divendres, 30 d’octubre de 2009

Imatges que fan mal


He vist els detinguts emmanillats, pel cas conegut com Pretoria, arribant a Madrid a l'Audiència Nacional per declarar davant Garzón, son imatges que fan mal pel que representen de descrèdit, amb mes o menys raó objectiva, de la política catalana dels polítics i de les persones, alguna d'elles amb títol d'honorables. No seré jo qui defensi diferents vares de mesurar i castigar als delinqüents en funció de la seva notorietat; millor dit, si que defenso la diferent vara, però per a castigar amb mes duresa a aquells que defensin i tenen l'obligació de vetllar precisament perquè coses d'aquestes no passin i finalment el que fan es aprofitar-se de la seva situació ( actual o passada ) per a exercitar el trafic d'influències a traves dels seus contactes, també actuals o passats.
I no vull deixar de dir que si be aquestes imatges d'avui fan mal per properes , en tant que afecten a Catalunya i als dos partits majoritaris -en el grau que es vulgui, però afecten- el fet de conduir-los emmanillats, però, es el mateix que es va donar farà un parell de mesos a les Illes amb uns dirigents del PP i que per part d'aquest partit es va criticar les formes de la detenció tot atribuint-ho a ordres polítiques etc. Es dirà el mateix ara, o es defensara com una actuació que ho mana el protocol policial com llavors?.

foto: El Pais

Em sembla d'especial interes per clarificador i documentat el següent article
de Aventura en la Tierra:
Chorizos transversales. Para entender el caso Santa Coloma
.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Manifestació

Amb el lema Volem industria, treball.... NO ALS TANCAMENTS s'ha convocat una manifestació a Tortosa per al dissabte 31 d'octubre a les 11:30 a la plaça del Carrilet. Per aquest motiu, els sindicats UGT, CCOO i USOC han fet public el següent comunicat:

PEL FUTUR DE LEAR ROQUETE
S

PEL FUTUR DE LES TERRES DE L’EBRE

Les Federacions de MCA-UGT, d’Indústria de Catalunya de CCOO i de USOC manifestem el nostre més absolut rebuig a la intenció de la Direcció de LEAR de Roquetes de deslocalitzar la producció i tancar el centre de treball. De la mateixa manera exigim, un cop més, un pla industrial que garantitzi la viabilitat del centre de treball i el manteniment dels 520 llocs de treball.

Al mateix temps volem denunciar la gran irresponsabilitat social implícita en la proposta de la direcció de LEAR. Deslocalitzar la producció amb el conseqüent tancament de la planta suposarà un veritable trauma social a una zona especialment castigada per la crisis i històricament abandonada per les administracions.

Els treballadors i treballadores de LEAR Roquetes no estem disposats a assumir la intenció de l’empresa després d’anys de dedicació i esforços en els que hem demostrat sobradament la nostra voluntat i capacitat per fer viable i competitiu aquest centre de treball, la situació actual només obeeix a una intenció calculada de la direcció de deixar podrir el futur de LEAR Roquetes aprofitant-se de la situació per justificar l’injustificable.

També volem manifestar en la present nota informativa la nostra crítica a la nul·la actuació de l’administració en el compromís per la viabilitat del centre de treball de LEAR Roquetes, així com, en la recerca d’alternatives industrials per a les Terres de l’Ebre. Els Sindicats signants hem manifestat en varies ocasions davant els diferents Governs de la Generalitat de Catalunya la necessitat de comprometre a la direcció del LEAR en el futur del centre de Roquetes i en la necessitat de dur a terme polítiques industrials específiques per a les Terres de l’Ebre, per desgracia la Política Industrial de l’administració catalana s’ha caracteritzat per la més absoluta absència, el que per un territori com el de les Terres de l’Ebre significarà enfonsar-se encara més en el subdesenvolupament econòmic vers el nostre país.

Per acabar destacar la nostra ferma convicció i compromís en la defensa dels 520 treballadors i treballadores de LEAR Roquetes davant de l’actitud oportunista e irresponsable de la direcció de LEAR, així com davant de l’abandó de l’administració.

Tortosa a 20 d’octubre de 2009.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Perquè........

....massa vegades em ve el títol de la cançó al cap ( avui també ).
Perquè sempre es el mateix: "una maçana". Si, una maçana +1+1+1+1, massa maçanes i massa cistells.
Perquè a mi no m'afecten els Gürtels, ja es el que espero ( no desitjo ), m'afecten i m'importen els altres Gürtels.
Es per això que, com deia Lluis Llach: Companys, no es això:


dilluns, 26 d’octubre de 2009

Crònica d'un trajecte ( curt )


Eren les 6 de la tarda tocades quan sortia de Tortosa cap a Jesús sense pensar en que per aquesta hora hi havia convocada una manifestació dels treballadors de Lear en protesta pel tancament de l'empresa. El transit, lògicament s'ha retingut i el retard ha estat de mitja hora. L'espera m'ha portat alguna que altra reflexió: Tots som potencials manifestants i tots potencials "perjudicats" pels efectes de les manifestacions, i en qualsevol cas, posats a triar, i amb un certa dosi d'egoisme, val mes estar entre els perjudicats pel transit que no ser dels afectats directes. Per tant, tot i que sempre cal minimitzar les conseqüències......benvingut sigui el retard si el motiu d'aquest serveix per alguna cosa.
L'espera també ha fet que sentis com un pare i dos mares ( suposo ) deien als seus respectius fills, davant la pregunta d'aquests sobre la manifestació: " tanquen l'empresa perquè se l'emporten a un altre país, que paguen menys als treballadors", " protesten perquè tanquen l'empresa ", " plega l'empresa ". Tot això, que no es literatura, ho he sentit des del cotxe i he pensat amb la curiositat lògica dels xiquets i la informació veraç dels pares. Molt be.
Nomes una cosa ha espatllat el trajecte, a les 18:30 exactament, tot just a la rampa del pont de l'Estat sortia un cotxe dels Mossos del costat de la parada de Bus en direcció a Ferreries; pos be, en veure'l, i donada la cua que hi havia, he fet el gest per a que passessin, efectivament, han passat i el conductor no s'ha dignat a aixecar la ma ni fe cap gest amb el cap en senyal de gracies, com fa el 100 % de les persones en aquest cas. I el pitjor es que, sense cap senyal d'emergència mes que les llum habituals, han posat l'intermitent de l'esquerra i per estalviar-se la cua, tot cometen una infracció, han girat cap a l'Avda.de la Generalitat.

Pirineu català

Voltant i girant per la xarxa he trobat aquest vídeo a Vimeo enregistrat per la zona del llac Sant Maurici. No sé si l'autor es un professional, en qualsevol cas la sensibilitat que demostra amb la tria d'imatges, musica i el moviment de càmera es fantàstic, val a dir que l'entorn ajuda, però. Per a goig de tots els que el puguin veure deixo aquí el vídeo :
Clicant sobre el nom de l'autor es poden veure alguns vídeos més... monso.
Aconsello veureu a pantalla complerta



dissabte, 24 d’octubre de 2009

" interpretacions "


Des de sempre m'ha interessat força el tema dels mitjans de comunicació, radio, premsa, televisió. Es evident que una manera d'estar minimament informat es a traves d'aquests; però no sempre es així: unes vegades per errors, altres per falta de rigor i contrast de les informacions i unes altres, les pitjors, des del punt de vista moral, per manipulació i/o sectarisme que solt anar acompanyat de l'interes empresarial i/o polític del mitja.
Quan de manipulació de dades es tracta ( per tal d'arrimar " el ascua a su sardina " ) el que es fa es " interpretar " les dades i estadístiques de manera que es dona a entendre tot just el contrari del que l'objectivitat exigiria, això en el pitjor del casos, quant no es tant greu ni descarat el que es fa es maquillar-ho, per a be o per a mal, segons convingui.
Sort que en aquest mon d'Internet, també per a be i per a mal, existeix tota mena de pagines, i una d'aquestes, (n'hi han altres ), es dedica precisament a descobrir aquests tipus d'errors no sempre involuntaris. El Web es diu www.malaprensa.com i com a mostra hi podem trobar el següent, referit a l'ABC: España, cuesta abajo.

.

dijous, 22 d’octubre de 2009

Françoise Hardy

Aquesta cantant, tot un mite de la musica pop a França, on va nàixer al 1.944, va publicar el seu primer disc al 1.962 ( amb 18 anys ) amb el títol que també corresponia al d'una cançó, Tous les garçons et les filles, que es convertiria en tot un clàssic i un gran èxit a tota Europa i ella en una estrella de la musica "Ye - Ye" juntament amb Sylvie Vartan, Sheila o France Gall.
Un parell d'anys més tard - al 1964-
aconseguí un altre gran èxit amb Mon amie la rose:



dissabte, 17 d’octubre de 2009

Però, com es possible?

que se'n riguin d'aquesta manera, pos si, es possible i lògic, al menys el del mig ( Joan Oliver ) director general corporatiu ( com li agrada repetir a Laporta ) del F.C. Barcelona. Ell te motius per riure i la resta, de plorar.
En la reunió de la junta directiva d'ahir van acordar ratificar al càrrec a l'exdirector de TV3 amb el govern de CIU, després de l'escàndol de l'espionatge, a més a més el president va explicar els motius que el van dur a pujar-li el sou fins a 600.000 € anuals ( 100.000.000 de pessetes ) ."És un home intel·ligent, competent i valent. I té tota la meva admiració" va dir el futur polític Joan Laporta.
Ja se que això de la moral es quelcom subjectiu i que cadascú ho aplica segons li convé, de la mateixa manera que l'alçada del llisto de la critica cap al altres mai coincideix amb l'alçada del llisto de l'autocrítica. Segur que al mateix Oliver se li hagués ocorregut algun que altre article dels que feia a l'Avui, criticant el fet.
El Barça òbviament te una economia sanejada, diuen, perquè això també es d'aquelles coses que canvien d'un dia per al l'altre. Segurament que te el dret a pagar al seus empleats de la manera que els hi semble, però a mi, en aquests temes de diners, sempre m'ha costat diferenciar el nivell d'ètica/estètica exigible a un que rep o paga amb diners públics d'un que rep o en cobra de privats; al final tot ho paguem tots, en un cas en impostos i en l'altre en el preu de les entrades, el preu de les samarretes, marxandatge o el mes important, quan a aportació al pressupost de qualsevol club, les televisions que son les grans financeres dels clubs, les quals intenten treure-ho amb la publicitat ( les privades ) i les publiques, si cal, a compte del dèficit, es a dir: entre tots ( d'una u altra manera) ho paguem tot.
En definitiva els 100 milions de pessetes ( si més no ) a Oliver es un vergonya i un escàndol. La qual cosa també hauria de fer pensar a mes d'un que critica el sou dels polítics que, com es possible que cobre més aquest senyor que qualsevol president de govern ja sigui autonòmic o estatal.
Per altra part, si les coses, políticament, van finalment com espera Laporta, sospito que a Joan Oliver el podríem tornar a veure de director de TV3, d'on va intentar emportar-se una milionada en concepte d'indemnització en fer-lo fora, quan el que tenia era un contracte mercantil, o de Conseller de la Generalitat. Temps al temps.

Foto: El Periodico

.

diumenge, 11 d’octubre de 2009

Rafa Pons, cantant

Aquesta tarda per casualitat he enxampat per la radio a un cantant sobre el que mai havia sentit parlar ni escoltat res i que cantava en directe una cançó que parlava sobre donar-se un temps les parelles en crisi etc. i m'ha agradat.
He arribat a casa m'he posat a buscar per Internet i, entre altres, he trobat aquest videoclip amb la cançó titulada Olvidate de ti on parla de coses que m'han fet exclamar:
i si fos veritat?


Las putas tienen nombre los mendigos pasado y todos los banqueros
un libro de Saramago
/ Tienen swing los perdedores/ Maldad las impresoras
Y más de un superhéroe
aún no pone lavadoras./ He visto ecologistas que van
pisando hormigas
/ Y algún hijo de buda que ha perdido la barriga.
Tú deja ya de huir…olvídate de ti.

Tienen salud los fumadores hambre los vegetarianos./ Bailan los cantautores las
canciones del verano.
/ Llevan bragas las turistas medias rosas los toreros
Y algunos comunistas van repartiendo dinero.
/ Si puede que algún día ovulen los
metrosexuales
/ Y hay quien jura que tienen amigoslos comerciales
Tu deja ya de huir y olvídate de ti.

Y deja ya de hablarme de tu miedo al amor / Yo también quise un día quemarte el
sujetador.
/ Pero ahora puedo ir a Ikea y sonreír./ Si yo paso de mí…tú olvídate de
ti.
/ Hay vida sin la playstation/ Tías buenas con bigote. / Y no cierran el cielo si se
empalma un sacerdote.
/ Acojonan los payasos,/ Tienen caspa los modernos
El tractor tuneado
los más fashions de mi pueblo./ Conozco a tres actores que no
se manifiestan.
/ Y puede que le salgan almorranas a la Beckham.
Tú deja ya de huir, olvídate de ti.


Tienen cara los taxistas
/Internet los jubilados / Pagan costo con visa muchos
universitarios
/ Hay cobardes que me asustan./ Gordos que son unos bordes
Machistas que disfrutan
si les soplan el cogote./ Si me atreví contigo a cantar
una de Perales
/ Tal vez halla un ciclista que respete las señales.
Yo pasaré de mí. Tú olvídate de ti.

Y deja ya de hablarme de tu miedo al amor / Yo también quise un día quemarte
el sujetador /
Pero ahora puedo ir a Ikea y sonreír./ Si yo paso de mí…tú olvídate
de ti.
Olvídate de ti. Olvídate de ti.

Si aparecen las arrugas
al llegar la primavera./Yo prefiero tu ternura que un pote
de aloe vera.


Insectes


Entreu i mireu les fotos, ja em contareu si després de veureu no us agafa alguna cosa així com un sentiment de culpa nomes pel fet de, al caminar, haver-ne xafat/matat algun d'aquests. El que faltava.
El nostre atenuant però es que ho fem involuntàriament, tot i que n'hi han que, cal reconeixeu, al veure'ls-hi la cara no caldria que s'apartessin, ho faríem matros de la temor que fan.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Teresa Forcades i la grip A

Teresa Forcades és una monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat. Te el doctorat en Salut Pública, metgessa de medicina interna, doctora en Teologia i autora entre altres del llibre "Els crims de les grans companyies farmacèutiques". Sorprèn el seu activisme i militància, més tractant-se d'una monja.
Darrerament s'ha publicat un vídeo, que mes avall podem veure, on al llarg de mes de cinquanta minuts explica les seves teories sobre la grip nova i la mes cridanera que qüestiona la vacunació per combatre-la.

En el següent enllaç de TV3 també es pot veure una entrevista que li van fer al programa Singulars


diumenge, 4 d’octubre de 2009

Mercedes Sosa

La cantant argentina que al seu país també era coneguda com La negra sosa ha mort als 74 anys a Buenos Aires. Va ser molt coneguda sobre tot en l'època de la transició juntament a Violeta Parra, Jorge Cafrune, Victor Jara etc. amb cançons com Gracias a la vida, Duerme negrito i Alfonsina y el mar, que mes avall es pot escoltar.
Segons explicava El Pais més de 700.000 missatges van bloquejar ahir la seva pagina Web de seguidors al saber del seu estat critic. La seva família ho ha volgut agrair amb una nota que ha titulat a todos.







Les 10:10


Tothom hem sentit parlar alguna vegada de les raons que porten a les marques de rellotges a que aquests apareguin marcant les deu i deu en els seus anuncis. Pos be, hi ha qui ha desarollat tota una teoria al respecte. Això es el que han fet al bloc saber curioso i que tot seguit reprodueixo:


Existe una tradicional regla publicitaria no escrita, según la cual todos los relojes deben señalar las 10:10 cuando son fotografiados para figurar en un anuncio.

Pero no es tal hora fruto del capricho, sino de un minucioso análisis estético de la imagen y de su impacto psicológico.

Para empezar, no resultan estéticas las horas en las que se superponen las agujas, pues da la impresión de que el reloj tan solo tiene una. Por ello se eliminan las 12:00, las 13:05, las 14:10, las 15:15 y las demás en que se cumpla esa regla. Por el mismo motivo se rechazan aquellas en las que las agujas estén muy próximas, pues ofrece una sensación de amontonamiento sin sentido al quedar libre el resto de la esfera. Parece que unos diez minutos (60 grados de arco) podría considerarse una distancia de separación mínima.

Tampoco son admisibles las horas en las que las agujas se oponen, pues dan la impresión de ser una sola manecilla que atraviesa la esfera por su centro, cual flecha de cupido atravesando un corazón. Por ello se eliminan las 12:30, las 18:00, las 08:05, las 17:55 y las demás en que se cumpla esa regla. Por la misma razón se rechazan, como en el caso anterior, las horas que estén muy próximas a ese ángulo recto de 180 grados de arco. Y también en este caso los diez minutos parecen corresponderse a una distancia de separación mínima.

Tenemos límites “superiores” e “inferiores” que no nos permiten acercar las manecillas a menos de unos diez minutos ni separarlas más de veinte, para mantener cierta “distancia de seguridad” respecto del ángulo nulo y del ángulo plano. Notar que si las separamos más de treinta minutos (más de 180 grados de arco) nos encontramos en la otra mitad en la misma situación.

Tal como está la situación con la esfera dividida en dos sectores (a un lado y al otro de las agujas), la solución más equilibrada visualmente es que uno de los sectores sea el doble de grande que el otro. Al dividir los 360 grados de arco en tres partes, obtenemos 120 grados de arco, lo que se corresponde con veinte minutos. ¡Ya tenemos el ángulo que deben formar las agujas!

En principio, cualquier hora que mantuviese las manecillas con un ángulo de 120 grados de arco serviría, pero es mejor no utilizar aquellas en la aguja larga señala al 12, al 3, al 6 o al 9, pues aunque muchos diseños sustituyen los números por señales, es muy habitual que estos números se mantengan. Y, en tal caso, la aguja podría superponerse con el número o estar demasiado cerca, dando sensación de continuidad y amontonamiento. La eliminación de horas como las 11:15, las 15:45 y otras como estas, dará a la imagen una mayor claridad.

Llegados a este punto son pocas la horas que nos pueden servir: las 00:20, las 01:25, las 01:50, las 02:55, las 03:35, las 04:40, las 05:05, las 06:10, las 06:50, las 07:55, las 08:20, las 09:05, las 09:25, las 10:10 y las 11:40.

A continuación eliminamos aquellas que su lectura comporte un valor negativo, como en el caso de las 02:55 o “las tres menos cinco” o las 04:40 o “las cinco menos veinte”, porque es preferible, a nivel psicológico, un lenguaje más positivo como “las cinco y cinco” o “las seis y diez”, por ejemplo. Así nos quedan ocho posibilidades, de las que eliminamos las 01:25 y las 09:25, porque esos veinticinco minutos suponen que la aguja corta esté a medio camino entre la hora marcada y la siguiente, formando un ángulo menor que el buscado.

De las seis restantes mantenemos aquellas que permitan ver claramente la marca del reloj, que se suele colocar en la parte superior, por encima del centro del círculo. Estas horas son: las 06:10, las 08:20 y las 10:10.

La primera de ellas no nos sirve en el caso de que se ponga alguna indicación —como el modelo o tipo de reloj— en la esfera, ya que el lugar idóneo es en la parte inferior por debajo del centro del círculo. Así que quedan dos.

Si la esfera fuera un rostro, las agujas dibujarían una mueca de tristeza a las 08:20 y una sonrisa a las 10:10. No resulta difícil escoger.

Las 10:10, hora conocida como happy hour por aquello de la sonrisa, es la elegida por cuestiones fotogénicas. Y la costumbre se ha seguido para los relojes digitales sin importar el modelo, la procedencia o el precio. Aunque algunas marcas intentan dar un toque de originalidad o rebeldía cambiando la hora, pero solo se atreven a cambiarla un poquito como en el caso del Omega que señala las 10:08, o el Pulsar que señala las 10:09. Y aunque la hora no tenga esta justificación en los relojes digitales, se sigue la costumbre en algunos de sus anuncios

Foto: eslux.com ( que no sigui dit, 19.900 € )

.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Los Módulos

Tot i la seva curta carrera ( 1969-1979 ) aquest grup va aconseguir uns grans èxits als principis dels 70. Potser el que més "Todo tiene su fín". La Wikipedia sobre la cançó i el disc que l'acollia ( Realidad ) diu això:

"Un classic del pop espanyol dels 70. Realidad es un vinilo de los pies a la cabeza, soberbio, un fascinante disco. Contiene una de las baladas más definitivas del rock en español, «Todo tiene su fin», que rompió moldes, acababa con la norma de que las canciones comerciales tenían que durar tres/tres minutos y medio. Además aparecía en la cara B del disco, destacando que ahí nada era de relleno. Esta balada cobró un gran éxito con la versión de Medina Azahara publicada en 1.997. Los pasajes románticos y melancólicos de Realidad, su cadencia, sus cambios de ritmo, la interacción de todos los instrumentos, los escalofríos que producen algunas notas del Hammond B-3 de Bohórquez, y en general esa sensación de que los Módulos habían conseguido construir una «muralla de sonido», contundente, sin fisuras".

El seu cantant, Pepe Robles després de més de 20 anys de la desaparició de Modulos va treure un disc en solitari amb el seu nom on hi ha una cançó que penjo juntament amb la mítica balada de Modulos ( tot i que la imatge no es la millor, val la pena )

Todo tiene su fin.