dimarts, 30 de setembre de 2008

Irena Sendler

Res puc afegir. N'hi ha prou en escoltar, avançar i llegir......
Sendler va morir al maig d'enguany, als 98 anys.

( sento no saber adequar el format
al tamany de la pagina)






Aquesta es la frase de l'ultima pagina, que la fotografia tapa parcialment:
“No se plantan semillas de comida. Se plantan semillas de bondades. Traten de hacer un círculo de bondades, éstas los rodearán y los harán crecer más y más”

diumenge, 28 de setembre de 2008

Internet

Ja fa alguns dies , manel zaera al seu pioner i actiu bloc escrivia sobre els rumors i Internet. Estava escrivint un comentari, quan me'n dono compte que -com sempre- m'estava allargant, i es per això que decideixo penjar-lo aquí: Tot i esta d'acord amb el que diu, si que hi ha uns trets característics que fan d'Internet alguna cosa mes que un mig de comunicació.
Normalment haviat ens posaríem d'acord, si parlem d'un mitja de masses dels convencionals, sobre quins es poden considerar minimament seriosos, ja sigue escrit, radiofònic o televisiu i, al menys en teoria, als públics, però també als privats, hi ha un control i fiscalització i es pot actuar judicialment contra ells si arriba el cas, inclús es pot arribar a la retirada de la llicencia. A mes existeixen organismes, associacions d'espectadors etc. que denuncien els abusos comesos . A Internet difícilment s'actua, i quant es fa ( per denuncia dels afectats) la cosa ja ha donat la volta al mon.
A la xarxa, a part dels habituals "fisics", també n'hi han quantitats immenses d'altres mitjans que estan creats expressament per a manipular, intoxicar i desinformar, en canvi no tothom sap diferenciar-los; la pantalla del monitor, amb aparença mes o menys atractiva, tot ho aguanta.
Inclús deixant a banda les webs que podríem dir professionals, també ens trobem amb blocs, xats, forums, portals, comentaris a noticies ( també en mitjans seriosos) on si aboca tota mena de rumors interessats, insults, calumnies i animalades varies. Això, en general no passa als altres mitjans, i si passa es en llocs mes acotats, i crec que estarem d'acord que no es al Telenoticies o informatius.
Es curiós veure el comportament diferenciat de tots plegats davant d'opinions, declaracions, comentaris etc. en funció de si s'han fet a Internet o fora. Un exemple, que es il·lustratiu del que dic: Fa un mesos al programa la columna de TV3, Pepe Rubianes, va deixar anar un "a la mierda Espanya" ( o algo semblant) i tothom o casi, es va escandalitzar per les seves paraules, dites en un context i puntualitzades mes tard, pos be, si agafem els comentaris que sovint es fan al diari Avui ( suposo que en altres també ) sobre noticies relacionades sobretot amb Catalunya i el nacionalisme, fa esborronar la quantitat d'insult s i batxanades que allí s'amollen, des de un costat i l'altre, i que superen en molt al que va dir Rubianes; el diari no fa cap tipus de filtre ni te habilitada la funcio de la moderació dels comentaris, sinó que els penja automàticament, i a mes a mes, pel que jo tinc entès, la responsabilitat del que es publica a un lloc Internet, Web, portal, bloc etc. en principi la te el propietari del mateix. El que mai deixarien publicar a les pagines impreses del diari de paper, ho deixen al digital. No te massa sentit.
Vull dir que, si d'entrada ja hem de posar en quarantena allò que veiem a la tele, escoltem a la radio o llegim als diaris, com no haurem de posar-ho tot allò que apareix a Internet que , indubtablement - en quantitat-, es mes important la palla que el gra. Sobre tot si parlem de informacions, comentaris, rumors, noticies etc.
Per a resumir: un cop a la xarxa, igual podem anar a La Vanguardia, a La Marfanta a Palinuro que a Hazte oir o a una pagina on ens informen de com fabricar una bomba. L'esforç per a entrar a qualsevol d'elles es exactament el mateix, i tot es Internet.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Quan els ulls s'humitegen...........( 2 )

Fa uns dies encetava aquesta secció/apartat que podríem dir provocador d'emocions, i el vaig inaugurar amb una sola cançó de Lluis Llach, com sigue que el camp es tant gran ( i Youtube inesgotable ) a partir d'ara aniré penjant mes d'una interpretació o "provocació".
Sense perjudici de que en alguna ocasió deixe algun vídeo actual o de musica moderna, la intenció es recuperar aquells d'una certa antiguitat, perquè m'arriben mes, per nostàlgia? i també perquè de blocs que proposen aquella musica ja n'hi ha molts i a mes ja tenen la seva difusió del moment.
Avui, un parell de la mateixa cançó: "Where Have All The Flowers Gone"? de Peter Seeger; una amb Tao Rodriguez ( net) al camp nou, al concert dels 30 any de "Al vent "de Raimon, i subtítols en català i l'altra amb Peter, Paul and Mary



diumenge, 21 de setembre de 2008

Alzheimer

Avui a El Periodico hi ha un article de Pasqual Maragall, amb motiu del dia mundial de l'Alzheimer, malaltia que ell va manifestar que pateix, ara fa uns mesos.
Tot seguit reprodueixo l'article ( inclòs un paren-tisi al mes pur estil maragallia sobre el Barça) que he trobat enginyi-os i alliçonador:

Amb motiu del Dia de l'Alzheimer viurem una apoteosi de la compassió, una hemorràgia d'altruisme i una merescuda sortida de l'armari per a les pobres famílies afectades per aquesta malaltia. I dic bé, les famílies, perquè són elles les que pateixen el que els malalts ni tan sols, potser, saben exactament què els afligeix.
I en aquesta exaltació compassiva em sembla haver entrevist l'existència d'una trama complexa de sentiments creuats: els que pateixen la malaltia, tal com dic, són realment les famílies, amb més o amb menys fermesa, amb més o menys elegància. Els malaltets, sí, es veuen envoltats d'afecte, però estan, entre la causa i la conseqüència, entre la malaltia i la gresca compassiva que els envolta, com una mica més atabalats que abans. Per què deu ser tant d'afecte i tant de soroll, sembla que es pregunten. Un dia a l'any no fa mal, certament: encara sort que només és un dia.
LA COMPASSIÓ fa miracles i fa estralls. I no sempre en el sentit que es podria imaginar. La necessiten tant els cuidadors com els cuidats. Laborate stanca, diu l'italià amb llatina concisió: treballar cansa. Doncs bé, el que treballa no és el malalt: és el cuidador.

¿Deixar que els malalts es perdin pel carrer? Home, no. Tampoc tant. Però el dolor que pateix qui torna a passar per un parc pel qual no passava fa mesos i que sent com si fes segles que no havia vist, és agredolç. És una pena, però és també un retrobament; trobar una altra vegada les coses conegudes, trobar jove el que és vell, sorprenent el que és sabut. ¡Aprofundiu en aquest punt, doctors! Investigadors, personal acompanyant, familiars: no busqueu només dins del malalt la causa de la malaltia, sinó en el seu entorn; i en l'activitat, el remei. No dic que no s'investigui la proteïna assassina, sigui beta o tau: demano que es busqui fora del cervell i no només a dins; en l'activitat, en la llibertat de moviment i no tan sols en la medicació pautada i la cura atenta. Demano que es busqui també en un altre lloc el remei de la malaltia. I aquest altre lloc és la diversió, la llibertat; a risc de perdre's, sí, d'extraviar-se, però amb la recompensa de divertir-se, d'emocionar-se amb un gol de l'equip de casa o amb una pel.lícula sensacional.

Del Barça més val no parlar-ne: és l'equip dels patidors, dels patidors nats, i del que es tracta és de passar-s'ho bé. I del Madrid en parlarem encara menys. És prepotent i al damunt tampoc convenç. El nacionalisme de les retransmissions de la selecció espanyola de futbol, o dels partits de tennis de
Nadal, és simple i barat, gairebé diria que ofensiu. Jo m'he acostumat a mirar la tele oficial, apagar el so, i escoltar el relat per la ràdio, per alguna ràdio sensata.

Tornant al tema d'aquella demència senil, com se l'anomena tècnicament, i en resum, demano que es noti l'efecte i no que se senti la cura. El refranyer segueix sent la font més important de saviesa, i això és una cosa que hauria de ser una cura d'humilitat per als especialistes.
Deixeu que els malaltets es diverteixin i ja veureu com deixen de ser-ho una mica. Porteu-los a les festes de Monòver --poble natal dels meus avis, on vaig ser fa poc-- si és que els seus avis són d'allà, i si no, porteu-los a les festes del poble o ciutat corresponent, i us asseguro que tornen, si no curats, com a mínim en forma. S'ho hauran passat bé. Hauran visitat els familiars, hauran retrobat el seu passat remot; fins i tot hauran ballat, s'hauran menjat un filet i hauran cantat: tot això és bo. Això cura. La compassió mata.
I AIXÒ no vol dir que sense ajudes els malalts es curin i que sense família i amics puguin sobreviure. En absolut. A mi m'han salvat la meva família i els meus amics i amigues. Sens dubte. No del tot, però sí més que a molts. I m'ha salvat la notorietat. Lògic. I no em perdo ni encara que volgués: em coneix tot déu i em conec la ciutat fil per randa, encara que de vegades no la reconec.
No sóc, doncs, un cas corrent, ni potser repetible. Però si alguna cosa puc ensenyar als altres de la meva experiència és això: feu-me cas, divertiu-vos, passeu-vos-ho bé. És la millor medicina.

Amb aquest article de Pasqual Maragall, que jo no hauria pogut escriure, vull simbolitzar a tots aquells que pateixen aquesta malaltia, encara d'impossible curació, i sobre tot als familiars que se'n fan càrrec d'ells que, sobre tot en estats avançats, son qui més en pateixen les conseqüències i encara pocs ajuts efectius. A tots els hi dedico aquesta cançó de Luz Casal:

dimecres, 17 de setembre de 2008

AIG ...."la mes important del mon"

No fa ni 48 hores que vaig rebre la trucada d'una persona d'aquestes que t'assalten sense que tu hagis donat cap motiu ( diuen que ara ho volen regular, això ) d'AIG, amb la que volien vendre'm una assegurança, jo vaig preguntar: ING? no, no, em contestaren, segurament que des d'una sala de teleoperadores de ves a saber on, "AIG una gran multinacional, la companyia d'assegurances mes important del mon"... amb l'intencio d'impressionar-me, clar. I ves per on " la mes important del mon se'n estava anant a pique. Com es fa allò de bufar a traves dels dits index i polse, formant un cercle?. Pos això.
El següent vídeo ens explica una mica tot aquest mon; diuen que es d'humor, jo no estic tan segur.


dilluns, 15 de setembre de 2008

Quan els ulls s'humitegen i la pell sembla de gallina..( 1 )

Ja se que les emocions, ja vinguen motivades per alegria o tristor, son subjectives i el que a uns ens provoca que a la gola se'ns fase un nus, que la pell se'ns converteixi de gallina o que els pels se'ns posin de punta, a uns altres no. Per tant, i com es lògic, les emocions, com gairebé tot a la vida son lliures. Aquesta introducció be al cas per la seguretat que tinc de que quan algú vegi ( cosa improbable per altra part) el que aniré penjant en aquest apartat - que vull que tingué continuïtat- pot posar-se les mans al cap i no veure's identificat. Però be, es personal i intransferible. O no.
En qüestió de provocació d'emocions penso que, la musica, cinema, teatre etc. es en el que hi ha mes coincidència; també, encara que mes minoritari, potser la lletra ja sigue escrita o musicada.
Sense perjudici de que pugue deixar algun que altre vídeo actual o de musica moderna, la intenció es recuperar aquells d'una certa antiguitat, primer per gust, i segon perquè de blocs en els que ens proposen altra musica ja n'hi ha molts i a mes ja tenen la seva pròpia difusió.

Per iniciar aquest apartat he triat una actuació històrica de Lluis Llach al Camp Nou el 1985, amb el tema "Laura" dedicat a Laura Aimerich, que l'acompanyat al llarg de la seva carrera, tocant diferents instruments com la guitarra i acordió.




dimarts, 9 de setembre de 2008

Momentos felices

Cuando llueve y reviso mis papeles, y acabo
tirando todo al fuego: poemas incompletos,
pagarés no pagados, cartas de amigos muertos,
fotografías, besos guardados en un libro,
renuncio al peso muerto de mi terco pasado,
soy fúlgido, engrandezco justo en cuanto me niego,
y así atizo las llamas, y salto la fogata,
y apenas si comprendo lo que al hacerlo siento,
¿no es la felicidad lo que me exalta?

Cuando salgo a la calle silbando alegremente
—el pitillo en los labios, el alma disponible—
y les hablo a los niños o me voy con las nubes,
mayo apunta y la brisa lo va todo ensanchando,
las muchachas estrenan sus escotes, sus brazos
desnudos y morenos, sus ojos asombrados,
y ríen ni ellas saben por qué sobreabundando,
salpican la alegría que así tiembla reciente,
¿no es la felicidad lo que se siente?

Cuando llega un amigo, la casa está vacía,
pero mi amada saca jamón, anchoas, queso,
aceitunas, percebes, dos botellas de blanco,
y yo asisto al milagro —sé que todo es fiado—,
y no quiero pensar si podremos pagarlo;
y cuando sin medida bebemos y charlamos,
y el amigo es dichoso, cree que somos dichosos,
y lo somos quizá burlando así la muerte,
¿no es la felicidad lo que trasciende?

Cuando me he despertado, permanezco tendido
con el balcón abierto. Y amanece: las aves
trinan su algarabía pagana lindamente:
y debo levantarme pero no me levanto;
y veo, boca arriba, reflejada en el techo
la ondulación del mar y el iris de su nácar,
y sigo allí tendido, y nada importa nada,
¿no aniquilo así el tiempo? ¿No me salvo del miedo?
¿No es la felicidad lo que amanece?

Cuando voy al mercado, miro los abridores
y, apretando los dientes, las redondas cerezas,
los higos rezumantes, las ciruelas caídas
del árbol de la vida, con pecado sin duda
pues que tanto me tientan. Y pregunto su precio,
regateo, consigo por fin una rebaja,
mas terminado el juego, pago el doble y es poco,
y abre la vendedora sus ojos asombrados,
¿no es la felicidad lo que allí brota?

Cuando puedo decir: el día ha terminado.
Y con el día digo su trajín, su comercio,
la busca del dinero, la lucha de los muertos.
Y cuando así cansado, manchado, llego a casa,
me siento en la penumbra y enchufo el tocadiscos,
y acuden Kachaturian, o Mozart, o Vivaldi,
y la música reina, vuelvo a sentirme limpio,
sencillamente limpio y pese a todo, indemne,
¿no es la felicidad lo que me envuelve?

Cuando tras dar mil vueltas a mis preocupaciones,
me acuerdo de un amigo, voy a verle, me dice:
«Estaba justamente pensando en ir a verte».
Y hablamos largamente, no de mis sinsabores,
pues él, aunque quisiera, no podría ayudarme,
sino de cómo van las cosas en Jordania,
de un libro de Neruda, de su sastre, del viento,
y al marcharme me siento consolado y tranquilo,
¿no es la felicidad lo que me vence?

Abrir nuestras ventanas; sentir el aire nuevo;
pasar por un camino que huele a madreselvas;
beber con un amigo; charlar o bien callarse;
sentir que el sentimiento de los otros es nuestro;
mirarme en unos ojos que nos miran sin mancha,
¿no es esto ser feliz pese a la muerte?
Vencido y traicionado, ver casi con cinismo
que no pueden quitarme nada más y que aún vivo,
¿no es la felicidad que no se vende?

Gabriel Celaya

dissabte, 6 de setembre de 2008

Paco Ibañez

Des de sempre he sentit una especial predilecció per Paco Ibañez, per com a interpreta't i musicat moltes i moltes lletres de grans poetes: Machado, Alberti, Celaya, Neruda, Goytisolo , Arcipreste de Hita etc.. A mes a mes sempre ha estat un exemple de coherència personal amb els seus plantejaments musicals, polítics i ètics. Una altra cosa es veure la cara d'estranyesa d'alguna que altra persona ( normalment jove ) quan l'escolta. Es igual, també la musica clàssica sol agradar nomes a minories.

Unitat de radioteràpia


Aquest dissabte s'ha inaugurat la unitat de radioteràpia de l'hospital de Jesús, a càrrec del President Montilla. El que cal primer que res és felicitar-nos tots plegats per aquest nou equipament. Des de la Generalitat fins l'ultima persona que treballa en l'assistència sanitària, passant per la delegació de salut i el seu director Ismael Roldan al front, Ajuntament ( abans Sabaté, ara Bel) , lliga contra el càncer etc. tots, també, son mereixedors de l'enhorabona i felicitació. 



Aquesta Unitat de Radioteràpia és la primera clínica satèl·lit d'Europa, ja que disposa d'un equip de professionals que treballen en tot moment coordinats amb els de l'Hospital de Sant Joan de Reus, que és el centre de referència. La Unitat compta amb un accelerador lineal d'última generació i un aparell d'ortovoltatge per al tractament de tumors superficials a la pell. Aquest equipament, entre altres coses, estalviarà progressivament l'anada a Reus i Barcelona de molts pacients que s'han de desplaçar pel seu tractament. Cal reconèixer, com ho ha fet el representant de la lliga, Sr. Vallespi, que aquesta obra tan important va ser impulsada en el seu moment pel govern de Maragall i enllestida pel de Montilla i la Consellera Geli. Ni mes ni menys. Faig aquesta referència explicita dels subjectes del reconeixement, primer per justícia i després per deixar-ne constància. És sorprenent, com si s'hagués amagat expressament, com una obra tan important per a Tortosa i totes les Terres de l'Ebre, (estem parlant d'una inversió de 6 milions d'euros) hagi passat relativament desapercebuda, sense massa transcendència al mitjans; de la qual cosa, també deu tenir certa "culpa" el PSC local que no han sabut " vendre " com mereix, aquesta inversió. Si repassem una mica la historia recent, potser ens hauríem d'anar als principis de la democràcia per a trobar una inversió milionària com aquesta; m'estic referint al pont del mil·lenari. Obra, tot sigui dit, feta amb una transferència finalista del govern de F. Gonzalez. S'ha parlat mes de la llunyana i hipotètica Vegueria sense que hi hagi cap realitat, que de l'obra de l'hospital de Jesús. Només queda veure quin partit esta al front de cada Conselleria i que en prengui nota qui n'hagi de prendre. 
Cal dir finalment, que això d'amagar i/o tapar noticies o d'aflorar-ne d'altres no es gratuït ni casual, i felicito -amb la corresponent dosi d'ironia- als autors/impulsors de fer aparèixer, tot just aquests dies, una, també de l'àmbit sanitari, amb la insana intenció de que es parlés menys de la que a mi m'ha ocupat.



divendres, 5 de setembre de 2008

Va de nyaps

No es que tingui excessiva importància, però es que no ens donem compte de les grans ni de les petites coses. Les fotografies que acompanyo volen ser exemple del que s'hauria de corregir sense massa problemes. Que no hi passen els responsables pels carrers?, que no miren?, que no es fixen?. Els responsables no saben que inclús cobren per fixar-se?. Abans perquè hi havia un assessor de transit i ara, que no se si el hi ha, però erre que erre.


Nyap nº 1: Venint per darrera de l'estació d'autobusos de la Hife ens trobem en un senyal de cediu el pas. La pregunta es: a qui?. Si anem recte, no ens destorba ningú ( per l'esquerra no poden vindre, es direcció prohibida i per la dreta esta la via) i si hem de canviar de direcció ( cap a l'esquerra ) es evident que ens hem de parar per no envair l'altre carril, si be algú. Per tant fora senyal.


Nyap nº 2: Anant pel carrer Pompeu Fabra ( cantonada cap a la dreta de després del col·legi Cinta Curto de Ferreries) ens trobem, al primer carrer, un senyal de cediu el pas ( que per a mes inri esta tapat per les rames dels arbres). Quin sentit te, que anant per el nostre carril, ens haguéssim d'aturar per a deixar passar als que, venint de front, volen anar a l'esquerra envaint el nostre carril.
Fins ara tot s'acaba ens petites discussions, però arribara el moment que el que hi haurà seran accidents. Si ets dels que vens en direcció cap a la C12 i vols anar cap a l'esquerra, si, -saben que els que venen tenen un cediu el pas- i ho empre'ns decididament, el que ve de front te diu tot lo del mon; que no ha vist que te un senyal perquè -rames a part- ningú es pot espera un senyal allí. Escrivint això, me'n done compte que es tarda mes explicar-ho que treure el senyal.


.
Nyap nº 3 i ultim ( de moment): En la mateixa zona d'abans, quant surts del Sabeco en direcció al Cinta Curto, ens trobem en un senyal de direcció prohibida que impedís la circulació cap a l'esquerra ( carrer Pompeu Fabra), amb l'afegit que si no es vol fer una infracció ( com fan molts) de 6 metros de direcció prohibida, has d'enfilar cap a la dreta, cap a la C12, i a gastar gasolina ( que ara va barata). Quina estranya, poderosa i misteriosa raó existeix per a no poder anar recte aquest tros i tirar cap a l'esquerra? . Aquesta impossibilitat fa que els que surten del centre comercial i vagin direcció Roquetes o quatre camins, hagin d'anar pel carrer del comerç o per Jesús, clar.
Aprofito per recordar, que no fa gaires setmanes, A Tortosa es va obrir el carrer Bonaire en direcció Plaça Montserrat ( farols) entre d'altres motius, per a que els usuaris d'uns parquins privats d'aquella zona no haguessin de anar a voltar pel rastre i carrer Montcada.

dijous, 4 de setembre de 2008

Més sobre el programa

No soc expert en fotografia, però la oficial de les pubilles, ( al menys la que surt al programa i a la web de l'Ajuntament) pot tenir una certa estètica des del punt de vista fotogràfic, ara be, com sigui que, a mes a mes dels comentaris de rigor, i que es fan en public, sobre l'orgull de " representar a la teua ciutat" etc. el que també compta i agrada a les pubilles i pubilletes ( i pares també) es sortir a les fotos i a la tele, i sinó perquè tant de dineral amb vestits i arracades?
Que on vull anar a parar?. Home que a les fotos surtiguen totes de cap a peus i no unes en primer pla i les altres en un segon i a tamany foto carnet. Estic completament segur que expresso el que mes d'una mare/pare pensara: ....Tant de gasto per ha que no es vegi el vestit ni la xiqueta?.

Vergonya aliena

...És el que he sentit a l'obri el programa de festes de la Cinta d'enguany. Voldria no equivocar-me, i crec que no ho faig, però es la primera vegada des d'el restabliment de la Generalitat que la primera salutació del programa, no es la del President.
Aquells que mes s'omplen la boca de Catalunya, catalanisme, institucions pròpies etc, com es possible aquest menysteniment i falta de respecte institucional?. A no ser que existeixi un motiu que ho explique, i que m'agradaria conèixer.
Ja no vull entrar en profunditat en el contingut del "Saluda" de l'alcalde Ferran Bel, però si dir que fila massa prim ( vull dir partidariament) tractant-se d'un escrit institucional.
Per a mostra un parell de botons:
......." l'Ajuntament va cedir els terrenys a l'Hospital de la Santa Creu de Jesús per a la construcció del nou centre de radioteràpia. En el marc d'aquestes festes es procedirà a la seva inauguració per part del president de la Generalitat. Des d'aquí vull deixar constància de l'agraïment a totes les persones i entitats que han fet possible la construcció d'aquest centre en un temps rècord. Agraïment que faig extensiu al Departament de Salut de la Generalitat, a l'Hospital de la Santa Creu, a l'Hospital Sant Joan de Reus i als seus gestors, el Grup Sagessa, a les empreses que han participat en la seva construcció, a l'equip mèdic i als veritables pioners d'aquestes instal·lacions: la Lliga contra el Càncer"
Com es pot comprovar, el president de la Generalitat no te nom... He sentit en algun altre lloc, per exemple al discurs de la proclamació de pubilles, com Bel, si que anomenava el càrrec i el nom, però al programa de festes, que es escrit i perdura, aquí no cal. Peró be, com el que aquí s'escriu també perdura ( encara no se on, però perdura ) diré que el President es diu Jose Montilla. A mes també veiem com de passada ( "Agraïment que faig extensiu" ) agraeix de manera secundaria al departament de Salut la seva participació, que no cal ser mol generós per a concloure que tracta'n-se del que es tracta, aquesta, ha d'haver estat fonamental.
Que l'important de tot plegat és que es faci, que com més aviat millor, que com més be millor...evident. Però aquí, de subtils atribucions o de subtils absències de reconeixements i de filar prim, tots en sabem, i de xupar-nos el dit, cada dia menys.
En una cosa estem d'acord; amb el desig final: "Bones festes de la Cinta 2008".

dilluns, 1 de setembre de 2008

Pells fines...i normals

Una de les característiques de la " cosa bloguera", es la de poder dir el que et plau, quant et plau i com et plau. I mes encara si parlem des d'un bloc propi. No cal mes requisit que el de les ganes i que l'ordinador i Internet funcione. Sense justificacions, Fantàstic.
Parlant de blocs, per la meva experiència d'opinador ( primer amb comentaris a altres blocs i ara amb el propi) i lector, he constat de primera mà, perquè alguna topada he tingut al respecte, que abunden prou els blocaires que quan reben la entrada d'un comentari que contradiu, rectifica o rebat el que ells han dit, se senten ofesos de manera exagerada, en compte de limitar-se, o be a rebatreu o simplement respectar-ho. Pos no, s'ho prenen com una ofensa personal.
Tot aquest preàmbul ve al cas per la sorpresa que em va causar fa uns dies el fet que des d'un important bloc palinuro , el seu autor Ramón Cotarelo, catedràtic de ciències polítiques i sociologia, em contestava un comentari que jo li havia fet criticant-li una omissio en un dels seus articles. El mes important del cas ( per a exemple de molts): A pesar de no contestar normalment els comentaris dels lectors, com ell mateix adverteix al bloc, en aquesta ocasio ho fa, a mes, per assumir " la culpa". ( Chapeau).
A la "recriminació", que no passa de ser anecdòtica, em referia a que a una entrevista d'El Pais a Carrilo, que ell feia referencia, anomenava a l'entrevistat, al diari, però no l'entrevistadora, i també en un altre post, no mencionava uns determinats diaris digitals dels que posava els titulars.
A més tinc un petit orgull. En dos posteriors posts, quan fa referencia a unes altres entrevistes ( a Aznar i Rajoy ) , deixa constància dels autors de les mateixes.
La resposta va ser:

Blogger Ramón Cotarelo dijo...

Ximo: tiene razón. Mea culpa y estoy avergonzado por no mencionar a la entrevistadora: Lola Galán. Lo de los dos periódicos me parece menos importante porque, si pincha Vd. en los enlaces, le slen. De todas formas, como no tiene por qué hacerlo, son Libertad Digital y El imparcial que, a mi juicio, es uno de los papeles más parciales del mercado español.