divendres, 31 de juliol de 2009

La verdad de las cosas ( Ramón Cotarelo )

Potser algú se n'ha adonat de que en la llista de links de la columna de la dreta en tinc un al bloc de Palinuro. L'autor es Ramón Cotarelo un catedràtic de ciències polítiques al que seguia fa anys a la Tertúlia radiofònica de Protagonistas de Del Olmo, de la que, segons em va dir en una resposta a un comentari meu, el van fer fora per pressions d'Aznar. Pos be, després de perdre-li la pista el vaig redescobrí al seu bloc, el qual segueixo assíduament i comparteixo la gran majoria d'opinions i reflexions polítiques i altres que hi publica.

En aquesta ocasió acaba de fer un article sobre l'assassinat dels dos Guàrdies Civils a Mallorca que comparteixo totalment i que reprodueixo tot seguit:


La pureza de la raza, la Patria en peligro, los derechos inalienables del pueblo, el amor a la tierra, la cultura ancestral, la lengua originaria, el espíritu colectivo, la autodeterminación, los atavismos seculares, las peculiaridades locales, la riqueza del folklore, la sucesión de generaciones, la interacción naturaleza-sociedad, el genuino valor de la etnia, el encanto de las costumbres populares, todo eso es mierda cuando se invoca sobre dos cadáveres de dos chavales de veintiocho y veintisiete años.

La revolución socialista, la emancipación del pueblo trabajador, el fin de la explotación del hombre por el hombre, la solidaridad entre los pueblos, la justicia social, la nacionalización de la industria, los servicios y el crédito, el progreso socioeconómico, los nuevos derechos sociales, la garantía de los bienes públicos, la socialización de las medios de producción, la redistribución, todo eso también es mierda cuando se reivindica sobre dos cadáveres de dos chicos que apenas comenzaban a vivir.

Y una mierda con otra mierda hacen dos mierdas juntas, las que llevan en el alma los asesinos que perpetran estas fechorías y quienes los jalean, apoyan, amparan y celebran, esto es, la parte de la llamada "izquierda abertzale", "patriotas de izquierda" o socialistas que hagan eso: mierda. (N.B. para el chivato de turno que luego se escandaliza en Kaos en la red o Rebelión: no sólo estoy llamando a la izquierda abertzale que calla y otorga en estos crímenes "granujas" o "correveidiles de los pistoleros", que también, sino directamente mierda).

Cuando una causa se defiende matando gente a traición la causa es mentira y quienes la defienden, meros asesinos, mentirosos, mierda. Toda la palabrería, la hueca ideología, las razones y los ergotismos, los sofismas y las justificaciones son eso, hojarasca indigna ante la realidad inmediata, palpitante, de un mal irremediable, el de dos vidas humanas que algún imbécil intelectual y moralmente abyecto (o varios) interrumpe abruptamente considerándose con derecho para ello. Más tarde, cuando estos concretos imbéciles abyectos estén cumpliendo las larguísimas penas de cárcel que les caigan, a lo mejor se hace la luz en sus obtusos espíritus y comprenden el inmenso mal que han hecho segando dos vidas humanas únicas, personalísimas, irrepetibles, en el altar de una obsesión, una estúpida quimera. Para entonces ya será tarde porque los muertos no resucitan. Pero sí cabe que los demás deseemos que los asesinos se pudran en la cárcel atenazados por la angustia de haber cometido un espantoso crimen por el que nadie los perdonará porque las víctimas ya no pueden y los demás no somos quiénes para perdonar una canallada que no nos haya afectado directamente.

Y quede claro de quién se habla aquí: los pistoleros y sus cómplices, esos intelectuales del rencor y la envidia, los fanáticos educados en el odio y la manga de cobardes que creen que así se aseguran de que no les suceda lo mismo que a los dos guardias civiles asesinados


.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Renaixement 2009

Acabada la festa del Renaixement suposo que es l'hora de fer els corresponents balanços i valoracions, cosa que jo no faré, ja hi ha gent que esta per això. L'únic que des de fora es pot constatar es que, aparentment al menys, de gent ( mes/menys ) se'n ha vist molta com tots els anys, les nits del divendres i dissabte es veia prou concentració així com la tarda del diumenge amb la desfilada.
Tot i declarar-me un fervent admirador dels Quicos, si que reconec que, a la Taberna D'Enrico, li caldria alguna innovació. Enguany mateix sinó hages estat pel canvi d'escenari i que la ballarina en compte de fer unes evolucions amb les cintes com feia altres anys, ara ho feia estil rapel penjada de la paret, ( per exigències de la nova ubicació ), les novetats haguessin estat inexistents, els mateixos gags, els mateixos acudits etc.
Segur que es una tonteria, però, posats a donar idees, a la persona que durant la desfilada se'n encarrega d'arreplegar les caguerades dels cavalls ( no hi ha festa a Tortosa sense cavalls, pel que es veu ) , ben be se'l podria vestir adequadament sense que desentones amb el conjunt.
Un altra qüestió menor ( o no ) es la configuració dels programes de ma, son poc operatius i per consultar-los s'han d'obrir pràcticament del tot, lo qual no caldria si el format fos de llibre i no desplegable.


Es evident però que el conjunt supera en molt a les petites errades o dèficits que hi han i que en línies generals es fa realitat allò que diu l'eslògan de L'ESPLENDOR D'UNA CIUTAT AL SEGLE XVI.


Si alguna cosa te de característic la festa es la seva vistositats i colorit i prova d'això son la quantitat de càmeres de foto i vídeo que es podien veure per Tortosa tot intentat plasmar-ho per a la posteritat i per poder véreu periòdicament. La foto de dalt vol reflectir això: expectació, espectacle i fins i tot fotògraf (s) -blocaire- fotografiat (s).

Mes fotos...........................................................................aquí

diumenge, 19 de juliol de 2009

Al 2010 més ..( o potser abans? )

De les fotos que vaig penjar a Picasa de les Festes Majors de Jesús em quedaria potser amb aquestes que ara vull destacar al bloc.


Sobre la primera ressaltaria el que es reflecteix en ella mateixa: festa i xalera, en la que uns protagonitzen i altre assisteixen com espectadors, uns actius i altres fins i tot passius.................Es la festa.

Com es pot veure no es altre que l'ex-cartero/Superman el que encapçala la desfilada.....


Les altres dos com es pot suposar corresponen a evolucions de retalladors de l'Aldea i Sant Jaume l'ultim dia de bous que, a pesar de no pogué fer-se el concurs, pel fort vent que feia, de retallades i salts igual n'hi van haver.



















dissabte, 18 de juliol de 2009

Festes de Jesús

Reina i acompanyant, tot just abans de sortir la vaqueta, clar.

Avui, amb l'estofat de bou i els focs d'artifici, s'acaben les festes Majors de Jesús, el festers han estat d'enhorabona des del dissabte passat ha hagut de tot, no se si per a tots el gustos, però cal dir que això sempre passa " nunca llueve a gusto de todos" . Si una cosa sembla que hauria de concitar unanimitat es el reconeixement que cal fer a totes ( suposo ) les persones que col·laboren per a que les festes tiren endavant. Un altre dia parlaré sobre el que penso de l'altruisme i col·laboracionisme al respecte, de moment acabem la festa en pau.
Voldria referir-me a un aspecte concret de la festa com son el que anomenem els bous. L'altre dia escoltava per la radio com una ex-ministra parlant dels Sanfermines defensava la regulació d'aquestes festes tipus encierros en la que les persones posen en perill la seva vida i ho comparava amb la obligatorietat que per exemple hi ha en l'us del cinturo de seguretat al cotxe. Mirant-ho be, efectivament, perquè han de vetllar i obligar a que no prenguéssim mes mal del degut i obligar-nos a portar el cinturo? si sense nomes podem provocar que ens féssim mal natros, exactament el mateix que amb els encierros o bous en general. Llavors, perquè no volen que ens féssim mal amb el cotxe si tenim un accident i en canvi se'ns deixa que el prenguéssim corrent davant el bou. No es coherent.
No seré jo el que proposara ni la prohibició dels bous ni tant sols la regulació de determinats aspectes, a mi no m'agraden especialment però be.....això no te importància.
Per tal d'intentar treuen l'aigua clara, sovint, solc establir comparacions i paral·lelismes en les coses (tot i allò de l'odi i les comparacions). Avui dia la majoria coneixem de l'existència d'una llei dita de Prevenció de Riscos Laborals sobre la qual als treballadors se'ns fa unes xerrades o cursets per tal d'evitar accidents laborals; llavors tornant amb les comparacions: Perquè tanta preocupació que el personal utilitze mitjans i Equips de Protecció Individual, que així es diuen, per a no prendre mal que, a mes, normalment es un mateix i en canvi no ens preocupem d'evitar els risc i perill evident d'accident greu o fatal d'una persona que corre davant d'un animal. Clar que algú menys incaut que jo podrà dir, no sense raó segurament, que la prevenció de riscos laborals es bassa exclusivament en l'intent d'estalviar costos immensos de la sinistralitat.
Tot i sent conscient que mentre la persona que es posa davant d'un bou ho fa voluntàriament i l'animal no, crida l'atenció veure com els animals tenen els seus defensors i les persones no. No es curiós?.

Dit això, el que realment volia dir era una altra cosa, també relacionada amb els bous i que es resumeix amb les següents preguntes:

-ES NECESSARI FER BOUS A LES SIS DE LA MATINADA POTENCIANT ENCARA MES EL RISC D'ACCIDENTS COM A CONSEQÜÈNCIA DE L'ESTOC ACUMULAT D'ALCOHOL AL COS?.

-ES NORMAL QUE PER LA TARDA S'AVISE INSISTENTMENT QUE NINGÚ MENOR DE 16 ANYS ENTRI A LA PLAÇA I A LES SIS DEL MATI, S'APLIQUE ALLÒ DE LA MÀNIGA AMPLA?

Per a qui vulgui veure imatges de les festes, aquí en tenim unes mostres:
( bous inclosos, perquè no? )
Segurament que en faltarien d'algun que altre acte ( balls, espectacle 7 cervells, paella, concursos etc ) però he anat on he pogut.

pubilles i ofrena
carrosses i concurs cambres
bous




divendres, 17 de juliol de 2009

Em sento escriptor


Els títols que poso sovint als meus escrits, com mana la mes elemental i mínima estratègia, intenten ser originals per tal de cridar l'atenció d'aquell hipotètic lector que circumstancialment o no aparegue per aquí; es per altra part, el que acostumen a fer els diaris amb l'objectiu d'atrapar al lector, aquests, inclús alguna que altra vegada porten tant lluny la filosofia del títol que el que diuen a l'escrit no correspon exactament amb el titular. En aquest cas, però, apart de complir amb el primer objectiu de flaix cridaner, compleix ( a mitges ) amb el rigor necessari, així, el titular intenta reflectir el que es diu aquí.
Dic que compleix a mitges en tant que si be es cert que em sento escriptor, aquest sentiment no correspon literalment a un estat de persona que escriu i per tant es escriptor que, dit així mateix, a part de pedant, seria incert i pretensiós. Em sento escriptor en la mesura que he entrat al bloc, allí on diu " nou escrit ", amb la intenció de fer anar una mica el teclat per tal d'actualitzar-lo sense saber gens ni mica de que, sobre, ni de qui escriure; i vet aquí que he pensat: Em sento escriptor: Estic davant del paper en blanc (teclat) i no se que escriure. .....Com diuen molt sovint que els passa als escriptors ( els de debò ).
Sera símptoma de síndrome d'abstinència blocaire!!!!

dissabte, 11 de juliol de 2009

El cami es llarg.....

i.. "me'n vaig a peu". Aquest es el títol d'una de les cançons que mes m'agraden de Serrat de qui ja era hora que en pengés alguna. A mes a l'entrada de la interpretació fa unes reflexions, iròniques en algun moment, sobre el català i els catalans que comparteixo plenament. Parla de la "mania" que tenim (mira quines coses) els catalans de parlar, escriure, néixer, enterrar-nos etc. en català. I ho explica amb simpatia i cordialitat sense estridències i amb normalitat però amb fermesa.

dimecres, 8 de juliol de 2009

"La poesia es un arma cargada de futuro"

Res puc, se ni tinc que afegir a la lletra ni a la interpretació de Paco Ibañez.
O si: la lamentable vigència de determinats actituds i comportaments.
Tot seguit, el poema de GABRIEL CELAYA sobre el que Ibañez en fa la versio:

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades:

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan
decir que somos quienes somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: Poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: Lo que no tiene nombre.
Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.