dissabte, 30 de maig de 2009

Simon & Garfunkel

Mític i gran duet, en aquest cas perdurable i no " per a l'0cassio " .
Penjo tot seguit les dos cançons mes conegudes, juntament amb Mrs. Robinson.
Es pot apreciar la gran diferencia d'edat entre una i l'altra, aproximadament 30 anys:

Els Sons del silenci



El boxejador

dijous, 28 de maig de 2009

Publicitat

Els dominicals del passat diumenge d'El Pais i El Periodico, suposo que amb els altres també, anaven embossats amb una publicitat de xiclets a mes d'un paquetet d'aquest producte. Varies coses m'han vingut al cap. Primer que res em va sobtar que una marca de xiclets tingui la suficient capacitat econòmica per portar a terme una campanya tant costosa que no solament esta en el valor de la publicitat en si, sinó amb el mateix producte que regala, encara que si la comparem en una campanya a la televisió d'uns quants dies, segurament no hi hauria color, el que no se és l'efectivitat de cadascuna. Per una altra part, trobo que l'embolcall que amaga el suplement i els xiclets te un cost a mes de per a l'empresa també per al medi ambient i la societat per la quantitat tant immensa de bosses que han d'anar directament a la brossa sense mes utilitat, ni tan sols, en el meu cas al menys, de llegir res de la propaganda. Mes enllà del primer impacte al veure la portada. To això, a mes, en uns moments en que es fan campanyes per tal deixar d'utilitzar les bosses "camiseta" dels supermercats.
També trobo una mica contradictori que l'anunci de la contraportada del suplement no pugui ser vist fins que es treu la bossa i que per tant per una part de la seva efectivitat, en canvi, curiosament si que han tingut en compte posar la portada del suplement a una cara de la bossa. Coses de la publicitat, que, segurament el que ho ha fet, en sap mes que jo.

dimarts, 26 de maig de 2009

Peter Seeger & Tao Rodriguez

El 23 d'Abril de 1.993 amb motiu del concert "30 anys al Vent" de Raimon al Palau Sant Jordi, juntament amb molts altres artistes, van estar Seeger i el seu net Tao. A mes de la mítica "Where Have all the flowers gone" ( que s'ha fet d'aquelles flors? ) van cantar:

Viva la quince brigada

diumenge, 24 de maig de 2009

Eleccions al parlament europeu


Ja se que a la campanya tothom ens dirà que a a Brussel·les es decideix mes del que els ciutadans ens pensem, que s'ha de participar etc. Tot deu ser cert, ara, entre elecció i elecció el que si es cert i evident es que de l'activitat dels eurodiputats en sabem ben poca cosa.
Per la meva part he de dir que en l'única ocasió en que m'he quedat a cas i no he anat a votar, va ser en unes europees, no recordo l'any però se que eren en les que es presentava Ruiz Mateos ( "toma ya").
En qualsevol cas, la sensació que tinc es la mateixa que amb el Senat i si mes no per l'activitat i feina de cadascú, aquí tenim un lloc on consultar i poder valorar, si no ho tenim clar.

Tolerància i respecte


Son, aquests, dos termes que tothom utilitzem d'una manera corrent i crec que no sempre donat-li el significat que seria de desitjar. Anem a veure, es diu que hem de ser tolerants amb els altres, veïns, immigrants, fills i en general amb tothom. De la mateixa manera es demana respecte en vers tothom. Jo diferenciaria entre tolerància i respecte i estic per assegurar que la majoria de vegades diem tolerància quan voler dir respecte.
Partim de la premissa que de respecte, efectivament se n'ha de tindre amb tothom, tot i que potser trobaríem també casos excepcionals de persones que no son dignes d'aquest, cal acceptar però que mentre no es demostri el contrari la gent es creditora de respecte.
Per a mi el respecte es allò que devem al altres i que ens fa, encara que no ho compartíssim, comprendre i no rebutjar les actituds dels del costat. Òbviament sempre que aquests comportaments no alterin ni s'immiscissin en els d'un mateix. Es precisament aquest fet de no afectació personal, independentment de l'agrad en que ho podem contemplar, el que diferencia el respecte de la tolerància.
La tolerància, es el que posem en practica quan actituds d'altres ens afecten objectivament o ens perjudiquen i si les permetem, estem sent a mes de respectuosos, tolerants; per a mi tolerar te la component de permetre des d'una vessant de superioritat i domini l'acció o actitud dels altres, per això deia abans que molts cops diem tolerància en vers a altres, sovint podem trobar gent que com a proba de tolerància diu "jo soc molt tolerant, accepto als immigrants, altres cultures" etc. quan el que estan fent es senzillament respectar a altres persones i altres cultures.
Sempre que parlo d'aquest tema poso el mateix exemple: Si al costat de casa viuen unes persones d'una altra cultura i per aquest motiu o pel que fos, vesteixin d'una manera diferent, porten mocador al coll, van a la mesquita o la sinagoga etc. jo amb ells no tinc que mostrar-me tolerant perquè no soc qui per tolerar-los ( "autoritzar-los" ) res del que dic que fan, en canvi si aquests mateixos veïns ja siguen de cultura diferent o igual a la meva, els pega per cantar, posar la musica a gran volum etc. a les 12 de la nit, i jo els ho consisteixo i respecto, llavors si que seré tolerant; perquè estan fent una cosa que esta fora de lloc i depèn de mi tolerar-ho ( "autoritzar-ho, acceptar-ho" ) o no.
Un altre exemple: si un fill meu arriba a casa a les 10 de la nit i no dic res, estic respectant la seva decisió, ara, si arriba a les quatre de la matinada, sense haver-ho parlat abans, i tampoc li dic res, el que estic fent es tolerar.
En resum, respectuosos tenim l'obligació cívica de ser-ho per principi ( ja veurem excepcions ). De tolerants, en la mesura que un pot acceptar se mes o menys perjudicat, cadascú ho serà en funció del moment i les circumstancies.

Per cert, ja se que el diccionari sobre la tolerància diu això: "Actitud teòrica i pràctica de qui respecta les conviccions d'altri en matèria religiosa, política, ètica, artística, etc, i no n'impedeix l'exercici", però com he dit, no estic massa d'acord.

foto: jardins del príncep.

Actualització.

Després de publicar el post me'n dono compte que m'he deixa't de dir un dels arguments que millor expliquen el que vull expressar. Es tracta de paraules mes que de fets. Quan s'explica una idea, pensament etc. si la nostra actitud es educada i de respecte, no es pot dir que es tolerant, no estem tolerant res a ningú que no en tingue el dret de fer-ho. El que estem fent es respectar. Una altra cosa es si acceptem d'algú que ens insulte i agredeixi amb les paraules, llavors, si ho acceptem, estem sent tolerants, perquè som natros els que tenim la potestat de decidir si acceptem, tolerem ,  aquesta agressió.

diumenge, 17 de maig de 2009

Marina Rossell & Paco Ibañez

Nou duet.
La cançó, no es de llavors, però els intèrprets, que senten admiració mútua, em traslladen a mes de 25 anys amb el temps i a un concert a Vilaplana que van oferir els dos cantants.
Ruta de Estrellas

dijous, 14 de maig de 2009

Nacionalisme(s)

A l'Estat Espanyol convivim en un tema/problema que sovint suscita i provoca enceses controvèrsies, interpretacions, postures diverses i sempre inacabades, això si. M'estic referint al nacionalisme, d'un i altre signe i d'una i altra banda ( no dic de l'Ebre perquè jo estic -físicament- precisament a la banda que sovint s'identifica des de l'oficialitat com a no nacionalista).
Pel seu especial interes que per a mi te el post, amb el que coincideixo amplament, encara que no fil parranda, tot seguit transcric literalment un article del catedràtic de ciències polítiques Ramón Cotarelo copiat del seu bloc Palinuro:

Con motivo de la formación del gobierno del señor Patxi López se ha oído en varias ocasiones, a veces incluso de boca del propio señor López, que en el País Vasco hay nacionalistas y "no nacionalistas". No lo dudo. No dudo de que hasta en el País Vasco haya gente que no sea nacionalista. Pero será una exigua minoría porque ese "no nacionalista" del señor López y, en general, de la opinión española es una forma de llamar al nacionalista español. De modo que lo correcto sería decir que en el País Vasco conviven (o no conviven y se llevan a matar) dos "sensibilidades", la nacionalista vasca y la nacionalista española; para entendernos, vasquistas y españolistas. No es infrecuente que en los antagonismos ideológicos del tipo que sea una parte se reconozca en su nombre y lo use con orgullo mientras que la otra reniega del suyo. Así, la izquierda suele hacer gala de su izquierdismo pero los de derecha sostienen que no son de derecha sino, todo lo más, de "centro". No siempre, claro es: hay gente de derecha que alardea de ello pero la inmensa mayoría trata de ocultar su convicción ideológica. Algo así pasa con el nacionalismo. En España los llamados "nacionalismos periféricos" (catalán, vasco y gallego) tienen a gala ser nacionalistas mientras que quienes se les oponen dicen no ser nacionalistas. Sin embargo defienden la nación española con uñas y dientes como si lo fueran.

Por no citar sino un ejemplo: en su primer tiempo de su primer mandato, siendo el señor Zapatero joven, inexperto y bastante ingenuo, en pleno debate de vestiduras desgarradas, honor ultrajado, dignidad pisoteada a cuenta de la nación española a la que se ofendía desde una ¡nación catalana! se le ocurrió decir que eso de la nación era algo "opinable" y casi se lo comen las huestes de don Pelayo, de fuera y de dentro de su partido. No ha vuelto a decirlo y, sin embargo, es de puro sentido común: las identificaciones colectivas sentimentales, como la patria, no son verdades apodícticas, evidentes desde el principio de los tiempos y a las que no quepa ignorar. Esa indignación calderoniana que mostró el señor Rajoy, poniendo el grito en el cielo, quería decir, por supuesto, que la nación española no es concepto relativizable sino, supongo, una esencia sub specie aeternitatis a la que no cabe relativizar so pena de cometer delito de lesa patria.

Completamente absurdo. Las naciones, las patrias son fenómenos contingentes e históricos que nacen, se trasforman y mueren, como todo. Pensar que la nación sea algo eterno, inmutable, incuestionable no sólo es una tontería sino que contradice los datos más elementales de la realidad y el sentido común.

No me remontaré a la famosa "unión de los españoles de ambos hemisferios" porque no me digan que eso fue hace mucho tiempo y que también en las Cortes de Cádiz se puso en circulación el concepto de liberal y ya se ve en qué se ha convertido, si bien esta sería una consideración que abonaría mi punto de vista. Hablaré de algo más cercano en el tiempo. En la España en que nací y me crié, los saharahuis eran españoles a todos los efectos políticos y jurídicos, gozaban de la triste condición de seudociudadanía de que gozaban los demás españoles y enviaban sus representantes a Cortes envueltos en sus chilabas, a hacer el ridículo delante del Caudillo también como los demás procuradores. Un buen día los marroquíes pusieron en escena la "gran marcha verde" y los saharauis dejaron de ser españoles de la noche a la mañana. No menciono el caso con ánimo acusatorio, ni defiendo que haya que ir al Sahara a liberar a esos "españoles" en cautiverio; lo traigo a colación solamente porque se vea que hay circunstancias en que se puede dejar de ser español, aunque al señor Rajoy le dé una alferecía. Y ese dejar de ser español, cuando es premeditado y voluntario se llama "nacionalismo vasco", por ejemplo. Obviamente, el tratar de impedirlo a toda cosa será el "nacionalismo español".

El nacionalismo español, como cualquier otro, el vasco o el gallego, es una actitud mental aberrante que supedita el juicio moral del individuo a los supuestos intereses de un ente problemático llamado "nación". Algunos dirán que es una definición radical y que hay nacionalismos que no son así. Respondo que el nacionalismo o es radical, esto es, busca la independencia, o no es nada; o es "sano regionalismo", como diría el señor Fraga, un chiste.

Ciertamente, la justificación y caracteres del nacionalismo será igual en un caso y en el otro: será el pasado, la tradición, el espíritu de los ancestros, lo que sea pero es seguro que habrá algo una de cuyas funciones sea mantener vivo ese espíritu nacional, como la vestales tenían la tarea de no dejar que se apagase el fuego sagrado. Por supuesto, esta conclusión sobre el origen del nacionalismo me parecerá siempre bastante pobre y carente de sentido, pero siempre me la he encontrado, incluso cuando está en juego el nacionalismo español. Lo mismo que sucede con los demás nacionalismos, pues ese es su ser.

El nacionalismo español es tan vigoroso y fuerte que impregna todo cuanto toca. Por ejemplo, no es infrecuente leer que el artículo 2 de la Constitución española fue una imposición procedente del exterior (y de más arriba) que los miembros de la Comisión Constitucional tuvieron que aceptar. Mi convicción es contraria a esta interpretación legendaria: el artículo 2 no se fraguó en el exterior y, si lo hizo, imperó indiscutido en aquella Comisión la mayoría de cuyos miembros era tan nacionalista española que no se le ocurría que se pudiera reaccionar en contra. Los lamentos vinieron después.

A su vez, los nacionalismos llamados "periféricos" son iguales que el español sólo que, al concebirse como lucha por la redención nacional, se dibujan como noble pretensión, combate y sacrificio y por eso alardean de su condición. Pero ésta es igual a la del nacionalismo español, tan triste y contingente como éste y tan vociferante en ocasiones como él. Digo esto porque, aunque el nacionalismo es una ideología radical que no tolera manifestación alguna que no sea ella misma o su directa negación, es decir, que no acepta que haya no nacionalistas de verdad, sin embargo estos existen. Palinuro es uno de ellos, pues considera el nacionalismo español (y, desde luego, la idea de la nación española) como algo tan problemático, equívoco y repudiable como los otros nacionalismos, siempre de acuerdo con nuestra definición de nacionalismo. Tan detestable es mentir, robar, matar en nombre de la nación española como de la vasca o la gallega.

La única diferencia real entre nacionalismos en España es que uno es el oficial y triunfante, el que tiene un Estado detrás que lo avala y los otros son meros proyectos, sin Estado propio y que, por lo tanto, aspiran a tenerlo, a separarse del nacionalismo español y establecerse como él, como un Estado territorial independiente. A estos efectos, el nacionalismo español es como la Iglesia triunfante mientras que los demás nacionalismos son Iglesias militantes.

El gobierno del señor Patxi López es un gobierno nacionalista español que tiene el apoyo del partido del señor Rajoy, quien considera que el concepto de nación española no es cuestionable ni relativizable.

La opinión pública española maneja esa quimera del "no nacionalismo español" de forma abrumadoramente mayoritaria, tanto que quienes sostenemos que el sedicente "no nacionalismo" español es en el fondo nacionalismo somos una minoría reducidísima y nuestra situación es muy desgraciada. Está claro que todos los nacionalistas periféricos sostienen este punto de vista, pero ello no es un consuelo para los españoles que también lo hacemos y, además, creemos que los nacionalismos no españoles son igualmente detestables.

El asunto está claro cuando se concreta en el derecho de autodeterminacion. Los no nacionalistas creemos que hay que reconocérselo a todos los que lo pidan. En teoría tendríamos que estar aquí acompañados por la izquierda que tradicionalmente ha defendido tal derecho de autodeterminación, pero eso ya no es cierto. El PSOE lo niega taxativamente e IU es ambigua al respecto pero, en definitiva, la actitud es también de "no". La izquierda se ha echado para atrás en el programa de la izquierda, así que me temo que españoles que defiendan el derecho de autodeterminación para los pueblos que habitan en España pero no se sientan españoles somos media docena y de lo que se trata, además, es de que no hablemos. Por supuesto, los nacionalistas periféricos están siempre encantados de que haya españoles que defiendan su derecho de autodeterminación pero son unos aliados desagradables ya que uno propugna el derecho de autodeterminación de los demás pero no tiene por qué estar de acuerdo con aquello a lo que aspiren pues el nacionalismo no español, repito, nos parece tan detestable como el español.

¿Por qué no es posible ser español, querer seguir siendo español pero defender el derecho de autodeterminación de los pueblos no españoles? Porque la opinión pública española, el Gobierno de España, los medios de comunicación son todos visceralmente españoles y no quieren ni oír hablar del asunto. Con lo cual, jamás se resolverá el contencioso entre nacionalismos ya que la única forma civilizada de hacerlo es poner la solución a votación, ver cuántos quieren quedarse y cuántos marcharse y actuar en consecuencia. Mientras no se demuestre que la nación española sólo está compuesta por gentes que quieren integrarla voluntariamente y no a la fuerza, no profesaré por ella el menor respeto.

Comentaris dels lectors sobre l'esmentat article.


dimecres, 13 de maig de 2009

Qui no te feina.......


juntament amb grans dosis de paciència i a mes es un artista, pot fer coses com aquesta de la foto, doblegant molt suaument, això si, el paper. L'autor es diu Simon Schubert

altres mostres

dilluns, 11 de maig de 2009

Raphael & Bunbury

Original i heterodox duet el que podem veure en aquests vídeos, el que demostra un vegada mes que la musica no sap ( o no hauria de saber ) de prejudicis ni complexes
Infinito



Amarga Navidad

dijous, 7 de maig de 2009

Blocs actius, inactius i morts


Tothom va poder observar la gran quantitat de blocs que van anar apareixen a les nostres terres ara fa un parell o mes anys. Repassant el moment actual dels mateixos, també tothom pot comprovar com alguns d'aquells han anat caient en l'oblit dels seus propis autors. M'estic referint a aquells que els seus autors son polítics o aspirants . No es casualitat que la majoria d'ells, van aparèixer o be tenien la seva mes gran activitat en vespres d'eleccions, ara, el que es pot constatar es que després d'aquestes, els seus autors, ja no tenen res o poca cosa a dir. Com es lògic i natural alguns anunciaven la iniciativa com una eina per a comunicar-se amb els electors i public en general i poder interrelacionar-se amb ells, però el cert es que la inactivitat d'alguns contrasta amb la regularitat d'altres. Repassem:
Dels que han anat deixant d'actualitzar, quasi o del tot, sobta el fet que, tractant-se de càrrecs públics, opten per deixar de tindre aquest fil conductor amb els electors que, a mes de servir per a donar informació de primera ma i rebre'n si s'escau, també serveix per que es visualitze públicament la tasca de cadascú; així, trobem com a casos ben simptomàtics als diputats Joaquim Paladella amb actualitzacions molt esporàdiques i sobre tot Dolors Lopez. També han anat abandonant el seu bloc fins la mor Ferran Bel, Meritxell Roiger, Ricard Fores i Enric Simó, d'aquests quatre darrers, es curiós -o no- constatar com la seva desaparició de l'Ebresfera va coincidir amb l'assoliment del govern a l'Ajuntament de Tortosa, uns, els tres primers, com a directes protagonistes i l'altre com a consort. Hi ha que veure les coses que tenien a dir quan estaven a l'oposició i el poc que se'ls ocorris ara al govern municipal. En aquest sentit, va ser als volta'ns de les eleccions municipals del 2007 que van aparèixer uns blocs especialment combatius i bel·ligerants amb Joan Sabate i el PSC parits tots ells per a la ocasió, La granera, La cabassera, unioxtortosa o algun mes que me'n deixo clarament proconvergents; de cap d'ells se n'ha sabut res mes. A tots ells els acompanyo el sentiment com a blocaires i els dono la enhorabona per la seva contribució a l'assoliment dels objectius. Quines coses!!!!!!!.
Una cosa son els suporters, que s'entén, però quant als "professionals", encara que es perfectament comprensible que quan s'esta al govern la feina augmenta, una entrada setmanal, nomes per cortesia, costaria tant?. La conclusió que em s'acudeix es la de que un cop s'esta exercint el poder ja no cal explicar, compartir, debatre o si mes no exposar.
En el cas dels diputats de CIU cal dir que existeix el bloc Ebrediputats des d'on periòdicament escriuen els seus diputats de l'Ebre, encara que sense signar l'autoria de cada entrada particular. L'equivalent per part del PSC seria Socialistes de l'Ebre si be en aquest cas els continguts del mateix potser se semblen mes al que seria un bloc de la federació socialista que a un bloc per a la " comunicació de parlamentaris i càrrecs electes", que es com es presenta.
Hi ha exemples que cal destacar per l'activitat prou regular que tenen, si féssim un rànquing la cosa mes o menys podria quedar així: Nuria Ventura, Pere Muñoz, Marc Ferreres, Antoni Sabate, LLuis Salvado, Andreu Marti, Joan Pere Gomez, La Comedianta tortosina Cartipàs de l'Amable Antoni Espanya i Vent de dalt. Joan Sabate i Jaume Forcadell, tot i estar actius, el seu ritme es prou relaxat, cosa mes estranya si pensem que son dos portaveus de l'oposició a l'Ajuntament de Tortosa.
Hi ha un cas que tot i tractar-se d'un regidor, no el consideraria un bloc estrictament polític, pels temes que tracta i pel fet que en algun moment podem trobar algun que altre comentari que no coincideix necessàriament amb la posició oficial del seu partit, cosa que difícilment trobarem en altres. En aquest sentit, aquest, estaria a mig camí entre el personal i polític, es tracta de Via Augusta que, sense dubte, es el mes actiu de tots amb una entrada quasi diària.
Tenim un altre cas paradigmàtic de bloc, tant actiu sinó mes que l'altre, no estrictament polític, que mes be s'inscriuria amb els personals o literaris però que per l'abundància d'apunts ( com ell diu ) ideològics, de fet, tot i no ser de disciplina partidària o de sigles, si que ho es de militància independentista. Es tracta del campredonenc Emigdi Subirats.
No cal dir que tothom es tant lliure d'obrir un bloc com de tancar-lo, simplement el que he volgut constatar, pel que fa als que tenen obligacions de caràcter polític o public, es la poca consideració d'alguns d'ells i també la fidelitat d'altres.
He de dir que tots els blocs que anomeno, per a be i per a mal, son els que tinc mes presents ja sigue per la seva rellevància o simplement perquè mes he seguit, potser n'hi han d'altres que m'he deixat, també per a be o per a mal.
Un cas curiós ( i l'ofereixo -per si no ho sap- a l'interessada) es el de la diputada del PSC Dolors Lopez. El seu bloc com ja he comentat, va deixar d'existir, ara be, exactament amb el seu nom, n'hi ha un que correspon a la Presidenta del PP ( precisament ) de Lleida, amb el mateix nom Dolors Lopez. A mes a mes per la xarxa hi han llocs on diu bloc ebrenc i amb la foto de la tortosina, l'adreça del bloc es de la Lleidatana.

dimarts, 5 de maig de 2009

Ferran Bel, el breu

No se si us heu donat compte però el nostre Alcalde la immensa majoria dels discursos els inicia amb el " seré breu ". No sé si és una premonició un desig o un reconeixement implícit de no saber massa el que dir; ell creu que es refereix a la brevetat del discurs, però el que ell encara no sap, perquè el traís el subconscient, és que ens esta transmeten el fet de la seva curta estança al front de l'alcaldia de Tortosa, a la seva talla física tampoc crec que es refereixi.

Si la raó es per la preocupació de la brevetat del discurs, ja un recurs que molts l'utilitzen al començament que es nomenar a totes les autoritats presents, mes enllà de cortesies mes o menys obligatòries: Alcaldes, diputats, senadors, alcaldes/presidents, presidents de clubs, de penyes, d'associacions de veïns i fins i tot de la comunitat de propietaris, sense oblidar, això si, a la resta, public en general ( 3-4 persones ) als que direm " senyores i senyors". Si per alguna cosa m'agradaria fer un discurs davant d'un auditori ple d'autoritats seria per a poder començar dient exactament això: " senyores i senyors "..................

Foto: extreta i convenientment retallada del Web de l'EMD de Jesús.

diumenge, 3 de maig de 2009

Serrat & Ana Belen

Com ja vaig fer fa unes setmanes, torno a penjar uns vídeos d'un altre ocasional duet musical, en aquest cas dels admirats Joan Manuel Serrat i Ana Belen.

Paraules d'Amor



Mediterraneo

dissabte, 2 de maig de 2009

Espectacular

Es curiós com a partir d'unes boletes imantades es poden aconseguir multitud de figures en tres dimensions. Una altra versió del cub de ruby?

divendres, 1 de maig de 2009

Mercè Lleixà

Trista noticia per acabar un dia festiu com el d'avui.
Ha mort L'actriu roquetera Mercè Lleixa.
Descansi en pau. Aquesta es la ressenya que n'ha fet el 3/24:

L'actiu Mercè Lleixà ha mort aquest divendres a Barcelona víctima d'un càncer. Tenia 49 anys. Amb un llarg currículum en el món del teatre, va fer-se popular entre el gran públic pels seus papers a les sèries "Nissaga de poder", "Laura" o "El cor de la ciutat". Va treballar sota les ordres de Ventura Pons, el 1991, a "Què t'hi jugues Mari Pili?". Llicenciada per l'Institut del Teatre, va formar part de diversos muntatges. L'últim va ser "La Colometa", al Teatre Nacional de Catalunya.

Nascuda a Roquetes va aconseguir fer-se un lloc en el món de la intepretació als anys vuitanta, poc després de llicenciar-se. El gruix dels seus treballs són al damunt d'un escenari amb més d'un quinxeza d'obres, com "La cantant calba", "Valentina" o "Les dones sàvies".


De la mà de Ventura Pons, a la pel·lícula "Què t'hi jugues Mari Pili?", va obtenir el Premi Nacional de Cinema i el de l'Associació d'Actors i Directors de Catalunya. La seva última intervenció a la gran pantalla com a protagonista va ser a "El Kaseron", estrenada fa només una setmana, i digida per Fele Martínez.

foto de l'Avui

Primer de Maig


Extret del manifest unitari que UGT i CCOO han fet amb motiu del primer de Maig,
el qual òbviament recolzo.



DAVANT LA CRISI: FEINA, INVERSIÓ PÚBLICA I PROTECCIÓ SOCIAL

El 1r de Maig, els treballadors i treballadores estam convocats a celebrar el Dia Internacional del Treball per fer front a la crisi i reclamar, amb fermesa, un nou ordre econòmic mundial, que situï les persones en primer lloc. Els sindicats i els treballadors i les treballadores a qui representam exigim als banquers, als governs i a les institucions que donin una sortida justa a la situació actual, i estam disposats a dur a terme el paper que ens correspon en la construcció d’un futur més just.
Amb la Confederació Sindical Internacional i la Confederació Europea de Sindicats, reafirmam el nostre compromís amb els drets humans arreu del món, amb la reducció de les desigualtats, amb la creació de treballs dignes, amb la fi de les situacions de pobresa i amb la distribució equitativa de la riquesa, i denunciam la vulneració dels drets laborals, sindicals i civils que cada dia tenen lloc a molts països del món. Expressam la solidaritat més ferma amb el poble iraquià, víctima d’una guerra il·legal i injusta, i amb els pobles que lluiten per la seva autodeterminació -Sàhara Occidental, Palestina-, i per això exigim a la comunitat internacional la recerca de sortides pacífiques urgents als conflictes que pateixen.
Per una sortida a la crisi favorable a les persones. La crisi internacional ha qüestionat un model econòmic capitalista que, a més de ser socialment injust i insostenible mediambientalment, ha fracassat estrepitosament en el terreny econòmic. El domini creixent de l’activitat financera sobre l’economia, el predomini de l’especulació per sobre de la producció de béns i serveis, ha arrossegat el sistema econòmic mundial a una situació de recessió. En aquesta situació, és fonamental recuperar la política
per donar hegemonia a la democràcia enfront del mercat.
Al costat de la Confederació Sindical Internacional i la Confederació Europea de Sindicats, cal revertir l’estat actual de l’economia mundial, amb l’impuls d’un nou model de govern del món financer i generant una regulació que restableixi la primacia de la política sobre les finances, del treball enfront del capital
especulatiu, i en què es fixin les condicions d’un nou model de repartiment i distribució de la riquesa.
La sortida de la crisi ha de marcar el final d’una ideologia de mercats financers desenfrenats, en què l’autoregulació s’ha evidenciat com un frau i la cobdícia ha anul·lat qualsevol consideració racional en detriment de l’economia real. Cal restaurar, en els mercats financers, la seva funció primària de garantir un finançament estable i rendible de la inversió productiva, i establir un model de desenvolupament socialment just i mediambientalment sostenible.
En unió amb la Confederació Sindical Internacional i amb la Confederació Europea de Sindicats, pensam que les polítiques dels diferents governs no han d’orientar-se al proteccionisme dels Estats ni al replegament als àmbits nacionals, sinó que urgeix un impuls d’integració política que garanteixi i harmonitzi homogèniament els drets socials i laborals en els diferents països. En aquest sentit, reivindicam la defensa del model social dels tractats de laUnió Europea.
Per l’ocupació, per la protecció social, per una economia productiva. A Espanya, els principals indicadors de l’economia són clarament negatius, com ho palesa la rapidíssima destrucció de l’ocupació -que ha assolit una xifra total de desocupats que se situa en 3,6 milions-, el consum en caiguda lliure, els forts ajustaments en la producció -que s’han anat estenent des de la construcció a la resta de sectors- i la caiguda tan forta de la inversió empresarial. La crisi internacional s’agreuja a Espanya per efectes propis derivats d’un model econòmic de creixement insostenible com a resultat del nostre feble model productiu. El nostre país requereix canvis transcendentals i urgents, però que no poden consistir en l’abaratiment dels costos laborals, tal com reclamen alguns sectors de la CEOE. La crisi no té el seu origen en el mercat laboral i, per tant, la solució no pot provenir de reformes laborals que només servirien per accelerar la destrucció de l’ocupació, igual que la reducció d’impostos i quotes socials només provocaria el deteriorament dels sistemes públics de protecció social, la reducció de la despesa social i el debilitament dels serveis públics. En aquesta situació, les mesures adoptades pel Govern no han aconseguit posar fi a l’intens procés de destrucció de l’ocupació, davant la gravetat del qual UGT i CCOO exigeixen un seguiment rigorós de l’aplicació dels fons d’inversió local i de dinamització de l’economia i de l’ocupació amb participació sindical, l’adopció de les mesures necessàries de reactivació econòmica, la dotació de liquiditat a empreses, a autònoms i a famílies, i demanen un impuls al diàleg social mitjançant un acord orientat a tenir més i millor ocupació, a ampliar la protecció social i a impulsar l’economia productiva. El Govern, els empresaris i els sindicats hem de concentrar tots els esforços en el disseny d’un nou model productiu. S’ha de respondre a la crisi amb força i frenar la destrucció d’ocupació, a més, cal impulsar un nou model de creixement que garanteixi la cohesió social.
A Espanya, la sortida de la crisi s’ha de traduir en un model de creixement sostenible, productiu i industrial, des de la qualitat i la innovació, amb drets, amb igualtat entre homes i dones, entre immigrants i autòctons, sense accidents laborals, amb protecció de les persones aturades, amb garanties per a unes condicions de vida dignes en què les pensions, l’educació, la sanitat o l’atenció a les persones en situació de dependència siguin drets consolidats.
Pel diàleg social i la negociació col lectiva. A través del diàleg social per a l’ocupació, la protecció social i l’economia productiva, aquest impuls necessari ha de ser complementat amb la negociació col·lectiva. Els sindicats més representatius hem consensuat i hem impulsat criteris unitaris per a la negociació col·lectiva amb l’objectiu de facilitar els processos de negociació i reforçar i millorar la seva articulació interna. Evitar que els treballadors i treballadores siguin els que paguin una crisi que no han provocat, combatre la precarietat de les condicions de treball i d’ocupació i impedir la seva utilització oportunista, constitueixen els eixos i els objectius sindicals bàsics per a la negociació dels convenis col·lectius d’enguany . Ambdós sindicats consideram que la negociació col·lectiva és l’instrument real i efectiu per millorar les condicions de treball i de salari a la vegada que per avançar en drets, impulsant el coneixement i la utilització dels drets reconeguts per la nostra legislació, juntament amb la generació i l’ampliació de drets personals i sindicals, amb l’objectiu d’aconseguir una major participació en el
desenvolupament d’un model de qualitat i competitivitat pensant en el futur.
Pel manteniment i la millora del poder adquisitiu. En línia amb els criteris i recomanacions de la Confederació Europea de Sindicats, defensam:
- Una negociació salarial que garanteixi la millora moderada dels salaris i del poder adquisitiu real. Aquest objectiu resulta possible en els criteris pactats en els successius Acords Interconfederals per a la Negociació Col·lectiva (ANC), i es pren com a primera referència per a l’augment salarial l’objectiu oficial del 2% establert pel Govern, segons la política monetària del Banc Central Europeu, tenint en compte, a més, els augments de productivitat i l’establiment de clàusules de garantia com a salvaguarda per afrontar possibles desviaments de l’IPC.
- Hem d’actuar per eradicar els salaris més baixos, especialment els més allunyats del salari mitjà nacional, ja que són una expressió de la precarietat laboral i de la injustícia social i van en contra d’un model de competitivitat i eficiència. Per això, hem d’actuar de manera sostinguda en el temps per augmentar els salaris inferiors, mitjançant la creació i la millora d’un salari
mínim garantit en la negociació col·lectiva.
Per la igualtat i la no discriminació. El principi d’igualtat i de no discriminació segueix sent vulnerat en l’accés a l’ocupació i en les diverses condicions de treball i causa greus perjudicis a les persones que són objecte de discriminació per raó del seu sexe, edat, ètnia, procedència, discapacitat o per una altra causa, per la qual cosa hem d’avançar en la seva eliminació i garantir el dret a la igualtat de totes les persones. Així, continua sent un objectiu sindical prioritari l’eliminació de les diferències retributives entre dones i homes, i per a això cal promoure les adequacions necessàries en la classificació professional, l’assignació i la valoració de funcions i tasques, les retribucions, els plusos i els complements salarials i socials. Per aconseguir-ho, seguirem impulsant l’adopció de mesures i de plans d’igualtat en els convenis i els acords col lectius.
Per la salut i la seguretat en la feina. La precarietat laboral, la subcontractació abusiva i la realització de llargues jornades de treball són alguns dels elements que de manera específica contribueixen al manteniment d’altes taxes de sinistralitat i altres riscos laborals, fet que evidencia la realitat sociolaboral del nostre país. El reforçament dels drets de representació i d’informació, l’establiment d’organismes estables per a la coordinació en matèria d’avaluació i de prevenció de riscos laborals entre les empreses contractades i subcontractades, i d’aquestes amb l’empresa principal, i l’elaboració de plans d’avaluació i de valoració de riscos laborals específics del sector que es tracti, són elements prioritaris per a l’acció sindical.
Per la millora de la protecció social, del sosteniment de l’activitat econòmica i de la transformació del model productiu a través de les polítiques públiques i d’inversió. El diàleg social és l’aposta de CCOO i UGT, però no volem un procés de diàleg social devaluat. Reivindicam l’impuls de les polítiques actives d’ocupació, la millora de la protecció per atur i la protecció dels drets dels treballadors i de les treballadores en els expedients de regulació d’ocupació i davant els acomiadaments. Proposam una nova estructura productiva basada en la qualitat de l’educació i la formació professional, en l’impuls de la R+D+i per a la millora de la productivitat i de la competitivitat, en la potenciació del sector industrial, en la reducció de la dependència exterior de l’energia i en la promoció de la política mediambiental com a factor de progrés, en la promoció de programes d’habitatge públic i l’estímul del lloguer, i en la prioritat de la despesa pública en infraestructures i en serveis socials així com en l’enfortiment dels serveis públics. UGT i CCOO convocam els treballadors i les treballadores, i la societat en general, a mobilitzar-se amb les seves organitzacions sindicals en defensa d’aquests objectius del 1r de Maig, juntament amb milions de persones que també ho faran arreu del món, en molts casos sense llibertat o sota la repressió, per l’ocupació digna, per una sortida a la crisi favorable a les persones, per un nou ordre econòmic mundial, pels valors de pau, de llibertat i de justícia social, per la defensa dels drets humans i per l’extensió dels drets socials i sindicals a nivell mundial.
VISCA EL PRIMER DE MAIG