divendres, 27 de novembre de 2009

" El problema és Catalunya "


Fa un parell de dies a la tertúlia de Punto Radio, el periodista Fernando Jauregui explicava com Fernandez Ordoñez, poc abans de morir li va dir: "No te engañes Fernando, el problema de España no es el Pais Vasco, el problema es Catalunya". I això sembla que tothom n'és conscient, es digui amb la boca petita o la grossa, i per tal de fer front a aquest problema , des de determinats ambients, sembla que no es mira prim i es posa tota la carn a la brasa per tal d'erosionar i emmerdar tant com poden les relacions Catalunya/Espanya.
És realment frustrant i una mica trist constatar com després de tant i tants d'anys de democràcia haguéssim avançat tant poc, sinó retrocedit, en el sentiment que envers Catalunya es te des del la resta ( jo encara ho dic així ) d'Espanya. .
M'agrada fixar-me especialment, però, en veus de persones que veuen la "cosa" catalana amb respecte i sensibilitat i si han de discrepar o criticar ho fan, però sempre sense partir de prejudicis i postures preconcebudes; un cas concret ( n'hi ha d'altres ) del que jo acostumo a beure per mig del seu bloc, es Ramón Cotarelo ( en aquest enllaç es pot llegir l'ultim post que ho demostra ). Es cert, efectivament, que hi ha gent que des de l'altre costat ens veu amb una altra mirada i fins i tot milita, des de fora, en el reconeixement de la identitat de Catalunya, fins i tot defensant el dret d'autodeterminació, però és igualment cert que aquestes postures de complicitat han anat escassejant cada cop més. A la transició eren moltes del veus que s'aixequen a favor de Catalunya, el que abans era majoritari, sobre tot des d'ambients progressistes, de Madrid sobre tot, ara son minoria, lo qual, perquè no dir-ho, també em fa pensar que alguna cosa potser des d'aquí no s'haurà fet del tot be i la pedagogia a fallat quasi del tot. Ni amb Pujol ( tot i el títol de "español del año" ) ni amb Maragall ( prematurament apartat ) ni Montilla, tot i la seva ascendència geogràfica, política ( ex-ministre etc. ). En definitiva el que resta pendent des d'anys i panys es l'encaix de Catalunya a Espanya i el pitjor del cas es que , des de la meva òptica, si això no es possible o molt difícil amb un govern d'esquerres a Madrid, imaginem-nos amb un del PP. Tot i allò de que el més paregut a un espanyol de dretes es un espanyol d'esquerres, lo qual, en massa ocasions si que sembla confirmar-se, malauradament.
A Catalunya es amplament sentida i estesa la voluntat i sentiment d'identitat pròpia que alguns portaran a l'extrem de l'ànsia d'independència i altres, com jo, que no ens agradaria arribar tant allun; al menys mentre es respecti la voluntat majoritària dels catalans i no s'utilitzen subterfugis disfressats de solemne legalitat per a escapçar i disminuir lleis aprovades als parlaments català i espanyol, referendades per la ciutadania i sancionades pel cap de l'Estat, com és el cas de l'estatut actualment vigent i sobre el que el T. C. ha d'emetre una sentencia un dia d'aquests. I segons algunes filtracions, ens trobem amb l'amenaça d'una sentencia que declararia inconstitucionals una seixantena d'articles així com la declaració de Nació que apareix al preàmbul. També val a dir que les filtracions poden ser una mena de globus per a sondejar l'opinió publica, sobre tot la catalana i fins que no es faci publica.....
Quan la gestació, tramitació i aprovació de l'estatut varem assistir a critiques absolutament desmesurades i al marge de la més mínima objectivitat que, entre altres arguments, utilitzaven el del trencament d'Espanya ( cosa que s'ha vist contrastada en el temps que l'estatut porta de vigència ), un altre argument força recorrent i aquest més general era que no responia a una demanda que estès al carrer ( per altra banda sempre s'acusa als polítics d'anar per darrera de la societat ) i quant ja no podien més, l'argument de que, al referèndum, el recolzament no va ser majoritari. Tot això sempre amb l'enganyós argument de que tot "es obra dels polític catalans, clar, no dels catalans" i molt em voldria equivocar però de cara a les dates nadalenques que ens aproximem a més d'un se li passara pel cap fer renàixer el boicot a productes catalans.
En aquest context, més que la l'opinió pública, la que si s'ha manifestat aquests dies ha estat la publicada. En un fet sense precedents els dotze diaris catalans més importants dels que es publiquen i tenen la seva seu a Catalunya, han fet un editorial comú que, com es lògic , s'ha publicat a tots ells provocant un enrenou considerable a la premsa de la capital del Reino. Davant l'escandalitzacio mostrada per la coincidència de tots els diaris, nomes cal dir que no es res més que una excusa per criticar el contingut: o es que també ho criticarien si es tractes d'un editorial conjunt que defenses la unitat d'Espanya o una postura contra ETA?. Pos això.

He trobat especialment interessant l'apunt que enllaço del bloc Aventura en la Tierra
"Quitad vuestras sucias manos del estatut"

.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Punts conflictius ( per a mi )

A principis de començar aquest bloc, concretament el 5 de setembre de l'any passat, vaig fer una entrada sobre el que considerava punts conflictius de transit per la senyalització, 15 mesos després tot esta igual. Amb l'esperança que a hores d'ara tingui mitja dotzena més de lectors i que algun d'aquests tingui la suficient potestat per a solucionar-ho i/o influir, torno sobre el tema. En aquest cas, a més, gracies als benvolguts amics de Google, amb el suport visual de la ferramenta de Google Maps.



Mostra un mapa més gran

En aquest cas podem veure com un senyal de cediu el pas causa uns malentesos innecessaris.
Tot i que evidentment el que te el senyal l'ha de respectar i prou, el cert es que no sembla massa racional que un s'hagi de parar per a que el que ve per l'altre carril del mateix carrer tingui preferència si vol girar cap a l'esquerra. Llavors, passa que el que ve ( del riu ) , si no sap que l'altre te el senyal i vol anar a l'esquerra lògicament s'espera, perquè l'altre, normalment, hauria de tindre preferència.



Mostra un mapa més gran

En aquest cas la problemàtica es de visibilitat i de falta d'un senyal. Com es veu a la imatge, si ens situem al semàfor d'abans del pont del tren a l'Avda. Generalitat i volem anar cap a l'esquerra, el que passa es que el primer carrer a l'esquerra es direcció prohibida, tot i que es el primer que hi ha immediatament després del semàfor i aquest, el que fa es regular el pas per al segon carrer ( paral·lel a la via del tren ) , Tampoc hi ha cap senyal de prohibit girar a l'esquerra a l'alçada del semàfor ( clar, potser seria contradictori amb el mateix semàfor ). De moment potser n'hi hauria prou en adreçar el senyal de direcció prohibida o posar-lo mes gros. NO deu ser casualitat ( com passa en un altre cas que comentaré mes avall ) que sovint he vist cotxes de fora que fan com si enfilessin el carrer Berenguer IV.



Mostra un mapa més gran

En aquest cas hi han pocs comentaris a fer. Aquest senyal de direcció prohibida esta anant del Sabeco en direcció col·legi Cinta Curto. Per a mi es el senyal mes inútil de tota Tortosa, No se per quins setze ous quan es ve del Sabeco/Mossos no es poden recórrer aquests 10 metros i s'ha d'anar cap a l'eix de l'Ebre i no es pot cap a l'Avda. Pompeu Fabra. Be, això de que no es pot es un dir; quasi tothom se'l salta ( de tota condició i "categoria" ). Estic parlant d'aquests que en compte d'infringir el codi, potser haurien de demanar que es tregues el senyal.



Mostra un mapa més gran

En aquest cas, a l'avda. de Colon, com deia abans, he vist molts de cotxes que venint del pont de l'Estat al semàfor del CAP continuen recte, la qual cosa fa pensar que es massa menut i per tant poc visible.

dimarts, 17 de novembre de 2009

Enrique Urquijo

Avui fa 10 anys que moria Enrique Urquijo, cantant de Los Secretos entre altres grups. Una de les cançons que més èxit li va proporcionar va ser Agarrate a mi, Maria; majoritàriament sembla que hi ha acord en dir que la lletra li va dedicar a la seva filla Maria, que tenia 5 anys quan la va escriure; però també he llegit alguna altra opinió que diu que es tracta d'una apologia de la marihuana, llegint la lletra, realment, podria interpretar-se així. Val a dir, però, que veient el vídeo de Youtube, la xiqueta surt a les imatges i l'altra maria, jo no l'he vist. Prefereixo quedar-me amb la primera creença.
Aquí trobareu més dades del cantant.
Que millor homenatge que escoltar la cançó:



En aquest enllaç es pot veure la interpretació ( potser millor ? ) de la mateixa cançó per part d'un altre cantant, també de veu esgarrada i també desaparegut: Antonio Vega:
http://www.youtube.com/watch?v=s-f2yMjR2ps

.

divendres, 13 de novembre de 2009

El sindicalista i El Bulli


Fa un parell de setmanes va aparèixer als mitjans de comunicació, sobre tot, val a dir-ho, al recentment aparegut diari dretà i del grup d'Intereconomia La Gaceta, la "noticia" de que el sindicalista membre de l'executiva confederal d'UGT, Iñaki San Juán , havia estat sopant al restaurant El Bulli de Ferran Adrià. El tractament evidentment era de denuncia e indignació pel fet que un representant i defensor dels treballadors, molts d'ells en situació de desocupació, es permetis gastar-se 300 € en un sopar en un dels mes reputats, sinó el que més, restaurants d'Espanya.
Es clar que el tema, amb les dosis apropiades d'hipocresia, pot donar de sí i es presta a la demagògia fàcil, al dia següent de fer-se publica la informació, el sindicalista va manifestar que ho havia fet amb els seus diners i que era un capritx que s'havia permès per primera vegada en la seva vida i afegia que segurament l'última. Aixi d'entrada, efectivament, pot xocar que una persona d'aquest perfil es permeti anar a un establiment d'aquesta categoria, i d'aquest preu, ara be, com ell mateix diu eren els seus diners. No obstant, de la mateixa manera que no sembla si més no estètic, poso per cas, que una persona que visqui a Pedralbes, sigui Alcalde del PSC d'una població com Santa Coloma i a més acudeixi fins l'entrada de la ciutat ( per que no el vegin els veïns ) amb un flamant i car Mercedes, tampoc ho sembla que un sindicalista vagi de Bulli. Dit això, però, el cert és que la hipocresia que demostren els que s'han dedicat a esbombar-ho i denunciar-ho es comparable al seu classisme. Com deia el dirigent del sindicat, ell, com qualsevol persona, amb els seus diners pot fer el que li roti, el que no es de rebut és que des de posicions ultra conservadores i assidus clients de card restaurants, s'escandalitzin per fets com aquests.
Si el cas l'analitzem baix el prisma d'una suposada coherència de la persona amb el que representa, també seria discutible que estes " obligat " a un determinat comportament per demostrar no se ben bé què. O no es menys cert que tothom ( incloent treballadors amb salaris mig/baixos ) ens permetem despeses no massa compatibles amb l'estètica ni que si diguen massa amb els nostres nivells d'ingressos?. Tots els banquets de boda que es celebren a restaurants de 150/200 € cobert, son de gent amb possibles o la majoria son d'assalariats?.
No fa gaire al programa Tengo una pregunta para Vd. Candido Mendez S.G. de la UGT va dir que cobrava 2.500 €/mes, la qual cosa no em sembla descabellada per cert, llavors, si posem per cas, San Juan en cobra 2.000, no s'ho pot permetre una vegada a la vida?.
Jo, si m'ho hagués de pagar, no ho faria, em doldrien els diners, però com deia ( carabassó ? ): cadascú es "cadasqual" .

Foto: La Gaceta.

.

dijous, 12 de novembre de 2009

S'acabat la crisi......


Avui he escoltat les noticies que deien que hi ha com una mena de cosa que dona entendre i deixa entreveure a traves d'una petita escletxa segons com i d'en quina manera que apareix una lleugera esperança que sembla donar a entendre la sortida de la crisi.
Després he descobert el que es veia a traves de l'escletxa, es la imatge que encapçala aquesta irònica interpretació. A jutjar per la imatge el sector immobiliari ha tocat fons, i com sigui que més baix no és pot caure, a partir d'aquí...cap a munt.
Metàfores a banda aquí tenim més informació del succés ( real ).

.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Vaixell de Grècia

Fantàstica cançó del gran Lluis Llach

Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.



diumenge, 8 de novembre de 2009

" Xiste " a Xilxes de Ximo

Òbviament aquest Ximo no soc jo però m'ha fet gracia. A pesar del munt de " X " del títol, l'acudit de verd no en te res. Ara, m'ha recordat un humorista valencià de fa uns anys que es deia Don Pio.

dimarts, 3 de novembre de 2009

l'oasi català


El diumenge passat El Periodico va publicar un Article de Vicenç Villatoro conegut escriptor i militant convergent on parlava sobre l'oasi català. Ell deia que aquesta expressió va ser encunyada l'any 1.936 i per raons que a la resta d'Espanya " es vivia un clima d’altíssima confrontació, crispació i violència " que no es vivia a Catalunya, motivacions que no es pot dir siguin homologables a les d'ara. El que si em sorprèn es que l'articulista no faci cap referencia a la utilització que, també els últims anys, se'n ha fet de l'expressió. Pel que jo he llegit i escoltat, sobre tot els darrers anys, aquesta expressió quan s'ha fet servir sempre ha estat en un sentit pejoratiu i irònic. Es a dir, es parlava de l'oasi català sobre tot des de fora de Catalunya amb un sentit irònic i vulguen donar a entendre quasi sempre que precisament d'oasi res de res, que si de cas era un oasi artificial on passaven exactament les mateixes coses que passaven a altres llocs, però aquí es tapaven o amagaven els mateixos mitjans de comunicació. Ara és curiós veure com molts articulistes i tertulians han capgirat el significat, escrivint i parlant de la definitiva desaparició de l'oasi sense caure en que aquell oasi no era res més que un miratge. El mateix per cert que, segons Villatoro, diu que passar al 36.
En qualsevol cas cal reconèixer que això sembla que s'acabat demostrant, ja sigui pel cas Millet i, ara recentment, per l'Alcalde de Santa Coloma, Bertomeu Muñoz, Macià Alavedra, Prenafeta etc. Per tant, oasi si, però artificial, ja sigui perquè s'amagava, no es descobria, no s'investigava o perquè no surava. Sigui com sigui, benvinguda sigui la neteja de corruptes i lladregots que, a pesar de tot, son descoberts i apartats graciàs a la mateixa democràcia ( i amb això ens hem de quedar si no volem caure en mans d'il·iuminats salvapàtries ). Això si, cal exigir ma dura -molt dura- per a tots aquells que, amb més responsabilitat que ningú per ser servidors públics, amb una total i absoluta falta d'escrúpol i decència democràtica s'embutxaquen els diners de tots.
No estaria de més també que els partits polítics en demostració de la seva autentica i irrenunciable voluntat de transparència i neteja d'individus corruptes, de tant en tant ens sortissin amb l'anunci de que s'ha defenestrat -de motu-propi- a algun càrrec public per aquests motius, sense que abans hagi hagut cap intervenció prèvia de la justícia. Serviria d'exemplaritat i credibilitat davant els ciutadans.

.

dilluns, 2 de novembre de 2009

Manifestació: Apunts al marge

foto: La Marfanta

Després de l'èxit de la manifestació que es va cel·lebrar el dissabte a Tortosa demanant treball, industria etc. i amb el rerefons de l'amenaça de tancament de Lear, vull detindrem en alguns aspectes col·laterals, al marge de la pròpia reivindicació:
El primer que sorprèn es la xifra que s'ha donat d'assistents, aquesta balla entre 16.000 i 20.000 segons sigui la font de la policia local o dels sindicats respectivament. Es una polèmica que darrerament ja ens te entretinguts cada cop que hi ha una concentració de gent als carrers, no fa gaire ja va tornar a plantejar-se en la que es va fer a Madrid en contra de l'avortament en la que els més optimistes parlaven de dos milions, els més moderats de mes d'un milió mentre que els es dediquen a analitzar-ho amb programes informàtics inclosos parlaven de 60.000. Sempre em pregunto: tant, tant, tant difícil es donar una xifra aproximada -realment aproximada- a la realitat per part, sobre tot -que aquesta es una altra- dels periodistes?. Pos es veu que si que, no es que sigui difícil, no, es impossible. Aquí, el dissabte, va passar el mateix entre 16 i 20 mil, i, ja t'apanyaràs. Tant de bo haguéssim estat 20.000 però el més probable es que amb la dosi oportuna d'interès per donar-li major transcendència el numero no passes de 6.000.
Un altre aspecte es el tractament que des de el cap i casal s'ha donat a la manifestació. Llegia ahir al Periodico una crònica en la que, primer titulaven que el clam era del Baix Ebre, sense fer cap menció expressa a les Terres de L'Ebre ( en una ocasió ja vaig fer un apunt sobre la omissió que des de fora es fa sovint ), tampoc feien cap referencia, però en absolut, a la presencia dels líders sindicals de Catalunya Josep Maria Alvarez d'UGT i Joan Carles Gallego de CCOO ( desconec si també estava el secretari general d'USOC ). Home, la presencia d'aquests líders en una manifestació a les nostres terres no es habitual i crec que, per altra part, si alguna virtualitat ha de tenir es que des de la resta de Catalunya i els poders polítics es visualitze el seu recolzament. Exactament el mateix va passar a la crònica de El Pais. Cap referencia.
Finalment, si voleu mes frívol però també te el seu que; a TV1 la corresponsal de Tarragona ( crec ) va dir parlant del lema de la manifestació, textualment: ...." volem fa(e)na, volem f(e)ina" va repetir, puntualitzar i traduir per si algú no ho entenia . El que passa es que la periodista no sap que aquí també diem "faena" i es correcte, tan correcte com feina. Ho vaig trobar d'una xorrada impressionant.

Com la cosa, avui, va d'aspectes tangencials, no aprofundiré, però trobo com a mínim curiós el que a la manifestació hi anés gent que esta ( ho hauria d'estar) directament implicada en la solució dels problemes de falta de treball i industria i que eren objecte de reivindicació. Gent que representa al govern i algun que altres director territorial.

.