixem allò de " nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira ". Dit així, la frase té molt de cert. Tots els dies en tenim exemples ben clars. Encara que, no tot és d'una manera o d'una altra, segons com ens ho mirem. Hi ha coses irrefutables t'ho mires com t'ho mires.  Peró, ( ah, sempre el però ) ara em desdiré. Potser sí que tot és ( objectivament ) interpretable i, per tant, diferent segons el color del vidre. Fins i tot allò  més aparentment objectivable i " científic ". No és estrany: estem en temps d'això que ara anomenen postveritat ( de postmentida no se'n parla, seria redundant ). L'important no és el fet en si mateix, la veritat, l'important són les conseqüències i interpretacions. I quin embolic ! Esta reflexió " a vuela pluma " bé a tom de determinades " noticies " que he vist compartides a Facebook els darrers dies: la mort de Pau Donés ( Jarabe d

Aquesta màxima/eslògan, fins fa no res, era emprada per l'esquerra que era qui més l'esventava i en feia bandera. Avui dia, que tot és tan transversal, i al marge de que s'ho creguin o no, també des del centre dreta es diu. Fins i tot podríem trobar excepcions en les files de la dreta més liberal.  Té la seva explicació però. La frase en si, efectivament, avui dia, pot ser exhibida per gairebé tothom si ens atenem a la seva literalitat. Qui pot estar en desacord en que pagui més impostos qui més diners té o més en guanya ?. Però no n'hi ha prou. Aquest mantra, que sembla una bandera especialment identificativa des de la CUP al PDECAT passant pel PSC i ERC o des de Podemos fins al PSOE, té trampa: dir " que pagui més qui més té " no explica gran cosa i permet interpretacions que poden satisfer tothom. El que volia dir aquesta frase des de sempre és que ha de pagar més el que més té però amb uns percentatges progressius, o sigui, que el que cobra 100 no h

Sempre he estat un gran ( per quantitat ) oïdor de ràdio. Tinc la teoria que la ràdio, sobre tot escoltant-la amb auriculars ( o no necessàriament ) és inconscientment percebuda com si et parlessin a tu exclusivament, a cau d’orella. T’acompanya on sigui i a l’hora que sigui. Els records més vells que hi tinc són d’aquella Ràdio Tortosa dels anys 60 : Yunque programa dedicat al món del treball; Emisión infantil ( que hi vaig anar dues vegades ) una d’elles, també a cau d’orella, la gran Luz Acero, em va dir el nom del pollet ( una pregunta que es feia ); Calidoscopio femenino primer amb Odena i més tard amb Conchita Panisello, Fernando Andreu al so etc. Sense oblida Xerrades sense malicia, Cantando al trabajar, Discos solicitados etc. Quan a locutors, hi havia Paco Guimerà, Tio Armando, i més tard, Conrad Duràn, Ximo Rambla etc. Uns anys abans del seu tancament havia passat a pertànyer a Radio Cadena Española de RNE. Els darrers anys la vaig anar alternant amb altres emissore

Penso que aquells anys en que Tortosa exercia un centralisme respecte als pobles de la seva comarca ( " y su comarca " ) com es deia abans són ja llunyans. Segur que algú podria posar algun exemple concret que pogués contradir això, però crec que ja no és, afortunadament, així. Més aviat crec que d'uns anys cap aquí des de Tortosa s'ha pogut pecar de complex de culpabilitat històrica provocant el no exercici honest de la seua condició de capital de les Terres de l'Ebre.  Més enllà d'infraestructures, delegacions, serveis etc. hi ha un altre indicatiu que demostraria la poca influència de Tortosa. Em refereixo a persones amb càrrecs institucionals, oficials, paraoficials o pheudoficials. No em refereixo, en este cas, a càrrecs polítics electes.   Fent memòria, i a risc d'equivocar-me, ens hauríem d'anar uns quants anys enrrere per trobar alguna persona de Tortosa situada en algun lloc d'influència o si més no d'importància objectiva.

És trist constatar-ho i no dic res de nou que no se sàpiga però, no totes les morts són iguals o valen el mateix. O potser hauriem de dir que no a totes els hi donem el mateix valor. Ens queixem (jo també) quan als mitjans de comunicació no fan el mateix cas ni presten la mateixa atenció d'uns assassinats (matances indiscriminades, actes terroristes etc) ocorreguts a 100, 500 o 5.000 quilòmetres.  Sé que ha de ser complicat per als periodistes saber enfocar i/o informar el més asèpticament possible ( en tot ), ara, establir l'ordre de les noticies categoritzant-les per la seua importància no hauria de ser tan complicat. TV3, el diumenge al Telenoticies del migdia: Primera noticia, la matança de Munich amb 10 morts i 35 ferits ( 4 minuts ); tot seguit informació de l'atemptat suicida a l'Afganistan (Kabul) al final d'una manifestació amb 80 morts i 231 ferits va merèixer 30 SEGONS. Això al migdia, a la nit ni menció. De la vintena a Bagdad, n'hi en

La coherència, pera mi, en general, és cosa bona. Positiva i productiva, ja són figues d'un altre paner. Potser d'aquí que sigui tan poques vegades exercida. Evidentment aquell que fa una malifeta i prèviament ha anunciat que la faria, que pensava fer-la etc., també és coherent. No és esta coherència la que cal reivindicar, no cal dir-ho. Aquell que opina d'una determinada manera d'una determinada cosa o fet -independentment del protagonista- cal esperar, en coherència, que pensarà i/o opinarà sempre el mateix. Sé que la política no és el millor escenari per posar d'exemple, però és un món que ens afecta i per tant podem i hem d'exigir-la. Digueu-me ingenu.  Me dol que hi hagin determinades critiques que siguin persistentment intercanviables i que són, diríem, pròpies de la situació que un partit es trobi en cada moment més que del reflex ideològic de cadascú o la conseqüència lògica de l'ideari. M'explico millor: Hi ha critiques que sembla pr