dissabte, 22 de maig de 2010

Cargol de mar


Tothom coneix el cargol de mar, ara amb una exclusiva funció decorativa, pero han hagut altres funcions que aquest ha tingut sobre tot antigament; amb el so que emet bufant per l'obertura de la dreta ( foto ) i amb una certa destresa que a mi em va costa trobar, es produís un so característic i semblant al d'un trombó o trompa, i d'aquesta manera, s'avisava a la gent que treballava a les muntanyes per a que acudisques-en a la caseta a l'hora de dinar, per exemple.
Aquesta mateixa funció és la que se li donava també a la trompa ( instrument musical ) que es feia servir a les caceres reials a cavall i en altres esdeveniments per tal d'avisar a la gent. El que m'ha resultat curiós ha estat descobrir que trompa té el seu origen en una paraula antiga grega que significa precisament cargol de mar .

.

divendres, 21 de maig de 2010

Potser si, però......( II )


No sé si les mesures que Zapatero, i el seu govern, ha adoptat de rebaixes, congelació i supressió d'ajudes i altres que ha dit que vindran, en quant a l'ordre, ho ha fet per una determinada tàctica política i de comunicació, però el cas és que les primeres mesures que ahir es van aprovar per ( resoldre? pal·liar?) la crisi afecten als sectors més febles del conjunt de la societat; en termes una mica demagògics és solt dir a la poca roba. Tot aixo amb el greuge que nomes fa unes setmanes s'assegurava tot el contrari, de no posar la mà on ara l'ha posat.
Ara, fent honor per enèsima vegada a la falta de coordinació i coherència comunicativa, depenent de quin ministre parle ( uns que si, altres ho neguen ) s'anuncien mesures com ara pujada d'impostos que afectarien als que més tenen. El fet de plantejar primer les que afectaran als potencials votants i després les altres podria ser, com deia, una tàctica per a que, al menys, quede a la memòria més recent, les mesures més progressistes o socialistes.

Tot seguit transcric unes frases extretes d'un article vist al diari El Punt fa un parell de dies.
No es tracta de cap comunista, seguidor de Fidel Castro, Hugo Chavez, ni cap militant antisistema ni res que si semble, es tracta d'un ex-conseller de la Generalitat amb Pujol i ex delegat d'aquesta a Madrid, Francesc Sanuy. Si el que escriu ho fa per quedar bé, per fer d'infant terrible o per què esta de tornada, no ho se però, a mi, no em desagrada.


.......ara sembla que els governants s'hagin oblidat d'aquell gran principi socialista que diu «a cadascú segons les seves necessitats i de cadascú segons les seves capacitats»

....L'anunci de les mesures imposades per la UE, el BCE, l'FMI i la Reserva Federal dels EUA és ben explícit. Ells, que són els qui paguen el rescat dels països en dificultats, reclamen unes retallades del dèficit públic absolutament espectaculars i exigeixen uns increments dels ingressos tributaris"

L'home ( ZP ) que una setmana abans garantia la política social, passava d'un dia per l'altre a victimitzar els innocents més necessitats i a fer-se fotos amb els poderosos intocables, inviolables, immunes i protegits. Exemplia gratia amb Botín en mànigues de camisa i elàstics, a fi de demostrar qui mana de veritat.

No s'ha dit, però, res que indiqui la voluntat del govern central «socialista» d'imposar a les grans fortunes i als qui cobren xifres obscenes com a gestors d'empreses monopolistes algun sacrifici equiparable al que hauran de suportar les famílies que malden per arribar a final de mes

Què hauria de fer.........Primer, publicar les declaracions tributàries de tots els ciutadans. I ja no val l'argument de l'ocultació per evitar segrestaments, perquè prou impúdica és l'ostentació que fan els nostres rics amb els signes externs i les llistes del Forbes. Segon, que els delinqüents fiscals no puguin adormir, durant 10 anys, els judicis per suborn d'inspectors tributaris a canvi que els perdonin els impostos. Tercer, en lloc d'omplir-se la boca per dir que cal estar al costat dels que més pateixen, defensar la part del magre poder adquisitiu de les classes modestes, per exemple, rebaixant les abusives tarifes regulades que el govern aprova de manera sistemàtica i paradoxal atès que pugen molt més que els preus de mercat lliure. M'estic referint a l'aigua, el gas, l'electricitat, telèfons, peatges i un llarg etcètera de serveis públics de primera necessitat. Que, amb els seus multimilionaris beneficis, haurien de ser els primers a l'hora d'estrènyer-se el cinturó. Quart, igualar la pressió fiscal sobre les rendes del capital amb la dels rendiments de treball i eliminar el paradisos fiscals interiors que no són a Suïssa, sinó al BOE, tal com és el cas escandalós de les SICAV que només tributen un 1%. Cinquè, no dir-nos mai més que, si els fessin pagar, els rics s'endurien els diners a fora, perquè ja ho estan fent ara mateix i, sobretot, perquè de què ens serveix que els tinguin aquí, si no tributen?


dijous, 20 de maig de 2010

Potser si, però......( I )

Ja fa dies que volia escriure alguna cosa en relació a les mesures anunciades per Zapatero per fer front a la crisi i els seus efectes; el cas és que ja sigui per desencantament, per falta de ganes o per no saber massa que dir i, sobre tot, com dir-ho, el cert és que han anat passant els dies. Tot i la falta de concreció de les mesures anunciades, si que és pot analitzar la filosofia general de l'anunci. Per una banda tenim la congelació de les pensions per al 2011, d'entrada aquesta mesura viola el que és coneix com el Pacte de Toledo i els compromisos allí recollits. Sempre he pensat que pel fet de ser jubilat o pensionista no te perquè afegir un plus de reconeixement econòmic, més si és té en compte que en edats avançades -normalment- les necessitats no solen ser les mateixes; trobo bastant demagògics els reconeixements unànimes que tothom fa dels pensionistes i dels drets universals que aquestos mereixen. Aixo s'entén ràpidament si pensem que una cosa son els jubilats que cobren 500 o 600 € -no cal dir de les pensions de viudetat- i una altra molt diferent son els que en cobren 2.466,20 ( que és el màxim per a l'any 2010) , per tant, no s'hauria d'exigir el mateix grau de sacrifici a uns que a uns altres. Com és lògic, tampoc faltarà qui digui que, si cobra més de dos mil euros, és perquè ha cotitzat per a que sigui aixi, no li faltarà raó. Com tampoc faltarà raó a aquell assalariat que, cobrant 1.000 € no té les avantatges del jubilat pel fet de ser-ho ( viatges, exaccions, medicines etc ). Per tant, la primera constatació és la de sorpresa per tocar un col·lectiu que, amb excepcions, és feble i esta pactat no tacar, precisament.

Un altra mesura anunciada és la reducció del salari en un 5 % al conjunt dels funcionaris, la mateixa reflexió dels jubilats valdria també per aquests col·lectiu i els seus diferents nivells d'ingressos, tot i que, en aquest cas, s'ha dit que el 5 % serà de mitjana i que, qui més cobra més percentatge de rebaixa tindrà. Si no recordo malament, Jose Blanco va dir que un funcionari que cobra 1.200 € ( gens excepcional, per altra part ) tindria un rebaixa de 30 € aproximadament, el que representaria entre un 2 i un 3 %. Tampoc vull amagar que, des d'un punt de vista estrictament empresarial, també te la seva lògica que una empresa ( l'administració ) davant d'una situació angoixant de crisi te bàsicament dos camins: facturar més ( recaptar ) o gastar menys ( menys despesa social o menys despesa per salaris); a l'empresa privada la reducció de salaris també s'aconsegueix reduint la plantilla, la qual cosa, als funcionaris ( fitxes ) no se'ls ho pot fer i per tant, aquests, també ho haurien d'entendre com el seu particular sacrifici solidari amb la resta. Quants dels centenars de treballadors dels recentment acomiadats a les nostres terres haurien acceptats reduir un 10/15 % el seu salari a canvi de continuar mantenint el seu lloc de treball.......Jo crec que la immensa majoria.

Finalment, s'anul·lara el conegut com a xec-bebè, aquells 2.500 € que de manera universal i indiscriminada es donava a totes les dones pel fet de tindre un fill/a. Aquesta iniciativa implantada de manera tant alegre, és evident que era tot menys pròpia d'un govern socialista ( igual que els 400 € per treballador ), En els dos casos igual rebia l'ajud un executiu amb un salari de 4.000 €/mes que el/a mileurista; amb el greuge que, en el cas dels 400 €, l'executiu, se'n podia descomptar 200 de la seva retenció el primer mes, i l'altre no. Alló va ser d'escàndol. Ara, ja sigui per convenciment, per exigència d'instàncies europees, de l' Obama o pel que sigui, el cas és que s'implantaran unes mesures que és evident que proporcionaran un estalvi en la despesa publica, el que no se si és tant evident és que amb aixo s'aconsegueixi reactivar l'activitat econòmica i crear lloc de treball que és realment el que fa falta. La reducció de salaris als funcionaris, juntament a l'imminent pujada dels tipus d'iva, no crec que ajudi gens a animar el consum. Perjudici definitiu no crec que en crei, ara, benefici, tampoc.

divendres, 7 de maig de 2010

Per mirar i no parar

Foto: Daniel Ochoa de Olza ( San fermin 2009 )

The Big Pic Picture és un bloc de Boston.com del diari online The Boston Globe. Allí podem trobar fotografies d'actualitat i d'interès periodistic, totes espectaculars. Per veure la resta de la galeria de cada col·lecció nomes cal pitjar More Photos -baix de la primera-. Es poden veure també altres fotos de l'arxiu, dels dos darrers anys, classificades en més de 25 categories.
Especialment impacta'ns son les fotos sobre l'erupció del Volcà d'Islandia Eyjafjallajokll
Hi ha un altre bloc especific de fotografies d'esports i el seu entorn Big Shots amb la mateixa ( sinó més ) espectacularitat que les anteriors i la possibilitat de consultar arxius de recents esdeveniments esportius. Per a exemple, el següent boto :

Foto: David J. Phillip ( Kentucky Derby )

Quan la guitarra parla ( 13 )

Carlos Bonell és un guitarrista nascut a Londres de pares espanyols, va estudiar guitarra amb John Williams. El vídeo correspon a la interpretació de Capricho Arabe del compositor de Vila-real Francisco Tàrrega


dijous, 6 de maig de 2010

Donde dije digo.......

Fa uns quants mesos la cadena Carrefour va anunciar la seva iniciativa de deixar de donar les habituals bosses de plàstic a les caixes, on la clientela s'emporta la compra. Aquesta mesura va ser anunciada com una acció compromesa amb el medi ambient i a més, deien que part dels costos que s'estalviarien ho dedicarien a fins socials. Van fer una campanya amb l'eslògan " "Échale una mano al medio ambiente" ; també van dir que amb menys bosses "respiraríem més tranquils" ( com és pot veure a la foto del costat , en una campanya que després haurien de retirar per una denuncia ). Un altre missatge que van llançar era "Bolsas, caca".
Pos bé, set mesos després d'aquella altruista i conscienciadora iniciativa, aquesta s'ha acabat. Les bosses ja no son caca, no cal donar una mà al medi ambient i, el que és pitjor, tornarem a respirar intranquils.
El cert és que la competència més directa ( Mercadona, Eroski etc. ) no va adoptar aquesta política i, segon diuen des de la cadena francesa, alguns clients els han donat l'esquena i han canviat d'establiment. La qual cosa també diu poc de la consciencia ecològica de més de quatre, per cert. O es pensa la gent que si es tornen a donar bosses, el cost d'aquestes l'assumira l'empresa?
Que deu empari ( si és a temps ) als responsables de màrqueting de Carrefour i a qui va idear la campanya sense valorar els efectes, sobre tot sense calcular l'impacte si la competència no seguia el camí. Era estrany que cadenes com Mercadona, que esgarrapa costos fins i tot dels envasos - pel volum i forma d'aquests- no s'apuntes a "l'invent". Per altra part, tampoc calia fer molts estudis per saber que una cosa és el super de proximitat i l'altra una gran superfície on molts clients ( els que més importen, d'altra banda) no en tenen prou en portar una bossa o dos de casa, ni tan sols un parell de les que venien ells mateixos de ràfia o coto.

.

diumenge, 2 de maig de 2010

Els Quicos, què grans....



Ahir, a les vuit de la tarda, es va celebrar a Corbera un concert de Quico el Celio el Noi i el Mut de Ferreries on van estrenar l'espectacle “Contes i revoltes de l’Ebre” dins del marc de la Mostra d’Espectacles de Memòria i que ha organitzat el Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE). La llastima ha estat no poder fer-se al poble vell tal com estava previst; aixi, preveient que hi pogués ploure, s'ha traslladat al cine del Casal. Pluja que finalment no ha aparegut, per cert.
A l'espectacle, que, com sempre, no ha defraudat, han anat lligant una serie de cançons relacionades amb el riu i les batalles del territori ( d'abans i ara ) amb el fil conductor de la memòria ( "de peix o d'elefant" ) segons convenia en cada moment del concert i a les habituals "picabaralles" de Quico i el Noi. Alguna que altra jota i dos temes més es refereixen estrictament a la batalla de l'Ebre, son les versions en català i adaptacions de les celebres " Si me quieres escribir" i "Ay Carmela"








dissabte, 1 de maig de 2010

Primer de Maig


Fa anys vaig escriure un comentari per a una revista de la federació del PSC sobre el primer de maig, allí, davant l'eterna discussió sobre si aquest dia havia de tindre un caràcter festiu o reivindicatiu, defensava que la diada hauria de ser una mescla de tots dos aspectes:
Festiu, en tant que de joia per la diada en si mateixa, per la cel·lebració de la consecució d'uns drets que es van començar a gestar a Chicago el 1886 pels que després és coneixerien com els màrtirs de Chicago on la seva principal reivindicació era la jornada laboral de 8 hores ( 8 hores de treball, 8 de descans i 8 d'oci ), llavors, també hi vaig afegir l'orgull de pertinença a una determinada classe, la treballadora; ara, no estic del tot convençut de que aquests orgull existeixi i, més aviat, qui més qui menys, desitja deixar de pertanye-hi per a situar-se en l'altra. El que abans es deia, saltar el taulell.
Reivindicatiu, en la mesura que malgrat el avenços i drets aconseguits, que son evidents, sempre existiran motius i raons per reclamar millores. Inclús més enllà de temes concrets relacionat estrictament al mon laboral i amb els assalariats, sempre hi hauran altres aspectes polítics o socials que afecten en tant que ciutadans i son dignes de reivindicació des de la classe treballadora.
Aquesta polèmica entre festa i reivindicació, que sempre acompanyarà la diada, penso que a dia d'avui, s'hauria d'aparcar i circunscriure-ho exclusivament a la vessant reivindicativa. Amb el 20 % d'aturats, que és tradueix en 4,6 milions de persones, la cosa no esta per a massa festes i si per a exigir A QUI SIGUI la màxima eficàcia en la creació de llocs de treball, que de moment, amb totes les interpretacions interessades de totes bandes que es vulgui, la cosa no acaba de millorar o en tot cas no ho fa al ritme necessari i imprescindible. Soc prou conscient que, vist de manera egoista si es vol, sort encara que no és la dreta qui esta al govern i d'aquesta manera s'ha pogut frenar la temptació de reduir drets, assistenta i prestacions a la gent que més ho pateix i necessita; però no n'hi ha prou, no n'hi ha prou amb el pa, s'ha de donar la canya.
Ara no cal entrar en culpabilitats, tot sabem que uns van tardar molt en reconèixer la crisi, altres volen aprofitar-se de la situació i amb l'excusa d'aquesta desfer-sen de personal i altres fer demagògia política i culpar de tots els mal el govern i intentar amagar que la crisi ha vingut d'on ha vingut: del mom financer i dels capitalisme més salvatge a més del seu component internacional.

Foto ( d'avui ): EFE