divendres, 30 d’abril de 2010

Barça-Madrid i Madrid-Barça


D'un temps cap aquí he pogut constatar un evident - per a mi- canvi amb els desitjos expressats per les respectives aficions del Barça i del Madrid quan es tracta de contestar sobre qui és vol que guanyi un determinat partit del respectiu rival quan aquest és juga alguna cosa important. Aquesta resposta, que ara no hi ha cap inconvenient de manifestar-la inclús públicament, casi sempre va en el sentit de que perdi l'equip rival, i a més s'hi sol afegir sempre. Aixo que podia semblar més o menys normal en el context d'una rivalitat entre els dos equips més grans d'Espanya, no fa gaire temps, si el rival jugava contra un equip estranger, i més si el que opinava era un aficionat del Madrid, aquest solia dir, al menys quan s'opinava davant d'un micro o càmeres i sobre tot si el que contestava era conegut, que " hombre, no deja de ser un equipo español, que nos representa etc ", Ara, aixo s'acabat de manera radical, de cada un que opini d'aquesta manera en podem trobar cent que diguin sense embuts que el seu desigs és que perdi el Barça. Al contrari no cal dir-ho, i potser mai s'amagat tant.
Des de la perspectiva d'un exercici de sinceritat, de treta de careta etc, pot ser fins i tot saludable que tothom s'expresse lliurement i digui honradament el que sent, però crec que, no és tracta d'una espontània mostra de sinceritat, més aviat respon a una animadversió latent i finalment indissimulada per part dels madridistes que potser sense arribar a "l'ultrisme" dels exhibidors de banderes preconstitucionals i altres símbols, també s'apunten a l'anticatalanisme i son capaços d'abstreure's del seu nacionalisme fins a renegar del Barça com un "equipo español".
Que conste que estic parlant del ciutadà de a peu, normal i corrent, no fanàtic ni ultra. N'hi ha d'altres, com ara el cap d'opinió de l'ABC que vaig veure l'altre dia a Intereconomia ( no soc perfecte ) contant que quan marcava el Barça en un partit internacional, deia " Gol........ y viva Espanya". No, no em refereixo a aquests tipus d'ultres espanyolistes provocadors i imbecils.
Ja se que sempre haurà existit, com aquí, però ara el que sorprèn és que sigui tant descarat; inclús a nivell de programes de televisió, radio, premsa etc.. Ja fa anys que van començar les tertúlies sobre futbol a la televisió ( La graderia, La barberia, Força Barça etc. ) però tot i haver partidaris declarats d'un i altre equip, davant de partits internacionals, mai s'atrevien a dir que volien que perdes l'etern rival. Ara sí.
Soc prou conscient que des del punt de vista d'un independentista o nacionalista radical català, aixo de que al Barça o inclús Catalunya no és defensi com quelcom espanyol ja li pot anar bé i ho pot valorar com un avenç, però jo no estic gens convençut que sigui bo i sobre tot rendible per a natros.
Tothom s'omple la boca en dir, o desitjar, que no s'ha de mesclar l'esport i la política, però, en futbol principalment, crec que aquesta mescla no és pot amagar i si a sobre comptem amb personatges com Laporta, pos encara menys.
Per a mi esta clar que, de la mateixa manera que a Catalunya pot està creixent l'independentisme o, si més no, el sentiment de mal tracte per part de "Madrid", allà ha crescut el sentiment separador i ja no s'ho amaguen.
Se'm pot dir que tot plegat no te res a veure amb les qüestions polítiques i d'identitat i que simplement correspon a una normalització de les respectives aficions, com passa a altres països del mon sense problemes identitaris i de nacionalismes com aquí i que simplement hi hauria que inscriureu en el normal desig de l'aficionat que, després de voler que guanyi el seu equip, vol que perdi ( sempre ) l'altre. TANT DE BO.

dilluns, 26 d’abril de 2010

Utilització política


L'Informatiu Jesusenc és una revista que edita l'EMD de Jesús. Jo ja entenc que és molt difícil, des de la política, sostraure's a la possibilitat de no fer una utilització partidista d'una publicació que arriba a totes les cases de Jesús i per tant aquesta temptació és molt sucosa i per no caure-hi s'ha de tenir molta categoria i escrupolós sentit democràtic .
Al número corresponent al mes d'Abril i a la pagina 25 hi ha una nota ( es pot veure clicant sobre la foto de dalt ) a l'apartat d"'entitats" que titulen "La plataforma Salvem lo Canalet es reuneix amb Artur Mas". En principi, si deixem a part el titular, no hi hauria massa cosa a dir, una nota mes d'una entitat del poble que, com qualsevol altra, té tot el dret a que se li publiqui.
Peró alguna cosa em fa olor a partidisme i aprofitament il·licit. Si la nota esta redactada per la plataforma és del tot criticable la forma en que és fa la pilota a CIU, a Mas, Oriol Pujol, Rull, Bel, Panisello, Roigé, Sancho i Pallares (que van llogar un autobús ? ) i més si ho contraposem amb la critica explicita al PSC local, encara que s'hagi d'anar a la referencia del ple, que, parlant d'una visita a Mas, tant i pega com i diu.
La llastima és que a la nota no se'ns explique quin va esta el compromís del Sr, Mas en el hipotètic cas que arribes a presidir la Generalitat. Ara, ens expliquen a la "nota de la plataforma" quina és la postura de la Federació ( de CIU ) " servir d'infraestructura general i esta al servei dels municipis ", sensacional, imaginatiu i original.
En definitiva, com que és increïble que aquesta nota hagi estat redactada per la plataforma, per partidista i excessivament laudatòria; del que fa olor és d'una autoria que no és la que hom pot pressuposa al anar encapçalada amb el títol de " Entitats". Sembla més aviat una nota de premsa de Convergència. No és lògic anomenar a tots i cadascun dels assistents polítics i no fer-ho en cap dels de la plataforma. Vergonyós.

diumenge, 25 d’abril de 2010

"No m'interessa"


Quan algú, normalment en hores de dinar o sopar, et truca a casa i t'ofereix algun servei i tu li dius " No m'interessa "; com s'acostuma a dir, quina part del " no m'interessa " deu ser la que no entenen? . El " no m'interessa " ho dic quan l'actitud no és el suficientment amable, però quan l'interlocutor/a si que ho es, hi anteposo " ho sento....". Pos ni en aquest cas l'actitud és la de plegar veles i acomiadar-se.
Evidentment la feina del que truca és fer el pesat, insistir i intentar captar un nou client o, si és el cas, fidelitzar-lo etc. però tant i tant s'ha d'insistir? Aixo si, hi ha unes quantes reaccions que no fallen mai. Una seria, "Ai, fill meu, estem a l'atur", l'altra: " ho sento però no estan els senyors " , també en una vessant més catxonda : " Com es nota que no ha consultat el llistat de morosos" . Una vegada en vaig fer servir una que va fer efecte immediat, va ser a traves del mòbil i m'oferien canviar de companyia ( d'aquestes n'hi ha moltes ), la trucada era de Movistar, nomes va calgué que digues: " ho sento però resulta que treballo a Vodafone ".
També hi ha qui opta per penjar automàticament sense deixar ni acabar que et plantegen el que volen, home aquesta em sembla massa dràstica. Ara, és la més expeditiva i segura.

No cal dir, però, que qualsevol que ens toques fer aquests tipus de trucada, poc més o menys, faríem el mateix.

dissabte, 24 d’abril de 2010

Quan la guitarra parla ( 12 )

John Williams, ( no confondre amb el compositor del mateix nom i autor de la banda sonora de Tiburón, E.T., Superman, La Guerra de les Galàxies etc. ) és un guitarrista australià al qui Andres Segovia batejà com "Princep de la guitarra", també ha estat qualificat com "El guitarrista més consumat i versàtil del mon", aixi com "L'ultim mag" . Interpretant Asturias, del català de Camprodon Isaac Albeniz, diuen que és dels millors, sinó el millor.

divendres, 23 d’abril de 2010

Sant Jordi


Llibres, roses, escriptors, lectura, intercanvi, vendes, comerç, llibreters, negoci, carrer, gent, taulells, firmes, territori, llengua/ües................... festa. Tot, i el mateix dia ( l'únic? )

23 d'Abril


Sobre la festivitat d'avui, Sant Jordi, no crec que hagin moltes coses a afegir de nou; conveniència de declarar-la festa nacional de Catalunya en compte de l'11 de Setembre, que si una festa de la cultura, del llibre, de la lectura, de l'amor -per allò de la rosa- . Tot perfectament digne de lloança, reconeixement i inclús orgull de que una diada com aquesta tingui el seguiment i èxit que té, tant, que altres llocs, inclús països, hagin intentat copiar-ho.
Peró precisament avui voldria fer unes reflexions, algunes en clau de provocació, perquè no? en relació al llibre i la lectura.
En una societat com la que tenim, on tots ens ho qüestionem tot, dic jo, que tampoc hauria de ser original fer algunes objeccions o qüestionaments a alguns tòpics sobre la lectura. D'entrada, hom considera que el llegir -sempre que es diu llegir, s'interpreta llibres- és recomanable, bo, educatiu, instructiu, saludable, divertit i un munt de coses més. Tot aixo és possible i segurament vertader, però no necessàriament ni obligatòria, al menys per a tothom. Anem a pams, primer que res s'ha de dir que estic parlant de llibres que no son els "d'obligada" lectura com podrien ser els de l'ensenyament, ja sigui obligatori o universitari, ni per suposat aquelles lectures per raons de professió o coneixement obligat etc.. Estic parlant exclusivament dels que es compren per plaer. Totes les virtuts que sovint s'atribueixen a aquests tipus de lectura, com aquelles que anomenava abans, no deixen de ser unes sensacions del tot subjectives, personals i intransferibles i no son en absolut extrapolables al comú dels mortals. És del tot creïble que una persona pugui gaudir extraordinàriament amb la lectura d'un llibre i arribi a experimentar un plaer indescriptible amb una novel·la, una poesia, una biografia o un llibre d'història, però no crec que aquestes sensacions es pugin universalitzar. Son molts els que defensen l'habit de la lectura com quelcom indispensable i convenient, però jo em platejo: lectura per a que? Per conèixer, per saber, per estricte plaer, per entreteniment?.....segurament que per tot o per cada una d'aquestes coses i segons els moments, però a la vegada, també dic...aquestes mateixes raons no les podem trobar igualment a la premsa o Internet si parlem de la paraula escrita, o bé en altres formats a traves dels quals ens arriba igualment la paraula, en aquest cas dita, com ara quan escoltem música, la radio, veiem la televisió, o una pel·licula?. Llavors, perquè el detriment d'aquestes activitats en favor de la lectura?. I perquè ha d'esser pitjor llegir mitja dotzena d'articles d'opinió a la premsa diària o a la pantalla de l'ordinador que un llibre de sis capítols que a més son del mateix autor? Algú podrà dir ( i no li faltara raó, segurament ) que la qualitat literària és troba als llibres i no a un article d'un diari, bé, jo diria que per a mi i el meu nivell d'exigència ja en tinc prou. I no dec ser molt lluny de la mitjana, quant en moltes ocasions s'ha posat de manifest que Tirant lo Blanc i El Quixot ( obres considerades mestres ) no és podria dir que hagin estat llegides de manera absolutament majoritària per la població. Tot i que molt pocs ho reconeixeran, uns pel que diran i altres perquè semblen encomanats d'allò que potser tenim interioritzat de que si llegeixes molt, a part de culte ( això sí ), seràs més feliç i més bona persona. Cosa que nego, clar. No tinc cap dubte que hi ha molta gent que ha llegit més llibres en un anys que jo amb tota la meva vida, que estan pendents de judici o sentenciats en ferm.
La lectura ens ensenya i instrueix per si mateixa, negar-ho, seria negar una evidencia, fins i tot encara que no ens agrade el que es diu, podem aprendre de com es diu, la construcció de les frases, significat de les paraules, utilització del llenguatge o simplement ortografia etc. això està fora de tot dubte.
Caldria acceptar per part dels que conformen aquest mon del llibre ( escriptors, editors, llibreters i lectors ) que també ells, i potser més que en altres sectors de l'activitat cultural, tenen les seves dèries, obsessions i les seves mirades per dalt de l'espatlla. Ja fa anys que dura la polèmica -interessada pels afectats- entre els escriptors mediàtics i els purs i fe-ten. Que no son llibres amb tapes, fulls i pagines plenes de lletres i paraules, els que escriuen els "Buenafuentes" i companyia?. Ah, que no és cultura? És possible que no aporte gaire a la literatura universal, però segurament com el 90 % dels llibres que es publiquen.

Per altra banda, els llibretes, avui, sobre tot si el dia acompanya, es freguen les mans pensant que vendran més llibres que amb mig any sencer, per tant, tampoc és descabellat concloure que tot plegat, encara que en aquest cas podríem dir allò de que és a fi de bé, no deixa de ser un festa amb una component evident d'esperit comercial i de negoci com qualsevol altre que, tot i saber tothom que molts dels llibres que avui es regalaran no s'acabaran de llegir mai, si més no, permetrà al final del dia poder dir: Hem batut el record de l'any passat. Tant de bo.
Per acabar, i amb coherència amb alguna que altra contradicció que més amunt he pogut deixar anar, confessaré que els programes que, des de sempre, més m'han agradat veure a la tele han estat els que parlen de llibres. Ja que no llegeixo ( llibres ), escolto. La gran desventatja és que, si no t'ho graves, no pots tornar a " llegir-ho".
En el que espero coincidir amb tothom és en que val més un dia com el d'avui que no pas deu dels convencionals, o extraordinaris per altres motius. I si no existís, convindria inventar.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Quan la guitarra parla ( 11 )

Tòpic entre els tòpics, clàssic entre els clàssics, però no per aixo menys fantàstica. És a la guitarra el que Para Elisa al piano. La que primer s'ensenya, la que primera s'aprèn.
Es tracta de Romance Anónimo i en aquest cas l'interpret és diu Shan Zhong.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Albert Gine, FINISHER



Una setmana abans de l'inici de la prova vaig fer una entrada informant i donant ànims a Albert Gine de cara al repte que tot just anava a emprendre i per al qual es venia preparant conscienciosament des de feia setmanes. És tractava de la Marathon des Sables al desert del Sàhara, amb més de 1.000 participants. Pos bé, aquesta finalitzà ahir dissabte i el roquetero Albert ha aconseguit no tant sols acabar-la, com es proposà d'entrada, sinó que ho ha fet en el lloc 43 de la general, que segons diuen els que n'entenen de veritat, és un gran resultat.
La classificació final es pot considerar tot un èxit, més tenint en compte que es tractava de la seva primera participació en aquesta prova tant i tant exigent i a la que estan cridats ( els que la competeixen ) nomes una elit de corredors.
Segons ens anava explicant el mateix corredor des del seu bloc el patiment i esforç, especialment en la primera part de la carrera i, sobre tot l'etapa reina ( 82 km. ) ha estat infernal: molt de mal d'esquena, llagues als peus, gana i calor, molta calor ( superant els 45º ), en definitiva, potser per tindre tant prop la setmana santa, un calvari. La cursa constava de 6 etapes i un total de 250 Km. amb un dia de descans després de l'etapa reina, els resultats per etapes han estat aquests:

primera etapa 29 Km. lloc 18
segona.......... 30............... 21
tercera.......... 40...............36
quarta.......... 82...............151
cinquena.......42................18
sisena............21................16

El temps total general ha sigut: 30 h. 56' 38'', amb una mitjana per hora de 8.05 km. la qual cosa, tenint en compte les condicions de calor extrema, arena, muntanyes etc, no esta gens, però gens malament.

Puça, com es coneix al "mundillo", es plantejava aquesta dura prova, a banda de la motivació per la superació personal d'un repte, també com a una mostra de solidaritat i superació de dificultats. Aquesta és la seva dedicació que ha deixat al seu bloc:
"Vull dedicar esta marathon des Sables a tota aquella gent que té aquesta malaltia (càncer) he corregut per vatros com mai, ho he donat tot, tot, pas a pas i ara sou vosaltres els que heu de lluitar per vosaltres mateixos, com mai, dia dia, pas a pas, la vostra Maraton és la vida i heu de lluita a muerte per ella. Molta sort i mireu sempre endavant, com he fet jo durant estos dies".
MOLTES FELICITATS

Rebuda a Roquetes dilluns la nit
video


Menció especial mereix també la catalana Monica Aguilera ( foto ). Primera dona a la classificació .

foto Albert: Teledeporte ( instants després de dir. " Vamos a muerte " )

dissabte, 3 d’abril de 2010

Calanda: Buñuel, tambors, préssecs.....

Ahir, divendres sant, trencàrem la tradició d'anar a fer frígoles, i tot i la relativa proximitat, per primera vegada vam anar a Calanda per veure el que és coneix com la " rompida de la hora " o " romper la hora ". És tracta d'un acte/cerimònia/tradició/espectacle que consisteix en una concentració de bombos i tambors que toquen tots a l'hora. A diferencia d'altres pobles del Baix Aragó de la ruta del tambor y del bombo que ho fan a les 12 de la nit del dijous, a Calanda, comença a les 12 en punt del migdia del divendres i ve precedit d'uns segons de silenci el qual és trenca per un cop de maça a un gran bombo per donar inici al trencament de l'hora que acostuma a fer algun personatge rellevant. Enguany ha estat la ministra Gonzalez Sinde, -"l'amiga" dels internautes- . A partir d'aquí comença l'atronador soroll que s'aturarà dos hores més tard, fins les 15:30 que començarà la processo del prego seguida d'una altra a les 20 hores. El dissabte a les 9 del mati és fa la de l'enterrament i a les 2 de la tarda es fa el silenci fins l'any següent.

Sobre els antecedents i historia dels tambors i bombos, la cosa es mou entre la llegenda i tradició, com sovint passa, clar. Hi ha motius per justificar la seva presencia a la Setmana Santa i suposo que també els hi ha per a no fer-ho. M'atreviria a dir que un percentatge molt alt dels que acudeixen atrets per aquesta tradició ho fan sense participar de la vesant de religiositat, com passa en altres llocs. Diria més, molts ni entren a l'església.
La gent que toca s'agrupa en el que anomenen quadrilla on hi ha persones de totes les edats, homes i dones, aixo si, tots van amb una túnica morada, del més menut fins al més gran.
Algun especialista sabria fer un anàlisi sociològic o antropològic de les raons i motivacions, però a mi em sorprèn algun que altre aspecte i ve al cap alguna pregunta: Fervor religiós, cívic o popular? Turisme, religió o tot a l'hora? Als bombos, cal pegar amb tantes ganes fins que surti sang dels mussos dels dits de la ma? El "romper la hora " és podria fer fora de setmana santa?. Sigui com sigui, val la pena la visita: un espectacle per a la vista......i menys per l'orella. Si a més afegim que és on va nàixer Buñuel, visita justificada.......I els que tenim una edat, el miracle del "cojo de Calanda" que ens explicaven a l'escola, crec recordar, quan és celebrava el mes de Maria.
Ah, també em va sorprendre no veure massa camps de presseguers.


video

Més fotos................................................................Aquí

Documental " Calanda, 40 años después " de Juan Buñuel, fill de Luis Buñuel.

.