dijous, 28 de març de 2013

Leonard Cohen

Quin gran intèrpret i quin gran autor. No he de ser jo qui el descobreixi ara, evidentment. 
Sovint hi han intèrprets que al llarg dels anys canvien la forma d'interpretar determinades cançons, inclús la melodia, tonada etc. suposo que deu hi haure una mica d'avorriment, i ganes d'innovar  no ho sé; en qualsevol cas, solt interpretar-se com una evolució. Pos per a mi, el gran mèrit està en que, desprès de 30/40 anys d'e cantar la mateixa cançó, es faci amb el mateix ( i més ) sentiment, ganes i sense canviar una coma. 
A més de les virtuts artístiques val a dir que tot i l'aspecte una mica esquerp, és un autèntic dandi. Fa 40 anys i ara. 






 


Al vídeo de la cançó Dance Me to the End Of Love es pot veure ( he volgut veure jo ) com el cantant mostra una especial complicitat amb la corista del pèl llarg. És Perla Batalla, d'origen mexicà. Al següent enllaç es pot veure cantant Suzanne . I que bé !
I al vídeo, interpretant una versió en castellà de Dance Me to the End Of Love ( Baila conmigo amor )




Una altra cantant, amés de compositora, que ha fet veus a Cohen al llarg de la seua carrera és Sharon Robinson. Al vídeo de baix canta en solitari acompanyada de Javier Mas, guitarrista aragonès que també acompanyà Leonard Cohen a la darrera gira que incloïa Barcelona. 




Tot artistes de cap a peus.................



divendres, 22 de març de 2013

democràcia, lobbys..... uiiiiiiiii

Estem vivint temps on es posa molt en entredit i es qüestiona força la qualitat de la democràcia. Raons, certament no en falten.
Està prou acceptat que per determinar si una democràcia s'apropa poc o molt a l'ideal del que hauria de ser ( sempre tenint present allò de " el sistema menys dolent " ) , és el fet de que no n'hi ha prou en que la ciutadania voti cada quatre anys a traves d'unes eleccions. Hauriem de ser preguntats més sovint i per més coses. Sense arribar a consultes o referèndums, també caldria altres vies o mitjans per fer saber formalment el nostre pensar sobre determinats aspectes de la quotidianitat. Se'm ocorris, en la era de la informàtica, Internet, xarxes socials.... una mena de banc on es poguessin registrar voluntàriament totes aquelles persones que, en casos concrets, poguessin donar la seva opinió encara que fos només a nivell consultiu. 
Fa un dies, al programa Salvados de Jordi Evole, van parlar sobre els Lobbys. No són poques les veus que es mostren fermament partidàries de la regulació de l'activitat d'estes persones i/o empreses que, com se sap, el que fan és intentar influir davant els poders, administració, polítics en definitiva, per tal de que les lleis o determinades actuacions els beneficien a ells o als seus representats. Esta pràctica, com dic, té grans defensors. Fins i tot hi ha països com EEUU que està perfectament regulat. Els seus defensors diuen que, amb la regulació, hi ha més transparència, registre de les empreses etc.. Al final, amb transparència o sense, el fet és que qui té capacitat ( econòmica o legal ) per arribar a altes instancies per tal d'influir en les seues decisions són sempre els mateixos. 
Em fa una gràcia immensa veure com, per exemple, en el cas de la plataforma de STOP desnonaments, que va presentar vora 1.500.000 firmes al Congres presentant una ILP ( iniciativa legislativa popular ), en un primer moment ( després es va rectificat ) van estar a punt de ni tan sols admetre la tramitació de la iniciativa. Més de quatre tertulians il·luminats, en casos semblants, a més, solen negar legitimitat als que presenten estes iniciatives tot argumentant que no són representants de la ciutadania. ( tot pel poble i sense el poble, es deia ). Evidentment  no parlo, ara, de la conveniència d'acceptar sempre i amb els ull tapats tot el que es presenti. No cal dir si ens referim a temes com pena de mort, impostos etc.. El tema que ara vull constatar és el qüestionament, quan no negació, que sovint es fa dels que exhibeixen una representació de fet a traves de firmes. 
Tot això encara sobta més quan ho comparem amb lo dels lobbys. Resulta que, per la porta del darrera, directament al despatx de qui sigui, com sigui i on calgui, els representants de determinades empreses (diguem-ne químiques, agroalimentàries, patronals o constructores ) aconsegueixen el que no aconseguixen els ciutadans. I clar, és fàcil concloure que els interessos de les empreses no tenen perquè coincidir amb els interessos generals.  
En principi, si el modus operandi no es mitjançant sobres, comissions, favor, regals etc., la cosa podria ser legitim: que cadascú defensa els seus interessos com pot. Passa que, primer,  tots no podem i segon, acaba governant ( o legislant ) qui no ha estat escollit democràticament per fer-ho. 

Amb tot -una mica al marge- i tornant a Salvados. El programa es basà amb el parlament europeu i sobre els empaita-ments que son sotmesos els eurodiputats. Em va sorprendre que esta persecució per part dels lobbistes sigui als diputats un per un. Tenint en compte que el 90 % de les votacions, del grup, son igual en tots els diputats, quin sentit té esta insistència ?. Un consell: Només cal que vagin al president del grup o a l'encarregat de dir el que s'ha de votar.  

No tenia clar lo de les votacions al Parlament europeu i ho he anat a comprovar. La veritat, hauria dit que la "lleialtat" en les votacions dels grups era prop del 99 %. però Déu n'hi do. 



dijous, 7 de març de 2013

LLoret i " Los crímenes del Matarraña "


Títol agafat pels pèls però té la seua explicació. Que faré al final.

Este mati he anat al barranc de Lloret, no podia faltar després dels aiguats dels darrers dies. El barranc baixava de manera important, les vegades que més ple l'he vist. La idea primera era anar a Cova pintada a fi i efecte de fotografiar la cascada que l'altre dia vaig veure per la xarxa. No ha pogut ser, el barranc que ve des de la cova i aboca les aigües al de Lloret ( a l'alçada del pont de fusta que travessa el barranc ) baixava tant que feia impossible passar a l'altra banda. Segurament que en algun lloc més amunt es podia travessar sense massa dificultat, però ho hem deixat estar. 
Dic " ho hem " no per la utilització del plural majestàtic. Quan he arribat al lloc on es deixa el cotxe per fer l'itinerari, m'he trobat amb tres excursionistes de Castelldefels ( Isidre, Jerónimo i Joan ) que amb una llibre/guia dels Pors a la mà, es disposaven a introduir-se cap a dins. Després de la salutació de rigor ( la muntanya sempre -o casi- sembla que ho faciliti ) un d'ells, en veure que l'aigua invadia el camí habitual,  diu: " este home deu saber per on se va ", li dic que jo només sé anar pel camí de sempre, però podem esquivar el bassot agafant per una sendera que va per dalt, xafant una mica d'aigua això sí. A partir d'allí, caminem junts fins el pontet de fusta a uns 200 metres ( en prou mal estat, per cert ) i és allí on, veig que no puc anar a cova pintada, em pregunten els visitants si es pot anar barranc amunt. Els informo que seguint la sendera, a 10/12 minuts, es troben els bufadors i a 30, el Racó del Moro. M'ofereixo per acompanyar-los.    


L'ambient es agradable i el sol llueix força, tot i que la pujada, sense esmorzar com és el meu cas, em se fa ( mai tant ben dit ) costa amunt. Ens aturem -amb l'excusa, i coartada, de contemplar el paisatge- un parell de vegades. Arribem al Racó del Moro on podem veure el toll d'aigua habitual però en esta ocasió amb molta més aigua que, lògicament, alimenta la cascada ( foto ). Al voltants del Racó l'ambient és humit i l'aigüeta que t'arriba provinent del salt d'aigua fa els mateixos efectes que el sirimiri o " calabobos "  del cantàbric. Per tant, quatre fotos, i cap a baix....

Una de les fotos els hi faig als acompanyants amb el cartell de fons de " Racó del Moro " per tal de poder " justificar a les dones on hem estat " diu Isidre. En veure, amb el llibre dels Ports a la mà, a Joan li pregunto si era de Vicent Pellicer, diu que no, però a la primera pàgina li agraïen la seua col·laboració. " Segur que si hi ha alguna foto d'alguna font deu ser d'ell " li dic.  Així, xino, xano amb tota comoditat i amb el sol una mica tapat enfilem la baixada fins al lloc de partida. Els dic que si volen, al costat del camí, hi ha un lloc conegut com el salt del colom que val la pena veure. Els acompanyo, unes altres fotos i encaixada de mans. Abans, quan m'han preguntat on dinar els he dit que podien fer-ho al Mas. També els he dit que, per favor, no ho conten a molts pixa-pins el que han vist, m'han dit: " no. no, no pateixis, estos, si no hi han bars o cerveses no vindran " .





I l'explicació del títol. Xarrant, xarrant, ha resultat que L'Isidre, ( Garrido ) és l'autor del llibre " Los crímenes del Matarraña " . Novel·la negra que com el seu nom indica desarrolla els fets a Val-de-roures, Cretes etc.