dimecres, 30 de novembre de 2011

Rebaixa implícita de rang

Aquests dies s'està parlant sobre la proposta de designació de l'expresident Montilla com a Senador en representació del Parlament. Com era de preveure hi han opinions contraries a aquesta elecció pel fet de tractar-se d'un expresident de la Generalitat. Estic absolutament d'acord amb els que pensin d'aquesta manera.
No em sembla correcte que un expresident ( amb tractament de President per sempre ) hagi d'acceptar un càrrec de segona fila si el comparem amb el que ell ha exercit. El fet, en si mateix representa una devaluació del càrrec de major representació de Catalunya. No veig, per parlar només dels presidents de la Generalitat recuperada, que Pujol i Maragall acceptessin en el seu moment, un càrrec semblant. Per altra part, allò que quedava evidenciat amb la presentació, elecció i digne exercici del càrrec, d'un socialista de Còrdoba com a President de la Generalitat, ara, quedi desdibuixat i enterbolit.
Sé que, com a mínim, ha hagut el cas de Fraga que també va ser senador després de ser President de la Xunta de Galícia; també Zaplana va deixar de ser President de la Generalitat valenciana per a ser Ministre. Em sembla molt bé, allà cada qual, ara, amb tots els respectes per altres "comunitats autònomes" crec que natros, Catalunya, encara que podem ser considerats també com a tals, som, com el Barça, més que una comunitat autònoma. De fet, la mateixa constitució, quan parla de regions i nacionalitats, se suposa que a natros ens inclou dintre de les segones. Cal suposar que quan Montilla va perdre les passades eleccions catalanes i va deixar l'escó, a banda de per raons polítiques, de lògic pas enrere i que passessin altres etc. també, implícitament, van existir les lògiques que aconsellen que una persona que ha estat president de la Generalitat, no pot continuar de diputat ras del Parlament ( encara que fos de portaveu ) . És de pura lògica i coherència. Llavors, sí que pot ser Senador ?
I el que em nego a creure és que es faci per buscar una sortida digna a una persona que ha gaudit d'un determinat estatus i que, sinó fos així, tractant-se com es tracta d'una persona de 56 anys, en acabar-se les prerrogatives d'expresident, quedaria in-usualment descobert. En aquest supòsit, que evidentment no és el cas, no em digueu que un consell d'administració d'un banc, caixa o multinacional, unes conferencies, uns articles a la premsa etc. no donen per viure de manera suficientment digna?.
Però és que, a més a més, segons he llegit, els expresidents tenen dret a una pensió dels 80 % del que cobraven i per un període de la meitat del temps que ho han sigut; amb la excepció, com és el cas que, si el temps de presidència és d'una legislatura, la pensió serà de quatre anys. Amb la qual cosa encara entenc menys aquesta decisió quan, ni tant sols econòmicament, és més avantatjosa. Per què ?

Ho havia de dir.

dijous, 24 de novembre de 2011

Resistiré

Cuando pierda todas las ayudas
Cuando no me quede solución
Cuando te jubiles de becario
O parado de la construcción
Cuando te despidan con un beso
En lugar de la indemnización
Cuando al matrimonio entre los gays
Llamen “matrimonio maricón”
Resistiré, aunque me quiten todo
Aguantaré, los años de gobierno del PePé
Que el telediario de la uno sea el NO-DO
y que el que mande en mi destino sea de la CEOE
Resisitiré, para seguir viviendo
Soportaré, los años de gobierno del PePé
Aunque el recorte se transforme en un deporte
Resistiré resisitiré….
Cuando no haya ley de Dependencia
Y paguemos por la Educación
Cuando el hospital sea de copago
Y te cobren por la transfusión
Cuando el gran Hermano sea Mariano
Y el superviviente sea yo
Cuando le debamos todo al banco
Y aun así nos pidan comisión.
Resistiré, otra legislatura
Aguantaré, los años de gobierno del PePé
a ver qué hacen sin poder echar la culpa
de todas las cosas chungas del país a ZetaPé
Resistiré, jodido, pero bueno
Soportaré, los años de gobierno del PePé
sólo por ver cómo nos sacan de la crisis….
Resistiré resistiré ….





dissabte, 19 de novembre de 2011

Los Modulos




No conec ningú ( d'una certa edat, clar ) que no li agradi esta cançó. "Todo tiene su fin", de l'any 1.970
L'altre tema és una fantàstica versió -només en àudio- de Yesterday, del mateix any.



divendres, 18 de novembre de 2011

La cançó de l'enfadós


Per qui no ho sàpiga, la cançó de l'enfadós és aquella que no acaba mai.
Ahir dijous, al Ple de la Junta Veïnal de l'EMD de Jesús, Pere Panisello, president de la mateixa, com tothom sap, li va dir a Toni Sabaté, portaveu del PSC, que les al·lusions d'aquest al deute que l'ajuntament de Tortosa té contret amb Jesús, i que no paga, "és com el conte de l'enfadós", per les vegades que ho repeteix.
Si alguna cosa va repetir, reivindicar i reclamar Panisello a la segona part del mandat darrer de Joan Sabaté a Tortosa, va ser la qüestió del conveni amb l'ajuntament per tal de -sobretot- fixar la quantia que Tortosa havia de pagar a Jesús tots els anys. Els retrets van ser continus i permanents ( i sí, també, qual cançó de l'enfadós ). Aquest conveni és va signar al mandat anterior, any 2009; pos bé, del compromís escrit que obliga a l'ajuntament a transferir "un mínim garantit de 300.000 €" a Jesús, a hores d'ara ja se sap que 150.000 no arribaran. És la crisi, diuen. No negaré els efectes d'aquesta a tots els nivells, tampoc negaré la necessària solidaritat i col·laboració de Jesús amb el municipi. Del que estic segur és que sí aquest evident incompliment s'hagués produït amb un alcalde de color polític diferent a Tortosa del que ara hi ha ( que coincideix amb el color del de Jesús ), no hagués hagut crisi que valgués, i els interessos dels jesusencs "haguessin estat per sobre" de la solidaritat amb Tortosa. Ho crec sincerament. A més, tot això passa simultàniament a l'adopció de la mesura de rebaixar els emoluments en un 10 % a tot el personal de l'EMD, inclosos president i membres de la junta veïnal ( només faltaria ). En qualsevol cas, també cal dir -pel que fa al personal- que la mesura ha estat acceptada pels seus representats. Per tant, ells sabran......
Per altra part, em consta que s'ha rebutjat en les dues qüestions ( conveni i rebaixa de sous ) el suggeriment del reconeixement del deute per part de l'ajuntament i l'EMD respectivament, amb el compromís de fer-li front en sortir de la present dificultat econòmica.

dissabte, 5 de novembre de 2011

Michael -Antoni- Jackson

Per qui el vulgui contractar, en soc el representant:

dijous, 3 de novembre de 2011

Coses que passen


Està comprovat empíricament que.....

Quan necessitis obrir una porta amb l'única mà lliure, la clau sempre estarà a la butxaca contraria.

Quan tinguis les mans brutes de greix, et començarà a picar el nas.

És igual per on obris la caixa de medicament. Sempre et molestarà el prospecte.

L’assegurança ho cobreix tot. Menys el que passa.

Si mantens la calma mentre tots perden el cap, sens dubte és que no has captat el problema.

Si a una taula hi han varis comensals i un plat al mig per anar picant, sempre s'acabarà dient: " va acaba-t’ho" , " no, tu" , " per a tu "..

Si només hi ha dos programes de TV que valguin la pena, seran a la mateixa hora.

La probabilitat que et taquis menjant, és directament proporcional a la necessitat que tinguis d’estar net.

Quan desprès d’anys d’haver guardat una cosa sense usar-la decideixis llençar-la, no passarà una setmana que la necessitis de veritat.

Si no te'n vas a dormir perquè estàs esperant una trucada de telèfon, quan ho facis, no passaran cinc minuts.... i hauràs rebut la trucada.


dimecres, 2 de novembre de 2011

Qüestió de xifres

És ben conegut que quan es parla de xifres o de fer valoracions d'aquestes, les discrepàncies sempre es fan presents, i es curiós, perquè, no parlem de filosofia ni de política. O sí ?. Tan se val que parlàssim d'assistents a una manifestació, a la fira del Rovelló, de l'oli, d'ExpoEbre o la de Mora la Nova. La quantitat sempre s'unfla, per si de cas. Amb la circumstancia, en el cas de les fires, que tenint en compte que a la majoria no és cobra entrada, el control dels visitants és més que complicat, i discutible la seua quantificació. És igual, val més pecar per excés que per defecte. I si es tracta de competir amb el poble -o ciutat- veïna, més unflada. Res comparable però, amb el que passa amb la "Feria de Abril" de Barberà del Valles, allí ja els conten per milions.

Tota aquesta reflexió, de fet, m'ha sorgit pensant amb el primer motiu de l'entrada i que té més explicació temporal. Fa un parell de dies vaig sentir per la tele com asseguraven que a Catalunya es consumirien 900.000 quilos de panellets. Vaig dir, calla, agafa la calculadora. Faig la divisió i em surt la mitjana de 120 grams x persona. Voleu dir que no és molt ?. A més, tenint en compte allò de l'estadística i el pollastre, algú se'n haurà menjat un quilo. No pot ser. Quelcom semblant passa tots els anys amb les mones de pasqua o les coques de Sant Joan.

Potser el que passa és que tots portem dins un pescador o caçador en potencia: la qüestió es contar més del que hi ha. A descomptar a tota hora som a temps.