diumenge, 29 de juliol de 2012

En blanc i negre

Tot i el pas dels anys encara hi han moltes cases per les que sembla no ha passar el temps, si més no, pel que fa a les seves façanes. Unes perquè fa molt de temps que estan desocupades, altres ( les menys ) per falta de recursos i altres, qui sap, per voluntat. Sense anar molt lluny de casa, n'he trobar un grapat. 
Les fotos estan fetes en blanc i negre. Esperem no estar davant la premonició de retorn a altres temps, altres circumstancies i altres nivells de benestar. Tant de bo, però.........
Les tres últimes corresponen a l'interior d'una casa tal qual estava fa més de 70 anys.  











Simon & Garfunkel

La lletra de Els sons del silenci m'ha fet vindre al cap l'imatge dels mòbils i de les xarxes socials i els seus silencis sorollosos, de whatshaps, missatges, " me gusta " i " compartir ". Molt compartir......  





Hola, obscuridad, mi vieja amiga;
he venido a hablar contigo otra vez
porque una visión, deslizándose suavemente,
dejó sus gérmenes mientras estaba durmiendo
y la visión sembrada en mi cerebro aún continúa
dentro del sonido del silencio.
En sueños interminables paseaba solo
por estrechas calles adoquinadas;
bajo el halo de una farola
me levanté el cuello por el frío y la niebla,
y mis ojos fueron heridos
por el destello de una luz de neón
que hendió la obscuridad
y alcanzó el sonido del silencio.
En la desnuda luz vi
diez mil personas, o puede que más;
la gente charlaba sin hablar,
la gente oía sin escuchar,
la gente escribía canciones
que ninguna voz compartiría.
Nadie se atrevía...
a romper el sonido del silencio.
«¡Bobos! –les dije–, no sabéis
que el silencio crecerá como un cáncer.
Escuchad las palabras que podría enseñaros;
tomad los brazos que podría extender hacia vosotros».
Pero mis palabras cayeron
como silenciosas gotas de lluvia
que resonaron en el pozo del silencio.
Y la gente se arrodilló y rezó,
convirtiendo al neón en su dios.
Y el letrero emitió su mensaje
con las palabras de que estaba formado.
Y el letrero decía:
«Las palabras de los profetas
están escritas en las paredes de los metros
y de las chabolas».
Y susurradas en el sonido del silencio.

Paul Frederic Simon y Arthur Garfunkel

Dentro de la evolución del rock, Simon & Garfunkel representan un aspecto hondamente lírico, donde una letras cuidadosamente elaboradas se integran en una mística repleta de matices, reflejo y diagnóstico de la realidad norteamericana en su vertiente más crítica.
Los elementos poéticos potenciados por las canciones del dúo han llegado a calar profundamente en un amplio espectro de gentes de todas las edades y sensibilidades, rebasando las fronteras limitadoras de lo estrictamente pop.
Paul Simon tocó fondo con El sonido del silencio, terminándola el 19 de febrero de 1964, consiguiendo una obra maestra. Su personalidad como compositor era ya un hecho indiscutible. La letra, cuidadosamente trabajada, rezuma un fuerte sabor literario, pero extrañamente atractivo. A pesar de la densidad de las metáforas, hay en ellas una especie de escalofrío eléctrico y urbano, una luz fría e implacable, que cala hasta el fondo de las gentes en su actos cotidianos, clamando por unas relaciones más cálidas entre quienes se ignoran en la gran ciudad e interponen esas murallas de silencio en torno a ellos. La atmósfera, a medio camino entre la ficción y la más cruda realidad, entre lo onírico y el hiperrealismo, capta con pavorosa receptividad el panorama que ofrecen unas docenas de personas apretujadas físicamente en los vagones del subterráneo, pero tan lejos y acorazados en su soledad. Sólo rompen este mutismo los graffiti que esmaltan la monotonía de los anuncios y de los ladrillos, luchando contra el silencio que va creciendo como un cáncer; graffiti que terminan siendo epitafios, sonidos de silencio garabateados en las paredes del metro.
Musicalmente presenta toda la poderosa osamenta de un standard, esto es, que la melodía tiene una cadencia lo suficientemente cerrada como para que el oído la acepte a la primera de choque, y lo suficientemente abierta para haber soportado sobre sus raíces originarias más de cien versiones. (Sólo Simon & Garfunkel han hecho de ella seis versiones diferentes, y la fuerza de su melodía ha permitido todos los tratamientos, desde el rock hasta el gospel). Nada tiene de sorprendente que fuese la canción que, al ser regrabada en versión electrificada, diese el triunfo a Simon & Garfunkel.

dijous, 26 de juliol de 2012

" mili " ( la meua ) II

Repassant entrades antigues del bloc me n'adono que fa més de dos anys vaig fer-ne una sobre la mili la qual acabava dient continuarà.... Pos bé, continuarà però potser no amb l'ordre cronològic que seria normal. Aquí està la segona entrega. 
( abans d'anar a l'entrada anterior potser millor començar per esta ) :


La mili, excepte alguns joves, tothom sap que era com es coneixia aquell període de temps on, als voltants dels 20 anys, els nois eren cridats a fer el Servei Militar. No faltava qui, de manera rim-bombant deia per a "servir a la pàtria". 
Cap al final del franquisme van començar a aparèixer els anomenats objectors de consciència, es tractava de joves que es negaven a fer la mili emparant-se en raons ètiques i morals de caràcter antimilitarista que els impedia complir amb la -llavors- obligatorietat del servei. En algun cas van fer cap a la presó; al 1.984 es va regular aquesta objecció de consciència que, bàsicament, consistia amb un servei social substitutori. Al 1.997 es varen presentar 130.000 sol·licituds d'objecció i al 1.998 estes ja superaven al número de reclutes.  Va ser un govern d'Aznar, ves per on, qui va anular-ne la obligatorietat ara fa 11 anys, passant a un exercit professional. No costa molt intuir que passaria en l'actualitat amb l'efervescència nacionalista que hi ha sumada a l'antimilitarisme.   
Fa més de 35 anys que la vaig fer, per tant, amb Franco ja mort ( feia any i mig ) amb tot lo que representava però, començant una transició que ningú sabia on i com acabaria. No obstant, al campament de recluta i després de veterà, la tranquil·litat, aparentment, era absoluta. El lloc concret: Centro de Instrucción de Reclutas ( CIR ) Nº 5. Cerro Muriano, Cordova.
Tot i que, lògicament, no parlem d'èpoques de gana ni misèria, si que encara podies trobar-te amb reclutes vinguts d'altres llocs -rurals sobre tot- que s'agafaven la mili com una oportunitat per a sortir de casa i com una escola " per a fer-se un home ". Si l'estada no alterava greument la vida laboral, familiar, o professional, l'experiència no tenia perquè ser negativa. Al menys en el meu cas, no ho va ser. Ara, cal reconèixer  que la vida, poc o molt, evidentment l'alterava. 
Durant l'etapa de recluta ( d'instrucció li deien ), dos mesos,  no vaig vindre a casa cap vegada. A la jura de bandera van vindre a veure al xic, ma mare i mon germà. Gran alegria. 
Així, el primer cop que vaig vindre a casa va ser de soldat desprès de tres mesos en un Seat 127 que varem llogar entre 5 companys. Jo, el carnet de conduir me'l havia tret una setmana abans d'anar-me'n, al llarg dels casi 800 Km. algun que altre relleu em va tocar fer (Tortosa, Valencia, Montilla del Plancar, San Clemente, Valdepeñas, La Carolina, Bailen, Andujar, Montoro )  me'n recordo perfectament. 
Com vaig contar a l'altra entrada vaig tindre la sort de trobar-me amb un furrier ( "cabo furriel" ) tortosí que no em deixava tocar al terra. Per tant, les millors imaginaries, i altres favors. Per qui no ho sàpiga, la imaginaria és la guàrdia que es fa -o feia- per la nit a la companyia on dormien els reclutes, cada hora n'hi havia un; no cal dir que la pitjor era la de mitja nit i la millor l'ultima hora abans diana. Jo feia l'última. 
En el període d'instrucció vaig anar un parell de vegades a Sevilla, una vaig veure el Betis i l'altra el Sevilla, Tot lo altre no es pot contar. Algun altre cap de setmana ens allargàvem a Còrdova que, a més de fer lo propi de soldadets fora de casa i solitaris, també hi havia temps de visitar algun "tablao flamenco", la Mesquita, El Alcazar de los Reyes Cristianos, Museu Julio Romero de Torres, Pont Romà etc. Amb el casc històric més grans del mon, Cordova, és patrimoni de la humanitat. Tinc moltes ganes de tornar-hi. Per tot plegat. 

Continuarà.... ( si hi penso )






dilluns, 23 de juliol de 2012

Desfilada XVII Festa del Renaixement


Com ja és tradicional, la desfilada va tancar pràcticament la XVII edició de la Festa del Renaixement, amb la participació de tots els grups que han animat els carrers al llarg dels quatre dies, així com algun campament, gent amb vestits d'època, procuradors etc.   
Veig que l'ajuntament, igual que l'any passat, insisteix amb la xifra de 200.000 visitants. A mi em pareixen molts, tot i considerar que més d'una persona compte per més d'un visitant. Tret del dijous que possiblement sigui el dia més fluix, dels altres tres, estaríem parlant d'una mitja de 60.000 persones. Tant de bo fos així, però hauriem de saber que, un cop fixada i establerta aquesta xifra, tot el que sigui baixar ( o acceptar altres menors ) serà fracassar.  A Montblanc a la Setmana Medieval, que van celebrar en dos cap de setmana, parlen de 70.000 amb un rècord absolut de visitants. 
En qualsevol cas, dona gust passejar pel carrers amb tanta gent i sentir comentaris d'admiració pel potencial existent quant a patrimoni encara per explotar. 
Només vull afegir el rebuig i crítica als comentaris despectius i irrespectuosos del director de la festa en relació a la contribució desinteressada ( no oblidem que n'hi ha molts que participen amb l'ànim de fer negoci ) del PSC engalanant l'edifici on es troba la seua seu, amb la col·laboració del veïns de l'immoble, així com els baixos del mateix amb recreacions de diferents espais de l'època, amb música i cants als balcons. 
Sembla que tot a d'estar "atado y bien atado "....y controlado, clar. 


Per veure l'àlbum sencer.................cliqueu Aquí

Com a l'anterior àlbum, les fotos, l'és he retocat per tal que tinguin un altre aspecte. Si algú li interessés alguna copia ORIGINAL només cal que m'ho digui. ( jobagi01@gmail.com )

dissabte, 21 de juliol de 2012

Festa del Renaixement 2012





Primer atansament, en imatges, a la festa del Renaixement.

És més que probable que algunes de les imatges que fem any rere any tots els que anem amb la càmera de fotos penjada al coll semblin, si fa o no fa, calcades de l'any precedent. En qualsevol cas, que serveixin de testimoni gràfic com es solt dir. Tret d'algun detall puntual, pel que fa a l'acte d'inauguració, per exemple, poques novetats hi han: Procuradors i families nobles amb els mateixos vestits, els mateixos abanderats i la mateixa fanfara etc. És per això que, tret de les que il·lustren l'entrada, la resta de fotos, que enllaço més avall, estan lleugerament retocades per donar-los-hi una altre caire més de l'època.




Més fotos .......................................clicar Aqui

diumenge, 15 de juliol de 2012

La noblesa tortosina





El programa En guàrdia de Catalunya Radio que repassa fets de la historia de Catalunya, avui n'ha emès un de prou interessant i que ens toca de prop. 
Tots just en vespres de l'inici, la setmana que ve, de la Festa del Renaixement, han parlat de la noblesa tortosina del segle XVI.
Potser hi han comentaris que no agrada tant escoltar-los, ara, sentir que "Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa" de Cristòfor Despuig és l'obra catalana més important del segle XVI fa goig. 
Lamentar si de cas que, suposo per desconeixement, no hagin fet cap esment de la Festa i la recreació històrica que tot just comença. 





diumenge, 8 de juliol de 2012

Partidisme innecessari


Arriba a les meues mans el programa de festes del poble ( Jesús ) a les que, per cert, aprofito per convidar a tothom qui vulgui. Això sí, com diuen el Quicos, no vingueu tots a l'hora.
Bé, al tema. Com és lògic i natural, o al menys és habitual, el programa comença amb unes salutacions del President de la Generalitat, l'alcalde, el president de l'EMD, regidor de festes i regidor de joventut. I és aquí on vull anar a parar. Com a regidor de la cosa jove, com persona també jove etc. seria d'esperar que fes una crida, inclús una mica gamberra, a la participació dels joves, a la festa i la xalera en definitiva. El que no és presentable és que des de la tribuna que li dona el programa de festes, un espai institucional al cap i a la fi, es faci partidisme polític. La més elemental ètica política ( vull pensar que en deu quedar ) aconsella no fer-ho. Ni Bel ni Panisello, com és lògic, ho han fet. És tracta ( més/menys ) de fer una salutació que podria firmar qualsevol: salutació, desitjat bones festes i quatre frases protocol·làries. Com tot, té la importància i transcendència que té o que si li vulgui donar, però, no tot si val. No obstant, vull pensar que tot plegat ha estat més producte de la improvisació que de la reflexió. 
Dins de l'habitual sabó ( no sempre merescut ) als joves, el regidor aprofita l'escrit per convidar-los a ingressar a la recent creada associació "Jesús per la Independència" de la qual en forma part ell mateix. Òbviament, molt diferent seria si es fes una crida genèrica a la participació dels joves en qualsevol associació o entitat. Suposo que l'argument, no del tot cert, de que és apolítica, segons diu, pot servir de quartada per fer la convidada; però no, aquesta associació, com totes les altres que en el mateix fi s'han constituït a altres municipis, forma part de l'Assemblea Nacional Catalana, la qual, efectivament, no està formada per partits ni polítics a títol individual, però d'això a dir que una entitat que persegueix la independència de Catalunya és apolítica, va un tros llarg. 
Sincerament, ho trobo excessivament partidista, més encara per la utilització del lloc on es diu. No cal dir que l'associació i tots els seus membres tenen tot el dret a fer l'apologia que, i on, creguin convenient. De fet, la presentació oficial ja la van fer a la fira Joan Cid i Mulet, i a les pròpies festes hi ha un acte organitzat per ells. No cal ser molt agut per saber que, si al llarg del proper any, per part de quatre "apolítics" jesusencs constitueixen "Jesús per l'estat federal" o "Jesús per l'autonomia", al programa de festes del 2013, la invitació als joves a formar-hi part no existirà. I jo que ho cel·lebraré.